Em passava els dies registrant el despatx de ma mare per si per casualitat trobava

alguna cosa que em poguera ajudar a arribar fins a ell, però no vaig tindre sort.

Aquelles fotos que li havien fet entendre massa coses de cop. Ma mare amb un

home violent, somrient i besant-se.

Imaginava el seu alé pudent, la seua veu fosca xiuxiuejant-li a l’orella quan la

trobava sola. Els tocs, primer subtils, després descarats. Com si tinguera dret a

fer-ho. I ella, xicoteta, indefensa, sense saber com escapar. Ara tot prenia un sentit

aterridor.

La porta de casa es va obrir de sobte i vaig alçar-me d’un bot, amagant el sobre baix

el coixí i anant al passadís perquè no descobrira on estava. Sa mare va entrar amb

un somriure forçat.

—Hola, filla. Tot bé?

Vaig assentir ràpidament. No volia que sa mare sospitara res. Encara no.

—Sí, només estic cansada.

Però no era veritat. No podia descansar. No mentre aquell home continuara lliure,

vivint la seua vida com si res. Com si no haguera destrossat la seua infància.

Aquella nit, mentre tothom dormia, vaig tornar a agafar les fotos i vaig repassar cada

detall. Per què ma mare? Quan havia començat tot allò? Havia sospitat alguna cosa

del que li feia aquell monstre?



L'endemà, sense pensar-ho dues vegades, em va plantar davant de sa mare amb

les fotos i les cartes a la mà.

—Per què no vas fer res? —vaig preguntar, amb la veu trencada per la ràbia i la por.

Sa mare es va quedar pàl·lida. Va mirar les fotos, després la mi, i va tancar els ulls,

com si el pes del món li caiguera damunt.

—Jo...

—No ho negues! No em digues que no sabies res!

El silenci es va fer . Sa mare va començar a plorar, però jo no tenia compassió. sinò

ràbia.

—Jo... tenia por.

Vaig deixar anar una rialla amarga.

—Tu tenies por? I jo a l'adonar-me'n, què?

Les llàgrimes de sa mare no canviaven res, al veure la meua desesperació, va fugir.

Ara ho sabia tot. I ho faria pagar. A ell. A ella. A tots.

Vaig escoltar amb atenció, aguantant la respiració. Res. Només el tic-tac constant

del rellotge. Però l’angoixa continuava creixent dins meu. Sentia que havia

descobert alguna cosa massa gran, massa fosca. Alguna cosa que ma mare no

volia que sabera.

Quan per fi em vaig atrevir a obrir els ulls, la cambra estava fosca, il·luminada

únicament per la llum de la lluna que entrava per la finestra. Vaig intentar

calmar-me. No podía deixar que la por em dominara. No ara.

L’endemà, em vaig alçar d’hora. No havia dormit quasi res, però sabia que no podia

fer com si res. Ma mare encara no estava, així que vaig tornar al despatx amb la

llum del matí filtrant-se per les finestres. Vaig obrir la caixa de nou i vaig agafar la

carta amb data de 1888.

Com era possible? Ma mare no podia haver rebut aquestes cartes... era massa

jove. I, a més, aquest tal David escrivia com si coneguera a ma mare d’una manera

massa personal.

Vaig agafar les altres cartes i vaig començar a llegir-les més detalladament. Cada

una d’elles estava plena de paraules carregades de rancor i desesperació. "Clara,

saps que no pots escapar del passat. Saps que sempre et trobaré. No pots oblidar el

que vas fer. No pots fugir de mi."



Les meues mans tremolaven. Alguna cosa no encaixava. Per què ma mare

guardava aquestes cartes? Qui era David, realment?

Vaig revisar més papers dins la caixa i, al fons, vaig trobar una altra fotografia.

Aquesta vegada, era d’una casa antiga, molt semblant a la nostra, però diferent. La

porta principal estava lleugerament oberta i, al porxo, hi havia una dona.

Em vaig fixar bé en ella i el meu cor es va detindre.

Era idèntica a ma mare. Però la foto era molt vella, massa vella.

Vaig escoltar passos darrere meu i vaig pegar un bot. Vaig girar-me de cop i allí

estava ma mare, dreta a l’entrada del despatx, amb una expressió que no li havia

vist mai. No era ràbia. No era sorpresa. Era... por.

—Què fas? —va murmurar amb una veu feble, trencada.

—Què significa tot açò, mare? Qui era David? Per què tens aquestes cartes? —vaig

preguntar, intentant mantindre la calma.

Va tardar uns segons a parlar. Finalment, va alçar la mirada cap a mi i va dir, amb

una veu tan baixa que quasi no la vaig sentir:

—És hora que sàpies la veritat.

Em vaig quedar quieta, el cor a punt d’explotar. No sabia si estava preparada per a

escoltar-la. Però una cosa sí que tenia clara: la meua vida, tal com la coneixia,

estava a punt de canviar per sempre.

—Com que ell és el meu vertader pare? Què estàs dient?

Ma mare va empassar saliva amb dificultat. Tenia els ulls plorosos, però esta vegada

no era només per la tristesa, sinó per una por profunda, una por que havia

arrossegat durant massa anys.

—No volia que ho saberes —xiuxiuejà—. No volia que hagueres de carregar amb

això, que visqueres amb l’ombra del que em va passar...

Vaig sentir una punxada al pit, una sensació estranya, com si tot allò que sempre

havia cregut s’esfondrara de colp.

—Mare, no ho entenc... per favor, explica-m’ho bé.

Sa mare es va cobrir la boca amb una mà i va tancar els ulls un moment, buscant

forces per a continuar.

—Quan jo era jove... molt més jove que tu ara... ell em va fer mal. Em va fer molt de

mal. I d’aquell dolor vas nàixer tu.



La xiqueta es va quedar sense respiració. Les paraules li ressonaven dins del cap

com un eco inacabable.

—No... No pot ser...

—No volia que ho saberes —repetí sa mare, amb un fil de veu—. No volia que

haguera de créixer sabent que el teu vertader pare és un monstre. Per això et vaig

fer creure que era un altre.

Els ulls de la xiqueta es van omplir de llàgrimes. Sentia ràbia, confusió, fàstic... tot

barrejat en un remolí d’emocions que no podia controlar.

Un calfred li va recórrer el cos. No podia creure el que estava escoltant. Tot allò era

massa per a mi

—Necessite estar a soles —va dir, amb la veu trencada.

Vaig estar els següents dies sense parlar amb ella, potser per ràbia, o bé per

incomoditat, o vergonya, o por... No sabia bé per què. Quan Carles es va adonar

que ja no el cridava va vindre a casa de sorpresa, em coneixia bé i aquesta actitud

no podia ser altra cosa que una greu situació. Va suposar el que havia passat.

Quan vaig contar-li-ho es va quedar bocabadat, va impactar-li tant que es va quedar

pensant tota la vesprada, sense dirigir-me la paraula . Fins que em va dir:

-Saps què? Demà podries vindre a ma casa a dinar, ma mare està ansiosa per

conéixer-te, i així t’alliberes un poc d’aquest ambient tan pesat, que opines?

- Em pareix bé, a les 14:00 de la vesprada ,doncs?

-Perfecte! Fins demà.

L'endemà vaig alçar-me tard i mala cara, havia tingut un mal somni. Vaig anar a la

cuina i em vaig preparar un suc de taronja i una torrada amb tomaca, no volia

menjar molt perquè sabia que Carles tenia una mare aficionada a la cuina i que

prepararia un banquet.

Vaig posar-me un vestit roig, vaig maquillar-me i pentinar-me, i quan vaig obrir la

porta per eixir vaig trobar a ma mare, que estava a punt d’entrar. Havia passat tota

la nit amb la seua amiga Lia, o això m’havia dit.

-On vas tan guapa?

-a casa de Carles, que m’ha convidat a dinar, després et dic alguna cosa.

I vaig anar-me’n.



Carles vivia prou lluny de mi, a quaranta minuts a peu, però no pensava dir-li a ma

mare que em portara, i més després del que havia vist cinc minuts abans .

Quan vaig arribar sa mare em va rebre amb un forta abraçada, i son pare amb un

bes a la galta, els dos semblaren molt amigables i acollidors. Després vam anar a

dinar, sa mare havia preparat un bon entrecot, i jo tenia molta fam.

Vam passar una estona agradable i disfrutant del menjar, allí per fi em sentia bé,

amb persones que no eren de la meua família però semblaven ser-la... Després

vam anar a fer la siesta a la cambra de Carles, on vam estar parlant un poc.

-Que tal estàs, t’has adonat d’alguna cosa més en relació amb la teua mare?

- Que va, excepte que mon pare no és realment mon pare i que soc filla d'un

violador i maltractador. No, no sé res més.

Algú va tocar a la porta i va tallar la nostra conversa, era son pare.

-Ey xics, com esteu? Voleu anar a pegar una volta per ací pel poble? Conec un lloc

que segur vos agrada... Convide jo! Ens vam posar les sabates i vam anar darrere

d’ell.

Estàvem caminant per l’ajuntament, el pare de Carles era molt amigable, el coneixia

tot el món, en cada cantó es parava a parlar amb una persona nova, semblava

estimat per tot el poble. Tot anava especialment bé fins que el vaig veure entrar a la

cafeteria on havia anat dies abans en la meua amiga Inés. Vam entrar i el cambrer

en el qual havia parlat de la fotografia penjada en la paret va dirigir-se cap a ell.

-Després de tres mesos has decidit tornar a aparéixer per ací?, com va tot?

- Molt bé Eric!, posa’m un arròs amb llet per favor

-A nosaltres un croissant de xocolata -Va dir Carles.

-Perfecte, ho faré com més prompte millor .

Van berenar mentre parlaven de les nostres coses, quan vam acabar, vam agafar

les nostres coses i ens vam anar. El cambrer ho va veure i va dir.

-Espere tornar a veure’t prompte... David Klaus!

En aquell moment la meua vida va deixar de tindre sentit. I estic convençuda que

per a ell també