Parla’m de tu, Millie.



Nina Winchester s’inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé gaire de marques, però és clar que tota la roba que porta és molt cara. Em venen ganes d’estirar el braç per tocar la tela de la seva brusa color crema, però sé que això faria que no em contractessin. En realitat, no tinc gaires possibilitats gaire possibilitats de ser agafada, de totes maneres.



La sala és enorme. Tot és blanc i molt net. Hi ha sofàs, cortines llargues, quadres que no entenc i un jardí que es veu des de les finestres enormes. Sento que no encaixo aquí, que tot és massa perfecte per a mi. Les meves sabates humides i el meu abric vell em recorden que no sóc com ella, que no formo part d’aquest món.



Estic asseguda davant seu, amb les mans damunt les cames i el cor que batega molt ràpid. Intento respirar profund, però se’m fa difícil. Cada cop que intento mirar al voltant, em venen més ganes de sortir corrent. Però necessito la feina. I si faig alguna cosa malament, no me l’agafaran.



—Em dic Millie Carter —dic finalment—. Busco feina. Del que sigui.



La Nina em mira uns segons sense parlar. El seu silenci és pesat, com si pogués llegir-me el pensament. M’angoixa que em fixi així.



-Per què necessites aquesta feina? -pregunta finalment.



-Perquè necessito diners -responc-. I un lloc on estar.



Ella fa un petit gest amb el cap. Sento que em mira com si no em cregués. Després, continua:

-Has treballat abans?

-Sí -dic. He netejat cases, he cuidat nens… coses així.



No vull parlar del meu passat. No puc. Recordo la meva mare, la Gabriela, cansada però sempre intentant somriure. La seva veu torna al cap: “Has de ser forta, Millie. No et rendeixis encara que et faci mal.”

El cor se’m fa petit. Em pregunto si mai podré ser com ella volia que fos. Si realment puc sobreviure sola en aquest món.



-Si et quedes, viuràs aquí -diu la Nina—. Tindràs menjar, una habitació i un sou cada mes.



Em quedo parada. No m’esperava una cosa així. Encara tinc por, però també sento una mica d’alleujament. No havia pensat que la feina inclogués un lloc per dormir.



-Aquí? A casa seva? ? -pregunto, sorpresa.



-Sí -respon-. Tot està preparat.



De sobte sento un soroll al passadís. Com unes passeos. Giro el cap ràpid, però no veig ningú. Tinc la sensació que hi ha algú observant-me.



-El seu marit viu aquí? -pregunto.



-Sí, l’Andreu -respon la Nina-. No parla gaire.



No sé per què, però això no em tranquil·litza gens. Em ve al cap que potser hi ha secrets en aquesta casa que no vull descobrir encara.



La Nina s’aixeca i camina lentament fins a situar-se davant meu. Em mira fixament als ulls. La seva presència és intimidant.



-Tu només vens per treballar, Millie? -diu.



-Sí -responc, però la meva veu no sona segura.



-A vegades la gent ve aquí per altres motius -afegeix-. Pel passat. Per coses que encara fan mal.



No sé com pot saber això. El meu estómac fa nusos. Quina mena de dona és? Com pot saber coses de la meva vida que ni jo he explicat?

-Pots començar avui mateix -diu-.



Tot passa molt de pressa. Només puc assentir amb el cap. Necessito la feina i no puc rebutjar-la.



Quan estic a punt de sortir de la sala, em torna a parlar:

-Millie…

Em giro.



-Realment vens al que vens?

No contesto. Ni jo mateixa ho sé. I en el fons, començo a pensar que potser la Nina tampoc m’ha dit tota la veritat.



Camino pel passadís amb el cor bategant. Cada porta que veig sembla amagar algun secret. No sé què em farà esperar dins d’aquesta casa. Però una cosa és clara: no tot és com sembla.



Em pregunto si algun dia entendré què està passant aquí. Si algun dia sabré per què m’han agafat. I, sobretot, si podré tornar a sortir d’aquest lloc sense que m’hagi canviat per sempre.