-Lluís? S’ha despertat!!!- exclama el doctor.

-Hola? Qui ets?

-Em dic Cèsar soc el teu doctor. Com et trobes? Vols aigua? Tens fred?

-On soc? Per què estic aquí? I la Júlia? On és la Júlia?

-Lluís t’has de calmar.

-Jo fa un moment estava amb la Júlia a punt de marxar cap a... No recordo massa bé cap on anàvem, però sé que era en algun lloc molt lluny d’aquí i marxàvem durant molt de temps. Per què no hi ha la Júlia amb mi? On és?

-Lluís si no et tranquil·litzes no t’ho podrem explicar.

-Doctor Cèsar, pot venir un moment si us plau?-Diu una infermera amb un fil de veu i amb els ulls vidriosos. -És urgent.

El doctor es dirigeix cap a la porta per sortir de l’habitació i li va dient a l'infermer que ha estat amb ell tota l’estona, que es quedi amb mi.

- Què passa doctor!? On va?

-Lluís, necessito què intenti relaxar-se una mica d’acord? El doctor torna de seguida.

Penso en tot el que ha passat, la benzinera, la psicòloga, la nau, la Júlia...

El doctor torna a aparèixer per la porta. Està plorant ell i també la infermera que l’acompanya.

-Què passa doctor?

-Marc agafa la mascareta d’oxigen de l’armari si us plau. -Ordena el doctor a l'infermer.

-Que no vull que em poseu res! Per què estic aquí?

-Lluís prou, si no pares et punxarem anestèsia.

I mentre el doctor em diu això el Marc em posa la màscara.

Em queixo, però no trigo més de trenta segons a adormir-me.

Un dia després

Obro els ulls i per un instant no sé on soc, però no trigo a recordar-ho.

-Hola, Lluís. -Em diu el doctor. -Com estàs?

-Em trobo millor que abans, però em fa mal la part inferior de l’abdomen. Em pots explicar si us plau què passa, per què estic aquí?

-Lluís serà molt dur assimilar-ho tot, crec que hauríem d’esperar uns dies més.

-És més dur no saber res i ser conscient que han passat coses.

El doctor queda en silenci i jo em preparo per saber la veritat.

-Vas estar en coma cinc mesos, al quart mes et vam detectar càncer als ronyons. T’havíem de fer un trasplantament, però teníem molt pocs donants de ronyó i d’aquests cap que fos compatible amb el teu cos. No sabíem ben bé del tot el temps que teníem, però sí que sabíem que era molt poc. La Júlia venia cada dia a fer-te companyia i molts cops s’havia quedat a dormir. De seguida que vam saber que tenies càncer li vam explicar, i també li vam dir que no teníem cap ronyó que et pogués salvar. No s’ho va pensar dues vegades i va demanar que miréssim si els seus eren compatibles. Després d’un dia ja vam tenir els resultats i sí que ho eren. De seguida que ho vam saber et vam fer el trasplantament, però no era segur que la Júlia seguís amb vida. Tot i saber que el seu cos potser no s’adaptaria a viure amb un ronyó, ella ho acceptava. Tu no et vas despertar del coma fins després d’un mes i no estàvem segurs si estava tot bé o no. A la Júlia la teníem a la mateixa habitació que a tu, però la vam haver de passar a una altra perquè cada dia estava pitjor i no millorava.

Ahir va ser quan et vas despertar del coma, i tot el que hagis “viscut” durat aquests últims dies no ha sigut real.

-I ara on és la Júlia?- No sé ni d’on he tret les forces per dir això.

-La Júlia va morir ahir aquí a l'hospital, el seu cos no ho va aguantar.

Quan el doctor em diu això el primer que penso és que no pot ser veritat, que no, que ella no.

Miro al doctor, la seva mirada mostra tristesa, dolor. Em baixa una llàgrima per la galta, i un altre, i un altre.

Ara mateix només em vull treure les vies que tinc als braços, desendollar la màquina que m’ajuda a respirar i anar on sigui que ha anat la Júlia. Però no tinc ni forces per dir una sola paraula, ella ha donat la vida per a mi, porto una part d’ella dins del meu cos. Tenia raó el doctor, és massa dur. Noto una enorme opressió al pit que prové d’una sensació de culpa, ràbia, tristesa, amor. Em costa molt respirar i crec que el doctor ho ha notat perquè s’aixeca de cop i m’agafa per les espatlles, em comença a sacsejar, però jo no escolto res, ho veig tot borrós, i de cop el dolor a l’abdomen ha marxat, puc respirar bé, hi veig bé, miro al meu voltant i estic amb la Júlia agafats de la mà a punt de marxar cap a Mart.