Capítol 2 — La primera nit

La casa estava silenciosa quan vaig baixar pel passadís. Tot era molt gran i a cada pas que

feia se sentia un eco llarg. Hi havia portes per tot arreu, passadissos que semblaven no

acabar mai i escales que pujant cap a dalt es perdien en la foscor. Tot estava net i ordenat,

però em feia por. Sento que algú m’observa. Cada soroll sembla més fort dins aquesta casa.



-Aquesta serà la teva habitació -diu la Nina obrint una porta blanca-

. T’hi sentiràs còmoda.



L’habitació és molt gran. Té un llit enorme amb coixins tous, una finestra gran que deixa

veure el jardí amb arbres i flors que mai havia vist, un armari espaiós i una tauleta amb una

làmpada que em dona llum suau. Em deixo caure al llit i respiro profund. No és casa meva,

però és molt millor del que esperava.



-Gràcies -dic fluixet.



-Descansa una mica -respon la Nina-

. Després baixaràs a ajudar amb algunes coses de la

casa.



Miro les cortines que es mouen amb l’aire. El silenci és dens. Sento com el meu cor batega

fort. Recordo la meva mare, la Gabriela. La seva veu ressona dins meu: “Vigila amb qui

confies, Millie”

. Em sento petita i sola. La casa és preciosa, però estranya. Massa silenciosa.



Cada racó sembla tenir vida pròpia.



Decideixo baixar a la cuina. La Nina hi és asseguda amb una tassa de te a la mà. Em mira

amb aquella mirada que sembla llegir-me tot.



-Primer, Millie -diu-

, has de parar taula i després netejar una mica la sala. Tot ha de quedar

perfecte.



Començo a moure’m per la cuina, però cada pas meu sembla molt sorollós dins el silenci.



De cop, sento un soroll darrere meu. Em giro ràpid i veig un home dret a la porta. És alt,

prim i té els ulls foscos i freds. El cor se’m dispara.



-Ell és l’Andreu -diu la Nina-

. Andreu, aquesta és la Millie.



L’Andreu m’observa uns segons i no diu res. Intento somriure, però no puc. La seva mirada

em talla l’alè.



-Hola…

-dic, amb la veu tremolosa.



Ell abaixa el cap i se’n va pel passadís sense fer soroll.



-Ja t’he dit que no parla gaire -diu la Nina com si res-

. Però no et preocupis.No em tranquil·litza gens. La seva mirada encara està gravada a la meva ment. Sento un

nus a l’estómac. Què fa en aquesta casa? Per què gairebé no parla?

Continuo amb les tasques que m’ha demanat la Nina, però tinc la sensació que no faig res

bé. Cada vegada que faig un moviment, sembla que em mira alguna presència invisible. Tot

em sembla estrany i inquietant.



Quan sembla que tot està tranquil, pujo a l’habitació per canviar-me. El llit és enorme i suau,

però no puc relaxar-me. El silenci és massa dens. Sento un soroll: una porta que es tanca a

baix. Em poso alerta.



Els sorolls no paren. Cruixits de fusta, passos lents pel passadís, com si algú passés

observant cada moviment meu. Cada soroll em fa saltar i em recorda que aquesta casa no

és només gran i neta. És pesada i plena de secrets.



Intento dormir, però cada vegada que tanco els ulls, veig l’Andreu caminant pel passadís,

silenciós i fred. Cada vegada que penso en ell, sento un nus a la panxa. La Nina també

amaga coses. No sé quines, però sé que demà serà un dia encara més difícil.



Passa una estona i decideixo aixecar-me. Obro la finestra i miro el jardí. Tot sembla tranquil

des de fora, però dins hi ha alguna cosa que no està bé. Sento com un vent suau mou les

cortines i el soroll sembla convertir-se en veus imaginàries. Tanco la finestra i em tapo amb

el llençol fins al coll. No vull ni respirar fort.



De cop, sento un altre soroll a la planta baixa, més fort aquesta vegada. Com si algú hagués

mogut alguna cosa. Em poso alerta, amb el cor disparat. No sé si sortir de l’habitació o

quedar-me quieta. Els passos s’apropen a la porta. S’aturen. Respiro amb força. Després

s’allunyen lentament.



No dormo gaire aquella nit. Cada cop que tanco els ulls, veig la figura de l’Andreu caminant

pel passadís, silenciós, amb una mirada freda i impossible d’interpretar. La casa no és

només gran i neta. És viva d’una manera estranya, pesada, plena de misteris i secrets que

no entenc.



Penso en la Nina. Què vol de mi? Per què em fa preguntes que semblen conèixer el meu

passat? Sento un nus a la panxa i no puc deixar de pensar que demà descobriré alguna

cosa que no m’agradarà.



Miro el rellotge. Són les tres de la matinada i encara sento passos lluny a baix. Em revolto al

llit. Intento respirar tranquil·la, però és impossible. La casa em mira. Tota ella sembla viva i

espera alguna cosa.



Miro el jardí per última vegada abans de tancar els ulls. Sé que demà serà un dia més llarg i

més difícil. I sé que aquesta nit només ha estat el començament del que m'espera dins

aquella casa.