Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por. Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran. Mentre estava asseguda , em sentia amb la culpa per haver-lo acusat , era molt difícil d’assmilar , pero era el que havia de fer , havia de protegir la meva persna i a ma mare , després d’haver´hi passat tant mal durant aquesta época.



Jo vivia en un poble menut prop del mar Cantàbric, nomenat un dels pobles més bonics de la província d’Astúries, amb les seues grans muntanyes verdes i les seues petites cases colorides. La gent allà era molt feliç, vivíem tots en harmonia, amb recursos limitats però suficients. La meua casa es trobava a la frontera, dalt d’una muntanya que tenia vistes a tot el poble. No obstant això, la casa no era acollidora completament; tenia un aire pesarós que costava respirar, un ambient fred i amagat en la misèria, on la felicitat no es presentava mai.



En aquella masia vivíem ma mare i jo, tot i que ella mai estava realment present, i quan ho estava, només portava una ombra de confusió i desordre, com si cada paraula que pronunciava fora aire carregat de malestar. Al final dubtava de si en agraïa la seua absència, ja que era l'únic moment tranquil del dia en què podia relaxar-me i fer el que de veritat m'agradava. A vegades, quan ella no estava venia Carles a casa, i passàvem hores junts fins que ella arribara, aquells moments era els únics pels quals encara vivia. Carles sabia tots els meus secrets i temors, i sempre mostrava el seu suport davant de qualsevol circumstància. Estar en ell era un alleujament, l'únic motiu de la meua felicitat. De vegades, quan arribava ma mare a casa, Carles venia per mi perquè em coneixia i sabia que no estava gens còmoda.



Anàvem al parc i ens comptàvem historietes, anàvem al cinema... No sé què haguera fet sense el seu suport. Vaig tindre una infància molt difícil. Ma mare arribava beguda quasi cada dia de la sermanai mon pare es passava els mesos viatjant, fins que es van separar i no vaig

tornar a saber res més d’ell.. Em refugiava en els meus avis, ells eren la meua família verdadera: els que m’entenien i em feien riure, els que em cuidaven quan tenia febre i es preocupaven perquè comptarà una educació, però malauradament van haver de fugir de la ciutat per motius econòmics fa un any. Encara així parle en ells una vegada a la setmana i ens veiem dos cops a l’any: a l’estiu i a Nadal. Però la seua presència és un més molt gran dia a dia.



Als mesos, Carles es va quedar a dormir a ma casa perquè no em trobava bé. Ens vam quedar al sofà, parlant baixet, com si la casa poguera escoltar-nos. Ell sabia que alguna cosa m’angoixava, però mai m’havia pressionat per explicar-li res. Aquesta vegada, però, jo necessitava parlar.



“Mira, Carles… No puc més amb aquesta situació. Amb ma mare, amb tot això. “És com si visquera dins d’un malson del qual no em puc despertar” Ell em va mirar, seriós, però amb aquella calma que sempre aconseguia transmetre’m.



“Ho sé; no obstant això, no estàs sola. Saps que estic ací per ajudar-te.



” Aquelles paraules em van fer sentir un bri d’esperança; així i tot, també vaig notar un nus a la gola. Vaig agafar aire i vaig continuar.



“Quan era petita, sempre pensava que el problema era jo. Que si era millor filla, ma mare seria més feliç. Tanmateix, ara veig que mai no va estar bé. No sé què li va passar, Carles, no obstant això, alguna cosa la va trencar.” -li vaig dir amb un nus en

la gola.



Carles va reflexionar uns segons abans de respondre, em va dir que potser és hora

d’intentar saber què és. Potser entendre el seu dolor l’ajude a entendre el teu. El vaig mirar, dubtant. Sempre havia evitat enfrontar-me a ma mare. Cada vegada que ho intentava, acabava amb crits o silencis tan espessos que costava respirar. Però sabia que ell tenia raó. No podia continuar així.



“Demà ho intentaré”, vaig dir finalment, tot i que la por em feia tremolar. Carles em va fer un somriure suau i em va posar una mà a l’espatlla. “Sigues forta. I recorda que sempre pots comptar amb mi. ” Aquella nit no vam dir res més. Ens vam quedar en silenci, però la presència de Carles em feia sentir una mica més còmoda . Quan em vaig despertar l’endemà i Carles se’n anà, ma mare estava a la cuina, amb el cap quiet i una tassa de café a les mans. Semblava absent, com si estiguera en un altre lloc. Vaig agafar aire abans d’acostar-m’hi. Cada pas que feia cap a la cuina semblava més pesat que l’anterior.



La seua silueta, apagada i llunyana, m’intimidava. Tot i ser ma mare, hi havia vegades que em semblava una estranya, algú amb qui no compartia res més que una casa i un cognom.



—Bon dia —vaig dir, amb una veu feble. Va alçar els ulls lentament, com si la meua presència haguera interromput un pensament profund. Va trigar uns segons a contestar, i quan ho va fer, la seua veu era baixa, trencada.



—Bon dia.



No sabia com començar. Carles tenia raó: havia d’intentar entendre-la, saber què era allò que la mantenia en aquella penombra constant. Però… com li preguntes a la teua pròpia mare per què sembla tan trencada? Com li dius que la seua absència t’ha destrossat?

—Mare, podem parlar? Ella va fer un gest amb la mà, com si m’estiguera donant permís, però no em va mirar. Els seus ulls continuaven fixos a la tassa de café, com si buscara alguna cosa al fons.



—Què vols? —va dir, sense emoció.



—Vull saber què et passa. Sempre estàs així… distant, enfadada amb el món. I no sé per què.La seua reacció em va agafar desprevinguda. Va deixar la tassa sobre la taula amb un cop sec i em va mirar fixament, amb una barreja d’indignació i tristesa.



—No tens ni idea del que he viscut.. Em vaig quedar en silenci. Era la primera vegada que li veia aquella expressió, com si estiguera lluitant per mantindre les paraules atrapades dins seu, però a la vegada volent deixar-les sortir.



—Llavors… explica-m’ho —vaig dir, intentant mantindre la veu ferma. Ella es va recolzar al respatller de la cadira i es va passar les mans pels cabells. Va semblar que buscava les paraules correctes, però al final només va dir:

—No val la pena. No pots entendre-ho.



—I com vols que ho entenga si mai no parles de res? Si sempre et tanques? Si em deixes sola amb aquesta casa i amb… —vaig callar de sobte. No volia dir-ho. No volia que eixa paraula eixira dels meus llavis. Els seus ulls es van endurir. Va saber immediatament de què estava parlant.



—Ell no ha fet res dolent —va dir, gairebé com un murmuri, però la seua veu

tremolava.



Aquelles paraules em van colpejar com un puny. Vaig sentir la ràbia cremant-me a la

gola.



—Com pots dir això? Com pots defensar-lo? Tu no saps el que em va fer!

El seu rostre es va descompondre, i per un moment, vaig pensar que ploraria. Però no. Va alçar-se de cop i es va allunyar cap a la finestra, d’esquena a mi.



—No en parlarem més.



—No! —vaig cridar, sorprenent-me a mi mateixa per la intensitat de la meua veu—.



Hem de parlar d’això. Has de dir-me per què el defenses, per què sempre li has donat suport, per què…

Ella es va girar, i els seus ulls estaven plens d’una barreja de por i culpa.



—Perquè no puc acceptar-ho! Perquè si ho faig… si ho reconec… no sé què faré amb mi mateixa.



La seua veu es va trencar en mil trossos, i en aquell moment, vaig entendre que no era només jo qui havia viscut amb un malson. Ella també estava atrapada en el passat, però en una presó que ella mateixa es negava a mirar. Vaig fer un pas cap a ella, però no em vaig atrevir a apropar-m’hi més.



—Mare… no podem viure així. Jo no puc. Ella es va tapar el rostre amb les mans, i per primera vegada vaig veure que el seu cos tremolava lleugerament. Però no va dir res més. No vaig insistir. Només vaig tornar a l’habitació, amb el cor pesant com una pedra. Aquella nit, mentre Carles em trucava per preguntar com estava, no vaig saber què respondre-li. Li vaig dir que havia parlat amb ma mare, però que no haviem parlat gran cosa.



—Però ara sé una cosa que abans no sabia —li vaig dir, amb un nus a la gola.



—Què? —va preguntar ell, amb aquella veu tranquil·la.



—Que ella també té por. Potser més que jo.



No sabia si allò em donava més força o més desesperança, però una cosa era clara: aquest malson no havia acabat encara. I cada dia que passava, la casa semblava més freda.