Parlar cansa. Arnau ho nota a les espatlles, que li pesen com si hi dugués una motxilla plena de pedres petites. Ho nota als ulls, que li piquen i li demanen tancar-se. Ho nota a la boca, que se li asseca després de dir paraules que feia temps que no sortien. Parlar és com caminar molt estona per un lloc desconegut: no saps exactament on ets, però saps que ja no ets al mateix punt que abans.

Ha explicat coses petites. O almenys, coses que semblen petites quan les diu en veu alta. Els pancakes dels diumenges, una mica cremats per les vores. El soroll de les claus del pare quan arribava a casa, aquell dring metàl·lic que sempre anunciava que ja no estaria sol. La manera com li deia “campió” fins i tot quan perdia, fins i tot quan tornava enfadat d’un partit o amb una mala nota amagada a la motxilla. Coses així. Records que no fan tant de mal sols, però que junts pesen.

No ha parlat del dia que va morir. Encara no. Aquell dia és com una porta tancada dins del cap. Sap on és, sap què hi ha darrere, però no té la clau. O potser la té, però encara no s’atreveix a fer-la girar.

—No cal parlar de tot avui —diu la psicòloga, com si li hagués llegit el pensament—. A vegades, recordar també és una manera de mantenir algú a prop.

Arnau assenteix lentament. Li agrada que no li digui què ha de fer. Li agrada que les frases no acabin amb un punt final massa fort, com una ordre.

Mira el dibuix que té davant. La casa. L’arbre. Ell, petit. I el pare, gran, amb aquella figura que fins fa un moment no tenia cara. El paper és una mica arrugat a les vores. Hi ha taques de llapis on ha apretat massa fort, sense adonar-se’n.

—Si li dibuixo la cara… —pregunta de sobte— marxarà?

La pregunta li surt sense pensar. Només després s’adona del que acaba de dir. Té por de la resposta. Por que algú li confirmi una cosa que no vol sentir.

La psicòloga nega amb el cap, amb un gest tranquil.

—No. Els records no marxen perquè en parlem —diu—. De vegades, al contrari. Es queden d’una manera diferent.

Arnau es queda uns segons quiet. Després, molt a poc a poc, agafa el llapis. Aquesta vegada no és el negre. En tria un de marró, com el color del cabell del pare. Li tremola una mica la mà, però continua. Dibuixa uns ulls cansats però amables, com els recorda quan el pare tornava tard de la feina però encara li preguntava com havia anat el dia. Dibuixa un somriure tort, una mica desigual, com si sempre estigués a punt de dir alguna broma fluixa.

No és perfecte. El dibuix no s’assembla del tot al pare real. Però s’hi assembla prou. I això és suficient.

Quan acaba, deixa el llapis sobre la taula. Nota un nus a l’estómac, però també una mena d’alleujament estrany, com quan deixes una cosa pesada a terra després de portar-la molta estona.

—El trobes a faltar —diu la psicòloga.

No ho diu com una pregunta. Ho diu com una cosa que no cal demostrar.

Arnau assenteix. Aquesta vegada no només amb el cap, sinó amb tot el cos.

—Molt —respon.

La paraula ressona dins seu. Molt. No sap mesurar-ho millor que això. No hi ha números per explicar-ho.

I llavors passa una cosa estranya. El dolor no desapareix. No s’esvaeix com per art de màgia. Però canvia. Ja no és una punxada constant que li travessa el pit quan menys s’ho espera. Ara és més aviat un pes. Un pes gran, sí, però estable. Un pes que pot sostenir sense caure. Com una capsa plena de coses fràgils que aprens a portar amb compte.

El rellotge marca l’hora d’acabar. Tic. Tac. El temps continua avançant, encara que tot sigui diferent.

Quan la mare torna a buscar-lo, Arnau s’aixeca del sofà gris amb una sensació nova. No és alegria. No és calma. No és felicitat. És alguna cosa més petita, però important. Una mena de fil invisible que li diu que això no s’acaba aquí. Que pot tornar. Que hi ha un lloc on pot dir el nom del pare sense que tot s’ensorri.

La mare li posa la jaqueta amb un gest automàtic. Li pregunta amb la mirada com ha anat. Arnau no sap ben bé què respondre, però no se sent tan buit com abans.

Quan surten al carrer, l’aire és fresc. El soroll dels cotxes li sembla llunyà. Arnau camina al costat de la mare, sense dir res. Però dins seu, pensa que potser parlar del pare no vol dir perdre’l una altra vegada. Potser no vol dir deixar-lo enrere.

Potser vol dir aprendre a portar-lo amb ell d’una manera diferent. No com una absència que fa mal, sinó com una presència silenciosa que l’acompanya. I encara que el camí sigui llarg, encara que hi hagi dies difícils, ara sap una cosa que abans no sabia.

Que no ha de fer-lo sol.