Arnau abaixa la mirada. Sap que, tard o d’hora, parlaran del pare. I només de pensar-hi, el pit li fa mal.

La psicòloga no diu res durant una estona. S’asseu a la butaca del davant, no massa a prop, no massa lluny, com si mesurés la distància exacta perquè ell no se senti envaït. El silenci no és incòmode, però pesa. Arnau el nota a les espatlles, com una motxilla invisible que fa temps que carrega.

Mira la catifa blava. Té algunes taques més fosques, com ombres que no marxen. Segueix amb el dit el dibuix irregular del fil, com si fos un camí. Pensa que, si el seguís prou estona, potser arribaria a algun lloc on no fes tant de mal.

—A vegades —diu ella, finalment—, el silenci també parla.

Arnau arronsa una mica les espatlles. No sap què vol dir exactament, però li sembla que no és una pregunta. Li agrada això.

—Saps per què ets aquí? —afegeix la dona, amb la veu suau.

Ell dubta. Sap la resposta, però no la vol dir. Si la diu, serà més real. Les coses, quan es diuen en veu alta, deixen de ser només pensaments i passen a existir de debò.

—Perquè el pare… —comença, però la frase se li trenca a mig camí.

La psicòloga assenteix lentament, com si ja ho sabés tot però no tingués pressa perquè ell ho confirmi.

—Sí. Pel pare.

Arnau estreny les mans. Les ungles se li claven als palmells, però gairebé no ho nota. Recorda l’última vegada que va veure el pare. No va ser cap moment especial. No hi va haver música ni frases importants. Només el so de les claus deixades sobre la taula, la jaqueta penjada amb aquell gest automàtic, com si l’endemà tot hagués de continuar igual.

—No vaig fer res —diu de cop—. Aquell dia.

La frase surt ràpida, com si l’hagués estat esperant molta estona.

—Què vols dir? —pregunta ella, sense pressionar.

—Que no vaig fer res malament —insisteix—. No li vaig cridar. No vaig dir res dolent. Vaig fer els deures. Vaig sopar tot el que hi havia al plat.

La psicòloga l’escolta amb atenció, sense interrompre’l.

—A vegades penso que, si hagués fet alguna cosa diferent… —Arnau s’atura, busca aire—. Potser ell encara hi seria.

Les llàgrimes li pugen als ulls sense demanar permís. Intenta aguantar-les, però una li cau galta avall, lenta, calenta. Després una altra. I una altra. No plora sorollosament. És un plor contingut, com si tingués por de fer massa enrenou.

—Arnau —diu ella amb molta calma—, res del que vas fer o deixar de fer va provocar el que va passar.

Ell sacseja el cap.

—Però ell sempre deia que tot es podia arreglar —respon—. Que només calia temps.

—Sí —assenteix la psicòloga—. Hi ha coses que es poden arreglar. I n’hi ha d’altres que no estan trencades, sinó cansades. Massa cansades.

A Arnau li costa entendre-ho, però les paraules li queden dins, donant voltes, com peces d’un rellotge que encara no sap muntar.

—La mare està trista —diu—. Però fa veure que no.

—Els grans sovint ho fan, això —respon ella—. Intenten ser valents pels fills.

—Però jo no necessito que sigui valenta —diu Arnau, amb un fil de veu—. Necessito que sigui aquí.

La psicòloga no contesta immediatament. Mira per la finestra. A fora, els arbres es mouen una mica amb el vent.

—Potser —diu finalment— també està aprenent a estar-ho.

Arnau sospira. El nus a la gola no ha marxat, però s’ha afluixat una mica. Com si algú hagués girat una roda invisible, molt a poc a poc.

—Aquí —continua ella—, podem parlar de tot això. O podem no parlar-ne. Podem dibuixar. Jugar. O simplement estar.

—El pare odiava arribar tard —diu Arnau de sobte—. Sempre deia que el temps era l’única cosa que no es podia tornar enrere.

La psicòloga somriu lleument.

—Potser per això arreglava rellotges.

Arnau aixeca la mirada per primera vegada des que han entrat a l’habitació. La mira als ulls. No veu llàstima. Veu alguna cosa diferent. Espai.

—Creus que… —dubta— creus que ell sabia que l’estimàvem?

—N’estic segura —respon ella sense vacil·lar.

El rellotge de la paret marca una altra hora. Tic. Tac. El temps continua avançant, encara que res no sigui com abans.

Quan la sessió s’acaba, Arnau es torna a posar la jaqueta. La psicòloga l’acompanya fins a la porta.

—Ens veurem la setmana que ve —li diu—. No hi ha presses.

Ell assenteix. Quan surt al passadís, veu la mare asseguda al mateix sofà. Aquesta vegada, el somriure que li fa és diferent. No és valent. És cansat. Però és de veritat.

Arnau s’hi acosta i li agafa la mà. El sofà continua sent massa gran. El món també. Però, per primera vegada en molt de temps, no se sent completament sol.

I això, pensa, potser no ho arregla tot. Però ajuda a començar.