Nina Winchester se va quedar observant-me abans de somriure lleument i recolzar l’esquena al sofà. Va creuar les mans i va dir, com si fora la cosa més natural del món:

—Està contractada, Clara.

Durant un instant vaig pensar que no ho havia entés bé. Jo? Contractada? Amb la roba gastada, els nervis marcats a la veu i els ulls cansats de no dormir prou? Vaig assentir de pressa, agraint-li-ho amb una veu que no em reconeixia. Aquell treball no era només una oportunitat: era una salvació. Necessitava els diners, però sobretot necessitava un lloc on quedar-me. Un sostre. Un llit. Un poc d’estabilitat.

No em va preguntar res més. Ni experiència, ni referències. Només va dir que començaria aquell mateix dia.

La sorpresa va vindre quan vam entrar a l’interior de la mansió i vaig descobrir que no era l’única. A la cuina, enorme i impol·luta, un home alt i prim tallava verdures amb una precisió quasi mecànica. Es deia Samuel, el cuiner. Em va saludar amb un somriure, sense deixar de moure el ganivet.

Al jardí vaig conéixer a Hèctor, el jardiner. Tenia les mans plenes de terra i una mirada estranya, com si sempre estiguera escoltant alguna cosa que la resta no podíem sentir. Va assentir quan Nina el va presentar, però no va dir ni una paraula.

Finalment, al vestíbul principal, ens esperava el majordom: Bernat, un home d’uns seixanta anys, vestit elegant i molt educat. Pareixia que portava allí tota la vida.

Nina ens va reunir a tots quatre i ens va explicar que viuríem a la mansió. Segons ella, era més còmode així. “La casa és gran, i sempre hi ha coses a fer”, va dir amb naturalitat. Ningú va protestar. Jo, almenys, no hauria pogut fer-ho encara que haguera volgut.

Mentre parlava, vaig començar a notar coses estranyes. En un moment donat, Nina va fer èmfasi en la importància de conéixer bé la casa, no fora cas que ens perdiérem pels passadissos, i tot seguit va comentar que no férem massa cas al seu marit. Segons ella, era un home molt reservat, que preferia no veure ningú i que necessitava tranquil·litat absoluta.

—No li agrada que el molesten —va dir amb una calma inquietant—. És millor deixar-lo en pau.

Ens va explicar que normalment passava el dia tancat al seu despatx, treballant, i que per evitar qualsevol trobada havia establit un horari molt concret. Hauríem de deixar-li el menjar sempre a la cuina, a una hora exacta, i sota cap concepte podíem incomplir-ho. Ell mateix aniria a recollir-lo quan ho considerara oportú. També va deixar clar que el seu despatx només es netejaria els diumenges, el seu únic dia de descans, ja que era l’únic moment en què ell no estaria allí.

Després ens va explicar les normes: res d’entrar a les habitacions privades, silenci a partir de mitjanit, i, sobretot, no fer preguntes innecessàries. Cadascú tenia les seues tasques clares, i Bernat s’encarregaria de coordinar-nos. Tot estava tan ben organitzat que quasi feia por.

Amb el pas de les hores, vam començar a adaptar-nos. Samuel es va fer amo de la cuina, Hèctor del jardí, i jo vaig començar amb la neteja de les plantes superiors. La casa era immensa, amb passadissos llargs, sostres alts i una sensació constant de fred, encara que fora feia calor.

Quan va arribar la nit, Bernat em va conduir fins a la meua habitació. Era senzilla però còmoda: un llit, un armari antic i una finestra que donava al jardí. Em vaig asseure al llit contenta. Per primera vegada en setmanes, tenia un lloc on descansar.

Quan ja estava a punt d’adormir-me, vaig escoltar uns colps al terra. Toc. Toc. Toc. Em vaig quedar quieta, escoltant. Al cap d’uns segons, el so va parar. Vaig respirar fondo i em vaig dir que no era res. Segurament la fusta vella de la mansió.

Més tard, quan ja pensava que podria dormir tranquil·la, vaig sentir la veu de Nina. Parlava baix, com si s’adreçara a algú molt proper; vaig suposar que era el seu marit. No li vaig donar importància, però em va cridar l’atenció que ell no contestara, o almenys que no se li escoltara.