A la nit, em vaig quedar mirant el sostre de la meua habitació, escoltant el tic-tac

suau del rellotge de la tauleta. Aquell silenci pesat, només interromput per la brisa

que sacsejava les finestres, em resultava desesperant. No podia deixar de pensar

en les últimes paraules de ma mare, en la forma en què s’havia tapat el rostre amb

les mans, com si intentara esborrar-se a si mateixa.



“Perquè no puc acceptar-ho.”

Aquesta frase es repetia una vegada i una altra en la meua ment, com un eco

insistent que no em deixava dormir.



Però... què significava exactament?

Em vaig girar cap a la paret, intentant forçar-me a descansar, però una sensació

estranya, una mena d’inquietud profunda, no em deixava en pau. Necessitava saber

més. Necessitava entendre per què la meua pròpia mare preferia viure en el silenci

abans que enfrontar-se a la veritat. Les dos havíem patit greument el divorci

d’aquest, o això almenys pensava jo.



L'endemà, Carles va vindre a buscar-me a casa.



—Com estàs? —em va preguntar en veu baixa, mirant-me amb atenció.



Vaig alçar els muscles, sense saber què respondre-li.



—He parlat amb ella, però... no servix de res. Sempre evita el tema. I jo... ja no sé

què fer, Carles.



Ell va sospirar i es va passar una mà pels cabells, com si també intentara trobar una

solució.



—Potser... necessites buscar les respostes per tu mateixa —va suggerir, amb

precaució.



—A què et referixes?

Va dubtar un segon abans de respondre.



—Has pensat a buscar informació pel teu compte? No sé... alguna cosa que t’ajude

a entendre el que va passar realment.



Vaig fer una pausa. No ho havia considerat fins ara, però... sí, tenia sentit. Si ma

mare no volia parlar, potser hi havia una altra manera d’aconseguir les respostes

que necessitava.



—Però per on comence? —vaig preguntar, un poc aclaparada per la idea.



Carles es va quedar pensatiu.



—Potser pels records. Hi ha res a casa que parle del passat? Documents, cartes,

fotografies... qualsevol cosa?



Vaig empassar saliva. La veritat era que no ho sabia. Mai havia buscat res en

aquella casa, perquè sempre havia intentat escapar-ne, no aferrar-me al que hi

havia dins.



—Podria mirar —vaig admetre finalment.



Carles va somriure lleugerament.



—Si vols, t’ajude.



Aquella mateixa vesprada, mentre ma mare no era a casa, Carles i jo vam començar

a buscar.



El primer lloc on vaig mirar va ser el despatx vell que quasi mai s’utilitzava. Feia

anys que ningú no tocava res allà, i la pols cobria la majoria dels mobles. Vaig obrir

calaixos amb precaució, traient documents antics i llibretes velles. La majoria eren

papers sense importància: factures, rebuts, cartes de banc. Però després de

remenar durant una estona, vaig trobar una capsa de fusta amagada al fons d’un

armari.



El meu cor es va accelerar.



—Carles, mira això.



Ell es va acostar i va observar la capsa amb atenció. Era xicoteta, amb una tanca

metàl·lica rovellada, i semblava que feia anys que ningú no la tocava. Amb les mans

tremoloses, vaig intentar obrir-la, però estava tancada.



—Necessitem una clau —va murmurar Carles.



Vaig frunzir el front. On podria estar? Ma mare sempre havia estat desordenada,

però si aquesta capsa era important, havia de guardar la clau en algun lloc segur.



—Potser està en el seu dormitori —vaig dir, amb un nus a la gola.



Entrar a la seua habitació em feia sentir com si estiguera travessant una línia

invisible. Era el seu espai, el lloc on es tancava cada vegada que volia fugir del món.



Però ja no podia fer marxa enrere.



A l’habitació, tot estava en un desordre controlat. El llit mig desfet, roba llançada per

una cadira, flascons buits de perfum en la tauleta de nit. Amb Carles vigilant la porta,

vaig començar a buscar entre els calaixos i les caixes de joies.



I llavors la vaig trobar.



Una clau xicoteta, metàl·lica, dins d’una caixeta de fusta vella.



—Açò ha de ser —vaig dir, mostrant-la a Carles.



Vaig tornar al despatx i, amb una respiració profunda, vaig introduir la clau en la

tanca. Un clic suau va ressonar en el silenci de l’habitació.



Quan vaig alçar la tapa, el meu cor es va detindre per un moment.



Dins de la caixa hi havia diverses cartes plegades i un sobre gran, envellit pel

temps. Les meues mans van dubtar abans d’agafar-lo, però finalment vaig obrir-lo i

vaig traure’n una fotografia.



Era una imatge en blanc i negre, una mica desgastada, però el que vaig veure em

va fer contenir la respiració.



Era ma mare. Però no com la coneixia ara, aparentava ser jove i va somriure amb

una brillantor en els ulls que mai li havia vist. Al seu costat, hi havia un home que

clarament no era mon pare. Perquè no l’havia vist mai.



—Qui és? —va murmurar Carles darrere meu.



No ho sabia. Però si aquella foto estava amagada en una capsa tancada amb clau,

volia dir que aquell home era important. Potser la causa de tot el que esta passant.



Amb les mans tremoloses, vaig començar a llegir una de les cartes.



“Estimada Clara, sé que no vols saber res de mi, però necessite que m’escoltes. No

puc viure amb aquest pes més temps. Vaig intentar oblidar, continuar endavant, però

cada vegada que et veig, recorde tot el que va passar. Necessite saber si algun dia

em podràs perdonar.”

Les paraules em van gelar la sang.



—Clara... —vaig murmurar.



Era el nom de ma mare.



—Qui li escrivia aquestes cartes? —va preguntar Carles, acostant-se més.



Vaig traure totes les cartes i les vaig revisar. Totes anaven signades amb el mateix

nom.



David.



Jo no coneixia cap David. No sabia qui era.



Carles se n'anà ja a casa i jo em vaig quedar pensativa tota la vesprada, i gairebé

tota la nit. Qui era David? Potser el comportament i actitud de ma mare tinguera

alguna cosa a veure en aquest home?, vaig anar al despatx altra volta i vaig agafar

la carta per revisar-la, fins que em va cridar l’atenció la data, era del 1888, ma mare

perquè només en tenia disset anys, potser fora el seu amor adolescent. Vaig



aprofitar que ja havia obert el calaix per registrar més coses, potser trobara alguna

cosa que em poguera servir, i afortunadament o malauradament, sí, vaig trobar-hi

més. Hi havia moltes més cartes, i vaig començar a llegir-les una a una. Aquestes

no contenien un llenguatge tan cuidat ni sentimental, sinó al revés, totes deien

barbaritats! En el moment en què vaig desplegar la primera carta vaig saber que

estava escrita pel mateix home que l’anterior, ja que m’havia fixat en la peculiaritat

de la seua lletra, tan cursiva que costava llegir-la.



De sobte, vaig sentir un soroll, vaig guardar totes les cartes, me'n vaig anar corrent

al llit per a què ma mare no em vegera i vaig cridar a Carles en un tres i no res, però

no el va agafar, supose que en aquell moment dormiria i vaig decidir fer-ho jo també.



L'endemà, vaig esperar al fet que ma mare se n'anara de casa per convidar a

Carles, i cap a les dotze del matí ja estava ací, vaig contar-li tot el que vaig veure

aquella nit i es va quedar impactat, arribant a la mateixa conclusió que jo, ma mare

havia sigut maltractada durant molts anys. Em va fer pena, però també ràbia, que

estaria fent aquell home ara mateix? Potser estava amb altra dona, o tal vegada

mort, jo pensava que no ho sabriem mai, però Carles em va fer recobrar

l’esperança, com fa sempre, què faria sense ell?

Al cap d’una estona, son pare el va cridar, ja era l’hora de dinar i havia d’anar-se’n ,

em va donar un bes i va sortir, i al cap de cinc minuts entrà ma mare. Hui arribava

amb un somriure al rostre, la qual cosa em va agradar, però també estranyar, els

meus pressentiments mai són bons, no sé perquè.



Vam dinar i en va contar un poc el que havia fet al matí, se n'havia anat a prendre

alguna cosa amb la seua amiga Lia i se n'anaren de compres. Estava molt contenta

per ella, però, com he dit abans, hi havia alguna cosa que m'estranyava, massa

contenta arribava a casa, sense cap motiu tan especial per a canviar el seu estat

d’ànim de sobte. Però ho vaig deixar passar ...



A la vesprada vaig ser jo la que se n'anà a prendre alguna una cosa amb la meua

amiga Inés, ja que feia molt de temps que no ens veiem, tot i que sabia que no

podia contar-li la meua situació a casa, perquè no era una persona tan propera a mi

com per exemple ho era Carles. Vam anar a una cafeteria situada prop de

l’ajuntament, on m’agradava anar amb mon pare quan anava a veure'm , estava

ambientada en els anys 80, ple d’imatges de l’època i d’aquella música que li

agradava tant i no entenia bé perquè. Vam seure i vaig prendre un batut de xocolata

i un croissant, per variar un poc, i Inés un entrepà de pernil . vam tindre una llarga i

profunda conversa, però de sobte vaig deixar d’escoltar, enfront meu hi havia un mur

ple d’imatges d'homes i dones que venen ací al llarg dels anys, i en una d’aquestes,

vaig poder reconéixer la figura d'aquell home que vaig veure en la fotografia amb ma



mare la nit anterior, vaig alçar-me ràpidament per preguntar-li al cambrer qui era

aquell home que apareixia en la fotografia.



-Bona vesprada, em podries dir qui es aquell jove home que apareix en la fotografia

d’allí, sembla un familiar meu que va faltar fa poc i m’agradaria assegurar-me.



-Per supost dona! Aquell home es David Klaus, i ja t’assegure que aquest home no

està mort, encara que si el veres ara no el reconeixeries, els anys li han fet una mala

passada, però el seu caràcter amigable no canviara mai. Sempre que ve ací

demana el mateix, Arròs amb llet.



- Ah val, moltes gràcies!

Per dins estava tremolant, es veu que aquell home bregós i malvat encara era viu, i

pitjor encara, vivia ací, no sé com ho anava a fer, però sabia que aquell home anava

a pagar tot el que havia fet.