— Hola, qui és?

— Truquem des de la policia nacional dels Estats Units. Li demanem que vingui a recollir les claus de la seva mansió a Great Fall, Montana. El forense i l'equip d’anàlisi de crims ja ha procedit la seva feina correctament. Gràcies per la seva cooperació. Esperem la seva assistència personal per firmar uns documents.

— És clar, que puc anar-hi. — la Chloe va mirame amb curiositat, preguntant-me qui era amb senyes de mà, mentre que jo li demanava que s’esperés un moment. — Quan els hi aniria bé?

— Tots els dies, de les nou del matí fins a les deu de la nit… Però, per a una Winchester… Vingui quan vostè vulgui, senyoreta.


Com odiava això. Aquesta gent no sap el que és igualtat, oi? Amb una mica de poder i de diners, i ja pots fer el que vulguis. Quin món més destrossat.

— Puc anar demà, què et sembla?

— Perfecte. Llavors, ens prepararem per a la seva arribada. Fins demà, senyoreta Winchester.


Penjo el telèfon i esbufego abans de dir-li a la Chloe que he de tornar a Montana ja mentre obro l’aplicació per buscar vols. Els que queden són per a demà a primera hora del matí i torno a esbufegar pensant en què m’hauré d’aixecar d’hora. La Chloe em pregunta que si pot venir amb mi i em diu que vol veure la meva mansió mentre riu i jo li dic que no n’és per a tant. Reservem els dos vols i no triguem a anar-nos-en a dormir, perquè ens haurem d’aixecar d’hora per anar a l’aeroport.





La comissaria no era gran, si més no, em sentia jo gran dins d’ella. Era un lloc obscur i lúgubre i l’aire estava carregat de casos sense resoldre i misteris de poble, m’ofegava respirar aquí.

—Hola, senyoreta Winchester. Com ha anat el seu viatge? — només per la seva veu, ja vaig poder reconèixer que n’era aquell policia gras i baixet que no m’agradava gens abans d’apropar-me al taulell.

—Bé, estava a Washington, però l’avió no ha sigut gaire molèstia: sis hores i a casa un altre cop. Les meves claus són per aquí? És que m’agradaria tornar a Washington el més aviat possible.

— Sí, és clar. Efectuarem aquest tràmit el més ràpid possible, segons les seves preferències. I aquesta senyoreta…?

— És amiga meva. M'acompanyarà fins al final. Digueu-me que he de fer. — desitjava amb tot el que jo tingués, que això s’acabés el més ràpid possible. Només d’estar dins d’aquesta comissaria, em feia sentir repugnància i pudor, podia ser perquè encara continuava recordant-me de Millie Fisher, el meu primer sacrifici.

Vaig acabar de signar els papers i agafar les meves claus, però abans de sortir per la porta vaig preguntar si ja se sabia qui havia fet allò a casa meva, després de tot, si n’he de fingir ho faré bé, com a persona innocent jo també tinc dret a saber què ha passat suposadament.


— Sabeu qui ha fet tot allò? La mansió era del meu tiet segon, que me la va deixar quan va morir fa cinc anys, m’agradaria cuidar-la bé. — vaig dir, sent una mica ploramiques.

— És un tema bastant complicat…— va començar dient el policia, sense gaire intenció d’explicar-m’ho — Però suposo que et puc informar una miqueta, després de tot has sigut víctima seva. Si ha arribat a ocórrer un assassinat a la teva mansió, podria tornar a passar una altra vegada, aquella criminal continua lliure i tu tens dret de protegir-te. Tot això, es remunta a fa ja un temps. No sé si ho has escoltat, però fa cinc anys a Nevada va haver-hi una onada de crims, una assassina en sèrie atacava pels carrers de les ciutats i els pobles de l’estat, deixant al seu pas sis víctimes. A les escenes del crim es van trobar escrits en sang els mateixos números que s’han trobat a casa seva, el famós 9294, que encara no sabem que significa exactament. L’assassina va ser descoberta en finalitzar l’assassinat de la seva última víctima, ella és Ella Brown. Va haver-hi molt secretisme entorn d’això i encara no se saben moltes coses d’ella, com perquè ho va fer o quina era la simbologia dels números, amb prou feines coneixem el seu nom. Acabem de contactar amb el departament de policia de Nevada i el xèrif del comtat ha intentat amagar-ho tot a causa de la seva cobdícia, però entre dents m’ha confessat que l’Ella va escapar de la presó el passat dimarts en quant li he dit que havien aparegut aquells números a l’escena del crim. Personalment, jo no puc comprendre qui faria un acte tan atroç sense cap classe de motiu, se que aquesta noia és inhumana.

— Com? S’ha escapat? Llavors, que hi faré? Tinc molta por. Només passava uns quants dies en Montana i ja m’he trobat amb una criminal.


La Chloe s’amagava cada cop més al meu darrere, com si jo fos un escut, però mantenint aquesta presència digna que només ella té. Encara que no semblava avergonyida, entenia que tota aquesta situació no li agradava gens.

— Sí, sí, com escolta. Ara es troba en parador desconegut, s’està fent una cerca exhaustiva i intensa a tot l’estat de Nevada, però entre vostè i jo, crec que va escapar per no tornar mai més allà. No va matar a casa teva per plaer i va tornar a Nevada. El que vull dir és que crec que aquesta assassina macabra es troba entre nosaltres, però probablement hauria d’anar callant abans que algú que no hauria d’escoltar ho faci.



Des d’un principi, aquest policia no m’agradava gens i la Chloe s’impacientava cada vegada més, només amb veure-la podia entendre que ell no viuria més d’aquesta tarda. La seva mirada freda es clavava sobre seu, com un depredador mira a la seva nova presa i jo, hi seria de nou una eina per a ella. Després de tot, aquest policia no entenia res de les injustícies del món i del que combatíem i només obstruïa el nostre pas. Dit i fet, aquella nit abans de tornar l'endemà a Washington havíem assassinat a aquell policia gras al darrere de la comissaria que pràcticament no estava il·luminada perquè només hi havia un fanal feble en 30 metres. Ningú ens va veure, però jo sí que recordava veure la seva cara de sorpresa i de patiment. És clar, assassinar-lo a ell va ser més difícil que fer-ho amb la Millie, ell era més fort i robust i no l’havia enverinat, però crec que amb ell ens vam divertir una mica més, encara que a mi hi havia alguna cosa que em neguitejava per dins. Una acoltellada la Chloe, un altre jo, una la Chloe i un altre jo, fins que aquell policia va morir per dessagnament. I finalment, la protagonista va escriure amb sang seva: 9294. Es podria dir que li vam ensenyar una bona lliçó per parlar sense saber.

Desfer-nos de les proves del crim també va ser més complicat perquè el sol ja començava a sortir, brillant i viu per llevant, i corríem el risc que algunes d’aquelles persones que surten a córrer als matins ens veiessin, que a la gent que sortia a treballar tan d’hora li pogués semblar sospitós les nostres accions. Ens movíem ràpides perquè els avions no esperen i els tiquets d’última hora no són barats encara que els diners no em preocupin. El que em preocupava era el que havia planejat dir-li a la Chloe…

Aquella mateixa tarda, cap a les dues en punt, ja érem a Washington, ens vam deixar caure sobre el sofà de la Chloe amb el pes del qual havíem tornat a fer sobre les nostres esquenes i amb compte li vaig començar a dir el que rondejava pel meu cap feia tants dies:



— Chloe, crec que és hora d’explicar al món el que va passar, crec que és hora de confessar i d’explicar-li a la pobra gent la veritat, perquè ja no mereixen viure enganyats més temps. — vaig agafar les seves mans entre les meves mentre les llàgrimes començaven a brollar dels meus ulls. Chloe em va mirar amb cara de desolació, però comprensiva.

— Nina, jo no sé si això és la millor idea… però entenc el que vols dir. Hem passat per molt. Si vols explicar-ho fes-ho, jo no et posaré cap inconvenient, encara més, suportaré i recolzaré la teva decisió. No vull plorar, però això és dur, molt dur i crec que mai serà l’hora, però potser aquests moments s’acosten bastant. — em va dir la Chloe amb ulls de cadell trist. Jo sabia que en el fons aquells ulls respectaven la meva decisió.

— Deixa-m’ho tot a mi, tu tranquil·la. Ahir vaig contactar amb l’NBC i avui tinc una entrevista per connectar directament amb la televisió per videotrucada aquesta tarda a les sis en punt, hora en què la gent està dinant, tindran la tele posada. He enviat un comunicat alarmista que els ha deixat amb la mel als llavis. Això i la meva importància pública han cridat l’atenció a la cadena i m’han donat mitja hora sencera en directe per parlar, mentre em fan preguntes i jo explico la nostra veritat. Vols estar amb mi en això?

— Nina… Ho sento molt. Però aquesta situació, em pesa i molt. Ja ho saps, Nina, com soc jo.

— No pateixis, jo t’entenc. Tranquil·la, mentre jo estigui, tot el que has patit es veurà reflectit.

A les sis menys cinc em vaig connectar a l’enllaç de zoom amb les mans tremolant i la suor freda relliscant per les meves galtes. Allò que anava a fer ara era important, una de les coses més importants que faria mai, havia de parlar per la Chloe. Parlava per ella i per totes les víctimes. Vaig poder sentir com em rebien des de la trucada i de sobte a la meva pantalla va aparèixer per fi els presentadors de la cadena.

— Bona tarda, senyoreta Nina. Encantats que estigui aquí amb nosaltres avui.


— Bona tarda, gràcies a vosaltres per donar-me l’oportunitat d’alçar la meva veu.

— És clar. Els següents 30 minuts són seus. Ens hem assabentat que als darrers dies va patir un robatori a la seva mansió de Great Falls, a Montana, que va posar fi a la vida d’una persona.

— Sí, és cert, han estat uns dies durs, mai s’em va passar pel cap que alguna cosa així em passés a mi. Però avui no estic aquí per parlar d’això, estic aquí per parlar d’una situació viscuda fa anys de la que no es va parlar. És injusta i tothom ho ha de saber per fi. — els presentadors em van mirar amb cara de sorpresa i genuïna curiositat perquè no seguia el que havíem planejat. Van titubejar abans de respondre.

— Endavant, nosaltres escoltem.

— Tot va començar fa deu anys quan jo estudiava economia a la Universitat de Nevada, fent un intercanvi de cinc mesos. Vaig conèixer a una noia molt interessant, que em va obrir els ulls al món que jo vivia. I vaig entendre, que no tot és rosa i bonic, sinó que hi ha molta obscuritat en aquest país. Per això mateix jo vull transmetre aquesta veritat amb vosaltres.

Segurament el que us expliqui no us soni, perquè va ser silenciat pels mitjans. Aquesta noia vivia en un poble remot de Nevada, a Jarbridge, un dia va agafar el cotxe per portar-li unes eines al seu tiet a Salt Lake City. En la seva absència el poble va ser bombardejat per projectils atòmics amb contingut nuclear pel Nevada National Security Sides. El poble va quedar devastat com si no hi hagués hagut vida mai, les vides van ser arrasades, tothom va morir a l’acte. De la nit al dia, res d’ella existia. Fins i tot, a internet no hi havia rastre de la seva història o cultura. Tot això, va ser provocat per aquells homes poderosos que nosaltres tenim com a presidents, ministres o membres del govern. Si no us fieu de mi, fieu-vos d’aquestes proves que es mostren a la pantalla. Digueu-me qui o què podria ser capaç d’un acte tan atroç, tan egoista… Mai ho vaig entendre, i per això mateix estic aquí davant de vosaltres, per intentar que aquelles ànimes que han mort per l’egoisme d’una persona puguin trobar pau al més enllà. — amb aquell desig més pur vaig acabar l'entrevista, amb la intenció que poguessin entendre el nostre patiment. S’entenia que això no era una entrevista, sinó un crit a la societat.

Els presentadors i els ajudants en escena s’havien quedat estupefactes. Al meu costat es trobava la Chloe plorant. Ella mai ha pogut amb aquestes situacions, i per això mateix, que ella pateixi tant, em fa patir a mi mateixa. Vaig tancar la trucada sense donar explicacions, perquè aquest moment fossi de nosaltres dues.


— Ja està, ja està! Hem guanyat, Chloe! S’ha acabat tot. Mira’m, i digues-te a tu mateixa que n’hem guanyat.


Chloe amb un somriure que mai havia vist d’ella, unes faccions serioses i fredes, em va dir:

— És clar, que jo he guanyat.



I tot el meu món comença a marejar-se. No vaig entendre el significat fins que vaig notar una pressió sobtada a l’esquena.



Calor.

I després, dolor.



— Chloe…qui ets?



Vaig sentir la seva mirada mentre la foscor m’empassava.