El compte enrere era a menys de tres minuts.

I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.

Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.

Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.

Ja estem preparats, almenys això penso. Estem a punt de passar els pròxims tres mesos en aquesta mena d’habitatge que ens portarà cap a un destí desert, on els únics cossos amb vida que hi haurà seran els del Lluís i el meu.

M’he estat preparant per a aquest viatge d'ençà que vaig haver trobat vida aMart. Amb el meu equip vam descobrir,per error,que hi havia hagut vida milions d’anys enrere ja que el que volíem era enviar un satèl·lit a una altra galàxia, però no va poder ni sortir de la nostraa causa que no vam calcular bé la trajectòria i se’ns va estavellarMart.L’impacte va ser tan fort que el satèl·lit va perforar fins a l’interior d’aquest i amb les càmeres vam poder veure una mena d’espais profunds, amplis, foscos. Vam anar investigant durant hores, dies, i un parell de mesos aquells espaisfins que un dia vam començar a trobar roques posades d’una manera determinada, diferents espais separats per parets, encara que el que més en va sorprendre a tots van ser les ratllades a les parets. Semblava que estiguessin fetes expressament i d’una manera determinada, així que vam decidir anar-hi o almenys intentar-ho. De tot això fa aproximadament tres anys.Durant aquest temps hem estat indagant sobreMart, com són les condicions del clima, quants dies podríem quedar-nos-hi, quines coses hauríem d’investigar i el més important, trobar proves del fet que sí que hi havia hagut vida.

Ens acomiadem del Daniel, que és el nostre cap, i entrem dins de la nau. Es tanquen les portes i ens comuniquen que hem de seure i cordar-nos, també ens recorden que hi ha un paper on explica pas a pas com ens hem de connectar el nostre UME (unitat de mobilitatextravehicular) a la nau un cop ens hàgim enlairat i per últim ens desitgen sort. S’encenen els motors així que anem cap a un seient i ens cordem. El cor se m'accelera i no tinc clar si pels nervis d'anar a un altre planeta o per la persona amb la qual vaig a aquest planeta. Hauria d’estar enfadada amb aquesta persona, m’ha fet molt mal i una cosa que no li perdonaria a ningú. Sí que és veritat que encara no li he perdonat, però trobo impossible estar enfadada amb ell.

Avui vaig al psicòleg perquè no puc continuar vivint d’aquesta manera. No sé com explicar el que em passa, veig coses que sé perfectament que no són reals, que no existeixen, sento sons, veus i tinc la sensació que em volen dir alguna cosa o em volen portar cap a algun lloc, al principi els hi feia cas, però a mesura que anaven passant els dies tot s’anava tornant més estrany.

No ho vull explicar als que considero amics meus perquè no m’escolten, sempre són ells els millors, els més importants i “parlar” és impossible, sempre són monòlegs. Amb els meus pares tampoc puc comptar perquè passen de tot, els hi és igual si estic bé, si em guanyo bé la vida, com van les meves relacions socials...

Hi ha una persona que ho sap TOT de la meva vida i crec que és a l'única que li explicaria per què sé que m’escoltaria i m’ajudaria, però un dia li vaig fer una cosa que no hauria d’haver fet, o almenys d’una altra manera, i des de llavors semblem dos estranys. De parlar cada dia a ni dir-nos hola. Però tampoc tinc el valor de dir-li res.

No tinc gaire temps perquè d'aquí a tres dies marxo.

Arribo a la consulta després d’un trajecte de vint-i-tres minuts amb autobús sense contar els set minuts que hi ha des de la parada d’autobús fins a la porta d’entrada, toco el timbre i m’obren la porta sense demanar qui soc, la consulta és dins d’un bloc de pisos i està a la tercera planta, pujo per les escales. Aquest edifici és molt antic, però gran, pico la porta i m’obre un home un d’uns quaranta anys aproximadament em demana el meu nom i em diu que m’esperi a la sala d’espera, m’indica on està amb la mirada i un somriure, obeeixo i m’hi dirigeixo. Obro la porta i em trobo amb una sala molt petita, hi ha dos sofàs que estan encarats són de cuir sintètic color verd fosc i no semblen gaire còmodes, entremig hi ha una tauleta de vidre on a sobre hi ha un parell de revistes i una planteta de plàstic. Hi ha una porta al costat d’un dels sofàs així que sec en el que la veig de cara.

D'ençà que he arribat em sento observat, miro al voltant de l’habitació i no hi ha cap càmera de vigilància ni cap vidre, només la porta de la consulta.

M’espero a que algú surti i em cridi, mentrestant agafo una revista i la primera pàgina hi ha una fotografia, se’m congela la sang.