L’habitació és silenciosa, però no un silenci buit. És un silenci que observa. No jutja, però tampoc desapareix. Arnau el nota a la pell, com quan entres a una piscina freda i el cos triga uns segons a acostumar-s’hi. Juga amb el cordó de la dessuadora, l’enrotlla al dit i el deixa anar. Una vegada. I una altra. El gest és mecànic, gairebé inconscient, com respirar.

La psicòloga no diu res. No escriu en cap llibreta. No el mira fixament, com fan alguns adults quan volen una resposta ràpida. Simplement hi és. Asseguda a la butaca, amb les mans relaxades sobre les cames, com si no tingués cap altre lloc on anar.

Arnau mira de reüll la finestra. El vidre deixa passar una llum grisa, suau. No és un dia assolellat, però tampoc plou. És un d’aquells dies que semblen esperar alguna cosa.

—Saps per què vens? —pregunta finalment la psicòloga, amb una veu tan baixa que gairebé sembla part del silenci.

Arnau encongeix les espatlles. Sí que ho sap. Ho sap massa bé. Ve perquè ja no dorm bé i, quan ho fa, es desperta amb el cor accelerat, com si hagués corregut molt sense moure’s del llit. Ve perquè a l’escola es queda mirant per la finestra quan el mestre explica coses importants, i després no sap respondre quan li pregunten. Ve perquè un dia va empènyer un nen al pati sense saber per què, només perquè li parlava massa a prop. Però sobretot ve pel pare. Sempre és pel pare, encara que ningú no ho digui en veu alta.

—La mare diu que estàs trist —continua ella—. I que a vegades, quan estem tristos, ajuda parlar.

Trist. Arnau mastega la paraula dins del cap. Li sembla petita. Insuficient. Com si algú intentés explicar una tempesta amb una sola gota d’aigua. Ell no se sent només trist. Se sent buit i ple alhora. Ple de coses que no entén, buit de coses que abans hi eren.

No respon.

—No passa res si no vols parlar avui —afegeix la psicòloga després d’uns segons—. Podem dibuixar. O simplement estar aquí.

Li allarga un full en blanc i uns quants llapis de colors. Arnau els mira un moment, indecís. Finalment n’agafa un de negre. No perquè sigui trist, pensa, sinó perquè és el primer que veu. Comença a dibuixar sense pensar-hi gaire. Una casa amb teulada inclinada. Un arbre al costat, amb branques massa primes. Després, dues figures. Una gran. Una de petita.

Quan acaba, s’adona que la figura gran no té cara. No ho ha fet expressament, però tampoc li sorprèn.

—Qui és? —pregunta la psicòloga, sense assenyalar el dibuix, com si ja en sabés la resposta però volgués sentir-la igualment.

Arnau es queda quiet. El llapis li tremola una mica als dits. El cor li batega més ràpid. Durant un instant pensa a dir qualsevol altra cosa. Un oncle. Un veí. Ningú. Però no ho fa.

—El pare —diu finalment, gairebé en un xiuxiueig.

La paraula cau a terra com un objecte fràgil. Espera que passi alguna cosa. Que l’aire es torni més dens. Que li diguin alguna frase complicada que no entendrà. Però no passa res. El món continua al mateix lloc. La psicòloga assenteix amb calma, com si el pare pogués estar allà sense fer mal.

—Vols explicar-me alguna cosa d’ell?

I de cop, el nus que porta al pit es mou. No desapareix, però s’afluixa prou perquè algunes paraules trobin una escletxa per sortir.

—Feia pancakes els diumenges —diu—. I sempre els cremava una mica.

Se li escapa un somriure sense voler. És un somriure curt, ràpid, que apareix i marxa abans que el pugui aturar.

—No passa res —afegeix—. A mi m’agradaven així.

La psicòloga somriu també, però no diu res. Deixa que el record s’assenti.

—També feia soroll quan menjava —continua Arnau, ara més fluix—. I la mare sempre li deia que mastegués amb la boca tancada.

—T’enfada això, quan ho recordes? —pregunta ella.

Arnau pensa uns segons.

—No —respon—. Em fa… estrany.

—Estrany com?

—Com si encara fos aquí —diu—. Però no ho és.

Aquesta vegada sí que el silenci pesa una mica. Però no és el mateix silenci d’abans. No és tan fred.

—Trobar a faltar algú pot fer això —diu la psicòloga—. A vegades el record és tan fort que sembla presència.

Arnau mira el dibuix una altra vegada. La figura sense cara.

—No recordo la seva veu —diu de sobte, amb por—. Només frases. Però no la veu sencera.

—Això també passa —respon ella—. I no vol dir que l’oblidis.

Arnau assenteix lentament. No està del tot convençut, però vol creure-la.

El rellotge de la paret fa tic-tac, com si marqués un temps diferent del de fora. Quan la sessió s’acaba, Arnau guarda el dibuix dins la motxilla sense saber ben bé per què. Potser per no perdre’l. Potser perquè encara no està preparat per deixar-lo allà.

Abans de sortir, la psicòloga li diu:

—Si vols, la propera vegada podem seguir parlant del pare. O d’una altra cosa. Tu decideixes.

Arnau assenteix. Quan torna al passadís, veu la mare asseguda. Està una mica encorbada, com si el cos li pesés més del compte. Quan el veu, s’aixeca de seguida.

—Com ha anat? —pregunta.

Arnau dubta un moment.

—Bé —diu finalment.

No és una mentida. Tampoc és tota la veritat. Però és suficient, per ara.

Mentre surten al carrer, pensa que potser parlar no arregla les coses. Potser no fa que el pare torni ni que el dolor marxi. Però fa una cosa diferent: posa paraules allà on abans només hi havia soroll.

I això, per primer cop en molt de temps, li sembla un bon començament.