Era un fred setembre i feia molt de temps que en Marc s’havia perdut a si mateix, amb només setze anys sentia que no li quedaven motius per continuar endavant. Els seus pares s’havien separat fa uns mesos i es passava els dies canviant de casa sense sentir que cap fos realment seva.



Fins ara no s’havia plantejat la possibilitat que realment necessités ajuda professional, des d’aquell fred febrer ell s’havia responsabilitzat del seu germà, de no deixar sols als seus avis i de consolar als seus pares quan ho necessitaven. Com a tot jovenet a la seva edat es pensava que demanar ajuda era una mostra de debilitat, així que compensava les seves penes omplint el seu horari per tal que no quedés temps ni per a pensar. De l'institut al gimnàs, del gimnàs a quedar amb els amics i d’allà a casa a estar amb el seu germà i ajudar al seu pare o mare amb tot el que fes falta.



Però quan arribava la nit i l’envoltava la foscor, els seus pensaments no li deixaven dormir. Aquesta falta de son es va acumular tant i tant temps que ell es va trobar incapacitat de continuar l’horari tan ple s’havia ideat per a no pensar. Va ser llavors quan es va adonar que aquesta situació l’havia desbordat, no volia continuar vivint, no d’aquesta manera.



Una càlida nit de juny va sortir de casa gairebé a mitjanit, pensant que ja mai més hi tornaria. Ell caminava lentament pels buits carrers del seu poble quan va sentir una veu dolça que deia “Per què plores?”. Era una noia de cabells del color del capvespre i uns ulls preciosos. En Marc no s’havia adonat que estava plorant, però n’hi va haver prou amb les tres paraules de la noieta perquè acabés de trencar-se. Llavors va començar a plorar desconsoladament, tal com plora un nen petit quan s'adona que s'ha fet sang al genoll.



“Estic amb tu, qualsevol cosa que necessitis jo t’escoltaré” va dir ella. Era la primera vegada en tot aquest temps que algú s’havia preocupat per ell, era la primera vegada que algú s’oferia per escoltar-li, era la primera vegada que no estava sol en la seva tristesa. Ell sense pensar la va abraçar i ella no el va soltar fins que ell va deixar de plorar. Va ser aleshores quan la noieta va proposar anar a un mirador que ella es coneixia i van estar allà parlant, rient i reflexionant junts fins que va sortir el sol.

Ella es deia Chiara i tenia disset anys. Per en Marc, les hores que va passar amb ella en aquell mirador es van sentir com a casa, sentiment que havia estat buscant des que els seus pares es van separar.



Després de mesos de foscor, aquella nit de juny va il·luminar la vida d’en Marc.



Arribà a casa cap a les set del matí, va tenir sort que la seva mare continuava dormint així que ningú es va adonar de la nit en què una noia d’ulls encisadors va salvar la vida del noiet de setze anys que volia posar-li fi.



En Marc se’n va anar a dormir i es va despertar quasi a les tres de la tarda, pensant que tot hi havia estat un somni. Va mirar aleshores el seu mòbil i va veure el número de la Chiara guardat en els seus contactes, una immensa felicitat va recórrer tot el seu cos i tot i que unes papallones es movien frenèticament dins seu, va escriure a la Chiara per poder quedar un altre dia.

Després de tot el que havia passat aquells mesos, semblava que l’estiu començava bé. Encara que res hi havia millorat a casa seva, ara ja no estava sol.