Al matí em desperto amb la sensació que no he dormit gens. Tot el que va passar ahir a la nit encara em pesa al cap. Em llevo amb els ulls mig tancats i baixo pel passadís. Tot està tranquil, però la casa em sembla més gran i més estranya que mai. Cada porta, cada racó, sembla amagar algun secret.

La Nina ja és a la cuina, com si m’esperés. Té la seva tassa de te a la mà i em mira fixament. El silenci és pesat.

-Bon dia, Millie -diu amb un somriure suau.

-Bon dia -responc, intentant sonar natural.

Em mira durant uns segons sense parlar. És com si pogués llegir-me la ment. Em fa por, però també hi ha una mica de curiositat que no puc ignorar.

-Millie, abans de començar amb les tasques d’avui -diu-, vull parlar amb tu.

El cor se’m dispara. No sé què esperar. Em fa seure a la taula de la cuina.

-Parla’m de tu -diu-. De veritat. No m’interessa només el que fas per treballar. Vull saber qui ets.

M’angoixa. Cada paraula que penso en dir té pes. Cada record del meu passat em torna a la ment. La meva mare, la Gabriela, em ve al cap. La seva veu: “Sigues forta, Millie. Però no oblidis qui ets.”

-No sé… -dic finalment-. Només vull una feina. I un lloc on estar.

-I res més? -pregunta ella, inclinant-se cap endavant. La seva mirada em perfora els ulls.

Sento que no puc dir-li tot. Que si li explico certs detalls, em jutjarà o pitjor, m’utilitzarà. Però també sento que ella ja sap moltes coses que jo no he dit.

-Realment vens només per treballar? -afegeix amb veu baixa-. O hi ha alguna altra raó?

No sé què respondre. Ni jo mateixa ho sé. He vingut buscant feina, però potser també busco respostes. Potser busco la meva mare dins d’aquest lloc, o alguna cosa que em faltava des de fa temps.

Llavors entra l’Andreu a la cuina. Només s’atura, em mira uns segons i després es gira i se’n va sense parlar. No puc deixar de pensar en ell. La seva presència em fa por, però alhora sento que la seva mirada intenta dir alguna cosa que no entenc.

-Veus, Millie? -diu la Nina-. Aquí ningú diu tot el que sap ni tot el que sent. Però jo puc veure més del que imagines.

Se’m fa un nus a la panxa. No sé què vol dir. Com pot saber tant de mi?

El dia passa entre tasques i mirades estranyes. Cada vegada que faig alguna cosa, sento que m’observen. Cada soroll em fa saltar. Quan passo pel passadís, l’Andreu apareix de cop, silenciós, i després desapareix igual que havia vingut. La Nina sembla trobar-ho tot normal. Però jo sé que hi ha alguna cosa estranya en aquesta casa, alguna cosa que encara no entenc.

Al vespre, després de sopar, em fa seure a la sala. Ens quedem soles, ella i jo. El silenci és dens. Em mira fixament.

-Millie… -diu-. Realment vens al que vens?

No sé què respondre. Em quedo mirant-la. En el fons, sé que cap de les dues diu tota la veritat. Ella amaga coses. Jo també. I potser cap de les dues podrà confiar completament en l’altra.

El rellotge marca l’hora, però sembla que el temps s’aturi. La casa és silenciosa. Només hi som nosaltres dues, mirant-nos als ulls. Tots els secrets amagats, tots els motius ocults, estan presents en aquell moment.

Sento que alguna cosa canviarà a partir d’ara. Que el que hem començat avui no serà només feina i tasques. Hi ha una tensió que no desapareixerà. Cada paraula, cada gest, cada mirada té un pes que cap de nosaltres pot ignorar.

-Millie… -torna a preguntar ella-. Realment vens al que vens?

No contesto. Ni ella ni jo sabem tota la veritat. Però sabem que totes dues tenim motius i secrets que encara no hem revelat. El silenci de la sala sembla comprimir-nos. Sento la meva pròpia respiració i la d’ella. Totes dos som conscients que res aquí no és com sembla.

Li miro els ulls, intentant trobar alguna pista, alguna resposta. Però només hi ha misteri. Totes dues sabem que hi ha més del que sembla, però cap de les dues diu tot el que sap.

I en aquell moment, entenc que aquesta nit, aquest moment, només és el començament. La veritat encara està amagada, i potser mai la coneixerem del tot. Però una cosa és segura: res no serà com abans.