Em vaig despertar i, per primera vegada en setmanes, em sentia descansada. Em vaig estirar al llit, vaig respirar fons i vaig somriure per dins: tenia un lloc on quedar-me i feina per fer. Així que em vaig aixecar i, sense perdre temps, em vaig posar a netejar: les escales, els passadissos, les plantes superiors... Nina no era a casa: havia marxat a treballar, com sempre, i la mansió semblava encara més silenciosa amb ella fora.

De sobte, un crit de Samuel trencà la calma.

—¡Ahhhh! —va cridar

Vam córrer tots cap a la cuina, intrigats i preocupats pel que podia haver passat. Samuel estava dret davant de la despensa, amb els ulls oberts com plats, i assenyalava el terra. Quan ens acostàrem, vam veure una taca de sang que s’escampava pel paviment.

—Serà sang d’alguna rata morta —va intentar tranquil·litzar Hèctor, tot i que la seva veu traïa un punt de dubte.

—Sí, però… per on hauria pogut entrar o escapar si això no té cap altra eixida? —va objectar Bernat, amb un gest de confusió.

—Igualment… millor deixar-ho passar —vaig afegir, intentant calmar l’ambient. —La casa té molts anys i segurament aquesta despensa no s’ha netejat en molt de temps.

Vam netejar tots junts, sense donar-li més importància i vam tornar a la rutina: Samuel a la cuina, Hèctor al jardí, i jo encarregant-me de les plantes i dels passadissos.

Més tard, Nina tornà. Quan va arribar era l’hora de preparar el dinar, va ser molt concreta:

—Al meu marit li encanta la carn amb aquesta salsa especial. Samuel, és molt important que ho facis exactament com t’ho dic.

Vaig vore la cara de Samuel confós. Mes tard, em va aclarir que en tot lo que portava de la seua carrera de cuiner mai havia vist aquella salsa, però que estava encantat de probar coses noves. Així, seguí les instruccions amb precisió i va deixar el plat preparat a la cuina tal com Nina havia ordenat.

Els dies passaven i la rutina es mantenia. Els colps nocturns al terra ja no em sorprenien: s’havien convertit en algo habitual i normal per a mi, i fins i tot em resultaven familiars.

Fins que un dia, mentre Hèctor podava un arbust, es va fer mal sense voler. La sang immediata i el dolor ens van deixar sense alè. Vam córrer tots cap a ell, preguntant-nos què podíem fer per ajudar.

—Cal buscar com curar-lo —vaig dir—. A veure si trobem informació.

L’únic lloc amb accés a internet era l’ordinador del despatx del marit de Nina. Sabíem que no havíem de molestar-lo, però l’urgència era tan important que vam decidir saltar-nos les normes. Ens vam dirigir cap al despatx, amb tensió, però pensàvem que seria comprensible la raó d’aquesta interrupció. Per a la nostra sorpresa, el marit de Nina no estava. Probablement havia sortit per algun recat important, o potser era el seu dia de descans. Ens va resultar estrany, però ens vam concentrar en l’ordinador, necessitàvem trobar informació mèdica sobre la ferida de Hèctor.

Però el que vam trobar no tenia res a veure amb primer auxilis. Una carpeta a l’escriptori portava el nom “Els nostres empleats” i estava plena de fotos nostres. Fotos de Bernat, Hèctor, Samuel i jo… però totes eren d’abans que haguéssim estat contractats. Ens quedàrem mirant-nos, amb silenci. Les nostres vides havien estat observades molt abans d’entrar a aquella casa.

Després de curar a Hèctor, la tensió dins la mansió no desaparegué. Bernat es mostrava inquiet, Samuel no parava de murmurar coses que només ell semblava entendre, i jo, Clara, sentia com cada detall dels últims dies no havien sigut coincidència.

—No sé què està passant aquí —va començar Bernat

Vam començar a exposar tot: el “toc, toc” que sentia de nit, la manera estranya com Nina parlava sola, la taca de sang a la despensa, el marit que desapareixia i ara aquestes fotos nostres a l’ordinador. Tothom parlava, tots pensàvem en veu alta, com si verbalitzar-ho pogués ajudar-nos a entendre-ho.

—Hem de parlar amb Nina —va insistir Bernat.

—Estàs boig? —va esclatar Samuel—. No ens dirà mai la veritat, només farà que tot empitjori!

—Crec que Samuel té raó —vaig dir jo—. No podem deixar que s’assabenti que hem descobert coses. És millor actuar com si no haguéssim notat res.

Després d’un silenci tens, tots vam arribar a un acord: no dir res a Nina i continuar amb les nostres tasques com si res. Però la nostra ment ja no parava de treballar; havíem de tractar d’unir tots els fils.

—Comencem pel principi —va dir Bernat—. On està el marit de Nina? Ni a l’habitació ni al despatx…

Vam començar a revisar el despatx amb detall, obrint calaixos i revisant l’ordinador. En un moment donat, vaig topar amb un llibre de codi Morse i, frustrada, el vaig llançar a terra:

—No trobe res! —vaig exclamar.

—Espera! —va intervenir Héctor—. No havies dit que escoltaves un “toc, toc”? I si fos codi Morse?

Anava a contestar-li, quan de sobte Samuel cridà per a que anàrem on estava ell:

—He trobat una altra cosa…

Ens vam apropar tots i el vam veure colpejar la paret amb el puny.

—Escolteu? —va dir— Sona buit. No hi ha res darrere d’aquesta paret!

Tots vam moure l’estanteria i vam examinar la superfície de la paret. Quan vaig passar la mà per la superfície, de sobte el meu dit tocà un botó camuflat. Sense pensar-m’ho, el vaig presionar… i la paret s’obrí lentament, revelant una porta secreta. Quedàrem atònits.

Amb una llanterna, vam entrar. Però l’espai es dividí inesperadament: Samuel i jo vam prendre el passadís esquerre, mentre Hèctor i Bernat van avançar per la dreta.

Hèctor i Bernat seguien un camí estret i, de sobte, van veure sang al terra. Seguint el rastre, aquest desaparegué darrere d’una paret. Empentant-la, van descobrir la despensa de la cuina: la sang venia de dins. Tot començava a tenir sentit… o potser encara menys.

Mentrestant, Samuel i jo continuàvem per l’esquerra. Cada vegada, el “toc, toc” que havia escoltat de nit sonava més clar i més fort, com un crit que es convertia en una alerta. Al final del passatge, vam trobar una porta de metall gegant. Estava tancada i, per més que cridàvem, només rebíem respostes en sorolls. No paraules, només sons.

Amb el cor disparat, agafàrem el llibre de codi Morse i vam començar a traduir el missatge:

A-J-U-D-A.

La por ens paralitzava. Vam intentar obrir la porta, però era impossible. De sobte, Samuel i Hèctor venen corren i asfixiats.

—¡Nina està a casa! —cridà Samuel—. Acaba de tornar!