Aquell juliol va estar ple d’aventures, quedades màgiques amb la Chiara on les hores passaven volant. La setmana de Festa Major va quedar gravada al cor dels dos jovenets, els carrers eren plens de gallardets de tots colors i el petit poble resplendia de vida. Van anar a la caseta de tir, i en Marc no hi va fallar ni una. Amb aquell somriure de satisfacció mig dissimulat, va aconseguir el millor premi només per poder regalar-l’hi a la Chiara.



Quan va caure la nit, van començar els focs artificials, els ulls de la Chiara brillaven amb l’espectacle, meravellada per cada esclat de colors. En Marc, però, no va aixecar la mirada en cap moment. Mentre tothom mirava amunt, ell només la mirava a ella. Va ser just en aquell moment, entre llums, soroll i colors quan va descobrir que sens dubte s’havia enamorat de la Chiara.



Després del romàntic juliol que tan ràpid havia passat, en Marc va decidir que es declararia a aquella noieta d’ulls encisadors. Al jovenet li costava una mica confiar en els altres, tot i que volia arriscar-se per la Chiara, ell tenia por que ella marxés, tenia por de tornar a quedar-se sol, tenia por de tornar a sofrir. Després de moltes nits reflexionant, gairebé sense dormir, va arribar a la conclusió que, si s’aïllava perquè no li fallessin, si no confiava per por de ser traït, sempre acabaria sol.



Un solejat dia de principis d’agost va decidir anar de sorpresa, amb un ram de flors en mà a casa de la Chiara. Quan va arribar a casa seva, va picar a la porta i va obrir el pare de la noieta. Aquell home va fulminar amb la mirada al Marc i li va tancar la porta en els nassos.

Minuts després va sortir la Chiara, li va demanar perdó i van sortir a passejar com si res hagués passat.



El jovenet enamorat va guiar a la Chiara fins al mirador, aquell lloc on tot va començar. Tot i que estava molt nerviós va aconseguir declarar el seu amor. Ella li va correspondre i en Marc va sentir que aquell era el millor dia de la seva vida, que potser ja s'havia acabat el sofriment, que potser ja tenia un motiu per viure.



Des d'aquell moment, les cites van ser cada vegada més freqüents. Tanmateix, no tot era perfecte, els pares de la Chiara no aprovaven al Marc i no es molestaven pas en dissimular aquesta insatisfacció. Van prohibir l’entrada d’en Marc a casa seva i cada vegada que podien el jutjaven i criticaven davant de la Chiara. Aquests atacs van anar augmentant fins a arribar a faltes de respecte inacceptables cada vegada que en Marc anava a buscar-la a casa. Tot això va acabar fent mal al noiet qui es va veure atacat sense cap motiu aparent.



A casa d’en Marc res hi havia canviat, simplement ell s'havia acostumat a la nova estranya dinàmica de la seva família. A mitjan agost, van començar a augmentar les discussions, la mare d’en Marc va decidir culpar-li de la divisió de la família, ja que quedava massa amb la Chiara. Aquesta acusació va ser un cop baix per al noiet. Ell que tant s'havia esforçat des del divorci pel benestar de tots per sobre del seu mateix, ara era acusat de ser el culpable. Van discutir tantes vegades sobre el mateix tema que al final s’ho va acabar creient. Afegit a tots els problemes que ja arrossegava des de febrer, s’hi va sumar un gran sentiment de culpa per sentir que abandonava la seva família cada vegada que sortia amb la Chiara. Ell sabia que no volia allunyar-se de la sema família, especialment del seu germà, però també sabia que eren aquelles hores amb la Chiara les que li salvaven, les que li permetien agafar forces per continuar endavant.



Algunes nits, entre les dues i les quatre de la matinada, el jovenet es preguntava per què no podia tenir ell una vida normal, una vida feliç, una vida sense problemes, una vida d’un adolescent com qualsevol altre.



A finals d’estiu, quan ja començava a refredar, va anar amb la Chiara al mirador de sempre per mirar la pluja d’estels que anunciaven per aquella nit.

Quan va arribar la Chiara, somrient com sempre, la va veure amb els ulls una mica vermells i les galtes rosades com si hagués estat plorant.

Tot i que ella havia escoltat sempre al Marc, tot i que ella hi havia estat sempre allà, ell mai l’havia preguntat sobre els problemes que ella patia. Va ser aquella nit quan per primera vegada, ella va confessar tot el que l’angoixava i a cada cosa que ella explicava, a ell se li trencava una mica més el cor.



En Marc creia de veritat que ella era perfecta, que era impossible que una noieta així pogués patir. Aquella nit, ell va descobrir que tothom sofreix d’una manera o altra, va adonar-se de tot el que havia ignorat, i tot el seu món, tot el que havia construït durant els últims mesos, es va desfer davant seu.