La Chiara, aquella noieta tan alegre, ocultava al seu cor una tràgica història que només ella coneixia del tot.



Ella va explicar, que just aquell dia feia dos anys que el seu germà gran s'havia suïcidat. Va ser una freda nit de finals d’estiu, quan el noi que no tenia més de setze anys, va decidir prendre’s la vida a la seva habitació.

Ell es deia Eric i com només es portava un any amb la Chiara, havia estat sempre el seu heroi i millor amic.



La situació a casa de la Chiara era molt complicada, el seu pare havia perdut el cap feia ja molts anys, quan la petita de la casa, una noieta que es deia Maria, va morir d’una greu malaltia amb només vuit anys. Des d'aquell moment aquell home va començar a pagar tota la seva tristesa i ràbia amb la resta de la família. En aquell moment la Chiara i l’Eric eren també nens petits, de no més de dotze anys i va ser aquell noiet el que defenia sempre a la seva germana enfront dels atacs d’aquell home a qui ja no podien anomenar pare. La mare de la Chiara davant de tota aquesta situació no va trobar millor opció que desaparèixer tots aquells anys de dolor, deixant així a la seva fortuna als dos nens que encara eren molt petits.



Van créixer en aquell obscur ambient fins que l’Eric va acabar sense poder suportar més i va acabar prenent-se la vida el mateix dia del seu 16è aniversari. L’únic que es va assegurar de deixar en aquest món va ser una petita carta que va escriure a la seva germaneta minuts abans de morir.



Va ser només després d’aquesta gran desgràcia que la mare de la Chiara va decidir tornar a casa i la seva arribada va permetre que el seu marit tornés una mica en si. Després de tants anys va acabar la violència, però ara tot estava buit.



Va ser aleshores quan la família va deixar enrere la seva antiga llar per mudar-se al petit poble d’en Marc. Va ser un penós intent de part dels pares de la Chiara per intentar oblidar el passat i la tristessa d’aquella casa.



Des de la mort de l’Eric, la Chiara s’havia oblidat de sentir, havia bloquejat tant els seus sentiments que s'havia acostumat a viure sense emocions. A casa, tot i que s’havien tornat molt estrictes, feien com si res hagués passat, feien com si la Maria i l’Eric mai haguessin existit i la Chiara era obligada a actuar en conseqüència, fingint sempre un somriure i irradiant alegria tot i que ella manqués d’aquesta.



Quasi cada nit, quan es trobava sola en la foscor i podia deixar de fingir, s’escapava de casa per anar aquell mirador on passava hores observant el petit poble il·luminat, observat les petites finestres il·luminades de totes les cases, somiant amb els seus germans i en com eren de feliços quan estaven tots 3 junts.



La Chiara va explicar també, com aquella nit de juny, quan anava de camí al mirador, va veure en els ulls d’en Marc la mateixa mirada de l’Eric en les seves últimes hores de vida. No va necessitar paraules per entendre l’objectiu del Marc aquella nit i es va veure amb la necessitat d’intentar salvar-li d’un tràgic final.



Era 1 de setembre, i no feia només dos anys de la mort de l’Eric sinó que si el noiet continués amb vida seria aquest mateix dia el seu 18è aniversari.



La conversa nocturna amb la Chiara va fer que en Marc passés nits sense tancar els ulls, pensant en tot el que havia ignorat. Va adonar-se, per primera vegada, que si aquella nit de juny hagués complert el seu propòsit, hauria tornat la vida del seu germà petit un calvari, igual al que havia viscut la Chiara per la falta dels seus dos germans.



Pocs dies després uns amics del Marc li van fer arribar la notícia de la mudança de la Chiara. Es veu que aquella mateixa nit els pares de la Chiara i ella s’anaven a viure a l’altra punta del país. En Marc va anar corrents a casa de la noieta i la va veure amb els ulls tristos carregant les caixes al cotxe.



A en Marc se li va trencar el cor i va anar a parlar amb la Chiara, va anar a demanar-li explicacions d’aquesta sobtada mudança. Ella aguantant-se les llàgrimes va explicar com els seus pares volien tornar a començar un altra vegada i com l'obligaven a ella a emprendre el mateix viatge. En Marc no es podia creure el que estava passant, aquella noieta que tant s’estimava s’anava a milers de quilòmetres i ell es quedava allà sol, sense poder ajudar-la, sense poder salvar-la de tot aquell sofriment.



Aquell dia tots dos van prometre tornar a veure’s, ella tenia decidit anar-se’n de casa en complir els 18 i ell li va prometre anar-la a buscar quan arribés el dia.



Aquest estiu va ensenyar al Marc que tot i que ens puguem pensar que el que ens passa ens supera i ja no podem seguir, hi ha persones que amb pitjor sort a la vida, han aconseguit continuar amb un somriure.



En Marc tenia molt per sanar, però es va proposar afrontar tots els seus problemes durant aquell últim any que faltava per la majoria d'edat de la Chiara. Volia treure el millor de si mateix per així aconseguir fer feliç a la Chiara en la seva tornada.



El noiet va aconseguir un petit treball per poder estalviar pel viatge que emprendria per anar a buscar a la Chiara en el seu aniversari. Ell també va parlar seriosament amb els seus pares i amb l’ajut d’aquests, en Marc va començar a anar al psicòleg.