Nina no va cridar quan ens va trobar al vestíbul. No va preguntar res. Només ens va mirar, amb aquell somriure tranquil que tant m’havia inquietat des del primer dia.

—Ja sé que heu entrat on no tocava —va dir—. I també sé que heu vist coses que no enteneu.

Ens va fer passar al saló, jo no parava de donar-li voltes al que acabava de passar, l’únic que volia era eixir de allí lo mes ràpid possible.

Ens parlà del seu marit, de la malaltia estranya que l’havia anat consumint. De com el seu cos ja no reaccionava com abans. De com havia perdut la parla, després el control, després la humanitat. Que els colps que jo escoltava de nit eren intents desesperats de comunicar-se, però que no significaven res. Que la salsa especial era l’única manera d’alimentar-lo sense provocar-li dolor. Que la sang… eren accidents inevitables.

—No és dolent —va dir amb veu cansada—. Està malalt. I jo només intente mantindre’l amb vida.

Ens va mirar amb els ulls humits. El monstre ja no era Nina, sinó el que hi havia tancat sota la casa. O això era el que ella volia que pensarem. Ella pensava que ens anàvem a creure eixa mentirà, però jo tenia molt clar lo que havia traduït amb el llibre de codi Morse.

Aquella nit, però, ens vam reunir sense ella. A la cuina, en veu baixa.

—Hi ha coses que no quadren —va dir Bernat—. No ha explicat les fotos. Ni per què ens observava abans.

—I si tot això és una excusa? —va afegir Samuel—. I si el marit no és el problema real?

El silenci va pesar uns segons.

—Baixem esta nit —vaig dir jo—. I ho veiem amb els nostres ulls.

Quan Nina es va retirar a la seua habitació, vam obrir la porta secreta. El passadís semblava més llarg que mai. El “toc, toc” ja no se sentia. Vam obrir la porta de metall.

El marit de Nina estava assegut en una cadira, lligat, extremadament prim. La pell pàl·lida, els ulls enfonsats, però oberts. Viu. O a mig camí.

—Fugiu… —va murmurar amb dificultat—. Ella… ho té tot planejat.

Ens va explicar, entre respiracions trencades, que Nina li donava coses diferents cada dia. Que la salsa no era menjar, era un experiment. Que ella estava malalta també. Que els antidots fallaven. Que ell ja era un error… i nosaltres, els següents. Vam intentar deslligar-lo. Treure’l d’allí. No vam tindre temps. Un colp sec. Després un altre. I un altre. Tot es va tornar negre.

Quan vaig despertar, tenia les mans lligades, i era impossible passar per al el fort dolor de cap. Estàvem els quatre nugats a cadires, en cercle. Nina davant nostre, tranquil·la. Un extintor tacat de sang al terra.

—Vos havia donat una oportunitat, de fer cas, de no empitjorar les coses, de fer-ho per les bones— Va dir amb un to espellussant— Ara tot serà mes complicat.

Ens confessà que la malaltia no era del seu marit. Era seua. Una condemna lenta que els metges ja havien donat per perduda. Li havien dit que s’anara preparant, que no hi havia res a fer. Però Nina mai va acceptar la idea de morir. Estava convençuda que havia d’existir una cura, alguna combinació possible, alguna substància capaç de salvar-la.

Així que va començar a experimentar. Primer amb ell. Amb el seu marit, convertit en el primer error, en la primera prova fallida. Quan el seu cos ja no va resistir més, va buscar alternatives. I aleshores vam aparéixer nosaltres.

—No teniu família. Ni ningú que us estime prou —va dir, sense cap emoció—. Era perfecte. Ningú vos trobarà a faltar.

Els colps nocturns no eren demanant ajuda. Era ell intentant avisar-nos.

—Ho sent —va afegir—. Però vull viure.

Un soroll sec va tallar l’aire. Un tret. El cap de Nina va esclatar cap enrere. El seu cos va caure a terra. Darrere d’ella, el marit. Tremolant. Amb una pistola a la mà. Els ulls plens de llàgrimes.

—Ja no em queda molt —va dir—. Però vosaltres sí.

No va voldré vindre amb nosaltres. Quan vam eixir de la mansió, el sol començava a eixir. No vam mirar enrere.

Dies després, la casa va aparéixer cremada. Ningú va investigar massa. Ningú preguntà pels Winchester. Nosaltres vam separar-nos i cadascú va fer la seua vida. Però de vegades, encara somie amb un “toc, toc”.