CAPÍTOL 1: MILLIE FISHER



Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres. Igualment, li parlo de mi, de la meva experiència treballant per a gent rica que no s’adona dels diners que tenen ni de la seva sort. Ella es recol·loca el rellotge Cartier que conec a la perfecció pensant si soc apte per treballar amb la seva exclusivitat. Cinc anys portava ja treballant amb els Jonhs fins que van caure en bancarrota i van prescindir del meu servei. La Nina em mira fixament, aquell tipus de mirada a què estic acostumada, la mirada que diu que jo només puc ser una formiga que serà trepitjada tard o d’hora per un elefant. Per trencar aquesta tensió que m’enfonsa i per deixar de pensar que la seva sala d’estar és un parell de vegades més gran que casa meva, faig un glop al got d’aigua que m’ha deixat la Nina sobre la taula en començar l’entrevista.

La Nina em deixa de prestar atenció i m’adono quan comença a parlar de nou cap a l’estàtua de marbre romà en comptes de mi, jo ja no soc capaç de sentir el que diu, no puc concentrar-me en el que surt dels seus llavis perquè el món comença a semblar més pesat i cada vegada més. Cinc minuts després sento que no puc més.



— Em disculpa un moment i em diu on és el servei si us plau, senyoreta Winchester? — li pregunto jo.



— És clar, en aquesta mateixa planta a la dreta de tot.— em somriu de forma exagerada i m’assenyala el camí que recorre el passadís ple d’obres d’art contemporani que no vull ni imaginar quan costen. Evito, inclús, respirar perquè sento que m’estic ficant en un món en què no deuria i després de donar-li les gràcies començo a caminar.

Arribo i no em molesto ni a tancar la porta amb el forrellat, només m’hi vull desemboirar. Obro l’aixeta i deixo córrer l’aigua, que surt freda com la del riu del poble on passava els estius d'ençà que era petita. I entenc que la ciutat, els rics, m’han canviat. Ràpidament, m’hi mullo les mans i me les porto a la cara, que em noto molt calenta, però res d’això ajuda. Recordo que encara m’està esperant la senyoreta Winchester, i m’obligo a anar més de pressa. Més ràpid, i encara més. L’habitació comença a fer voltes i enfosquir-se i els meus braços ja no em poden fer arribar l’aigua a la cara, pesen massa, tot pesa massa, jo peso massa i les meves cames comencen a tremolar. Em miro al mirall, i n’estic pàl·lida com la seda. Què m’ha passat? Caic a terra amb un cop sord, no puc veure bé, però abans que tot es torni fosc per sempre escolto com algú obre la porta. Nina Winchester, va caminar fins a mi, en un pas tranquil i dominant. Feia mal tot el cos, i li vaig suplicar per la seva ajuda:

— Ajuda, ajuda…—els meus ulls tremolaven i ploraven. Desconfiava si de veritat m’havia escoltat, vaig provar de nou: —Ajuda, si us plau…— Tota la situació es va refredar, el meu cos sentia cada cop més fred. Em costava cada vegada més obrir i tancar els ulls, semblava que per obrir-los un altre cop havia de posar-li molt d’esforç. Fins que vaig decidir que no m’esforçaria més…

Després de tot, jo odiava tot això. Treballar en la ciutat m’ofegava cada vegada més, n’era pitjor que aquesta fredor. Els rics, les peces valuoses, els diners malbaratats… sempre ho odiava, intentava amagar-ho, després de tot vaig ser jo qui m’havia obligat a treballar a la ciutat. Vaig sentir llàstima, per la meva mama que fa temps que no la visitava, després de la mort del pare. Quina mena de filla que soc. Ho sento molt! Ho sento molt, mama! Sento no acompanyar-te més, de no visitar-te més, de no ser amb tu. I ara hauré de deixar-te sola, en aquest món que l'odio amb tot el meu cor. Ara, me n’aniré amb el papa.









El jardí de la mansió del nord-oest de Great Falls estava molt fred, i jo cansada. Després de fingir que la volia contractar durant una hora, volia entrar dins, a l’escalfor de casa meva i la comoditat del meu sofà. Però matar algú ve amb una part pesada, d’aquell nivell que et fa voler escapar i per sempre, una d’aquestes és els interrogatoris de la policia. Jo em fregava els braços intentant entrar en calor, mentre responia les preguntes dels dos oficials que em miraven amb cara sorprenent, no vaig poder descobrir si n’era perquè l’assassinat era el més interessant que els havia passat en tota la seva carrera o si li estaven agradant els cupcakes que la minyona els havia portat.

— Per què era la senyoreta Millie Fisher a casa seva? — em va preguntar l’oficial alt i amb els cabells arrissats i rossos que semblava el més jove.

— Havia vingut a una entrevista de treball, per treballar com a dona de casa… No sé, fer la bugada, cuinar, netejar per aquí i per allà. Qui sabia que aquesta tarda es tornaria tan fosca ràpidament. — li vaig dir intentant no sonar nerviosa. —Se sap ja qui ha entrat a casa meva? Vull que el captureu. Ara em sentiré insegura dormint si no trobeu el culpable d’això. — li vaig dir sonant convincent mentre les llàgrimes brollaven calentes dels meus ulls. Em referia a les finestres que jo havia trencat, a les coses que havia escampat per terra mentre suposadament havia d’estar ajudant a la Millie a sobreviure i casa meva era saquejada, i al got que jo havia rentat per encobrir que l’havia enverinat, em referia al robatori que jo m’havia inventat per cobrir el crim.

—Li diu alguna cosa el número que s’ha trobat escrit amb sang al lavabo? El 9294 — em va preguntar l’oficial gras i baixet amb un bigoti mal tallat. Com s’atrevia a preguntar-me això, que ja sospitaven de mi?

—Absolutament res, agent. Estic igual de consternada que vostès. Ella em va demanar permís per usar el servei i mai va tornar, vaig sentir el vidre de les finestres caure a terra i l’alarma es va activar amb aquest soroll ensordidor que et perfora el timpà. Vaig sortir aquí corrents, molt espantada, però després me’n vaig penedir de deixar a la senyora Fisher sola i em va semblar cruel no anar-hi. Vaig trobar aquella grotesca escena en quant vaig entrar al servei, la porta no havia estat forçada, crec que estava oberta… vull dir, que no l’havia tancat ella. — jo continuava tremolant i sanglotant de tant en tant. Un d’ells prenia apunts del meu testimoni, i l’altre em tenia compassió, colpejant-me l’esquena, perquè pogués calmar-me.



—Moltes gràcies, senyoreta Winchester. L’acompanyem en el sentiment. Li demanem si us plau que es quedi aquí fora una hora i no toqui l’escena del crim perquè la policia forense està a punt d’arribar.

—Gràcies a vostès. Donin per suposat que deixaré la mansió a l’abast del forense. —res d’això em provocava alegria, volia anar-me’n i el més ràpid possible. Volia anar cap al seu costat, fins a Washington. Així que li vaig dir al final. — Si em disculpeu això em pesa massa, vull anar-me'n cap al costat de la meva àvia.

—Sí, sí, és clar. Una vegada acabi l’autòpsia i l’anàlisi de l’escena del crim. T’hi enviarem un missatge cap al teu número de telèfon. — veia com la indiferència dels policies cap a aquest assumpte començava a augmentar gradualment. Ella ho va dir, tot el que succeeix en aquest país és una aberració. Res d’això és real, emotiu o sincer. És clar, per a ells, per la vida d’una noia amb sang mixta no val la pena deixar de fer el gandul. Quins sense sentiments. Li vaig donar la meva targeta de presentació al policia gros i aixafat. Esperant que mai més me'l trobés de nou.



El nou conductor de la família Winchester va venir a recollir-me amb el Maserati d’última generació, el pare i la mare no es trobaven en els Estats Units, però van deixar els seus missatges de preocupació a través de la trucada telefònica que m’havien fet durant el trajecte cap a l'aeroport de Great Falls. Als meus pares els vaig insistir d’anar cap a Bali i fer un viatge llarg per tota Àsia. Per recordar la passió de la seva joventut, o allò va ser l’excusa que els va fer fora de tot això. Ells no havien d'involucrar-se en aquest món, tan fastigós i repugnant que n’és els Estats Units. Penso fer-ho tot, amb ella. I no penso perdre, encara que això pugui significar assassinar a més persones.



Quan per fi vaig arribar a Washington D. C. set hores més tard, una trucada desconeguda va començar a sonar des del meu telèfon. Poques persones podien accedir a un telèfon directe cap a un de la família Winchester. La por va transcórrer per tot el meu cos. No m’ho podia creure, ja m’han descobert? Què havien descobert que l’àvia no és viva?

—Hola, qui és? — la meva veu tremolosa va sonar a l’altre costat de la trucada. I vaig odiar el fet de sentir debilitat.



—Soc jo, tranquil·la — en menys d’un segon totes les meves preocupacions es van esvair. Era la Chloe Harris.

— Per Déu! Quina por he passat. Que en vols alguna cosa? Ja quasi arribo a la mansió.

— No, estic bé. Em preocupava de tu. Què n’estàs bé?

— I tant que sí. Ara en tres segons pots obrir la porta? — deia mentre m'aturava davant d’aquesta.



— Sí. Ja vinc. — encara que no podia veure a la Chloe, sí que podia visualitzar al meu cap el seu gran somriure mentre corria a obrir-me la porta. La meva cara s’anava endolcint, gairebé sense adonar-me’n. Amb això vaig tancar la trucada.



El soroll de la porta mentre s’obria cada vegada més em va posar nerviosa i va sortir la millor persona del món. I com deia abans amb un gran somriure, d’aquells que endolcen una mica més el meu món i fan que encara mantingui l’esperança, que tot no sembli fosc.

— Com t’ha anat?

— Molt bé. Tot ha funcionat a la perfecció. No t'hi imagines com de bé que m’ho he passat. I al final, vaig posar en gran el 9294, saps? — jo amb ella no hi tenia filtres i aquell va ser en l'única promesa que teníem les dues: tot amb sinceritat. La Chloe va negar amb el cap, fent broma de què estava decebuda. — I ve un policia molt però que molt gras, a preguntar-m'hi: “Què coneixes el símbol 9294?” Ho vaig negar tot, tot el que es podia. I s’ho van creure! Quins ximples. — li vaig dir en to burleta.

Així va transcórrer tota la tarda, entre rialles i vivències jo li vaig encomanar tot el que em preocupava, el que sentia i el que més n’estimava. Poc després, vam començar a veure la nova sèrie de Netflix “Lantar”. Fins que un soroll no benvingut va sonar.



Tip, tip, tip.



Sona i vibra el meu telèfon, comença a sonar “Love Yourself” de Justin Bieber, la música que havia posat per a trucades. Una altra trucada? Que era la Chloe amb una de les seves bromes absurdes? No, ella hi era davant meu, abstreta dins de la sèrie. Llavors, qui en podria ser? Què n’he abaixat la guàrdia? De nou? No podia pensar, em tremolava tot el cos, potser, al cap i a la fi, jo no estava feta per aquestes coses. Vaig contestar titubejant.