JÚLIA
Unes setmanes abans de marxar
Estic a l'hospital a la sala d’espera.
Dues hores abans
Em trobo asseguda a una cadira davant d’una taula, seguint les instruccions que ens va deixar el Daniel. Estem a punt d’acabar el satèl·lit que porta en construcció des de fa dos anys creiem que d'aquí a una setmana ja el tindrem a punt.
Són les dotze de la nit i m'arriba una trucada, una trucada que sempre espero i desitjo encara que no hauria de ser així, hauria d’estar enfadada i decebuda, d’altra banda, també m'estranya molt que em truqui a aquesta hora perquè sap que estic treballant.
Contesto.
LLUÍS
Estic a l'hospital, al box tres estirat en un llit envoltat de màquines. Hi ha un cirurgià i un metge dins de la sala, quan veuen que em desperto venen i em demanen el meu nom, la meva edat, com em trobo. Sincerament, no estic gaire bé, em trobo cansat i amb un pes enorme al pit, em costa molt respirar. Els hi dic i em posen un respirador, m’adormo al moment.
JÚLIA
-Pots entrar. -em diu un metge.
M’aixeco al moment i el segueixo. Arribem a una habitació de l'hospital, hi ha el Lluís estirat a una llitera amb un respirador. El metge em diu que ha tingut un atac de cor, encara no saben què li pot haver causat, però que el que queda de nit es quedarà a l’hospital i que depèn de com es trobi l'endemà podria marxar. Li dono les gràcies i em quedo amb ell. Ja són les tres de la matinada, truco al Daniel i li ho explico tot, em diu que no em preocupi que em quedi amb ell i que demà no cal que vagi a treballar.
Deu minuts després es desperta el Lluís.
-Hola, Júlia.
-Com estàs?
-Tinc ganes de vomitar i una suor freda que no marxa.
-Recordes alguna cosa?
-Tornava de treballar per allà les deu de la nit i vaig parar a una benzinera, em quedaven uns quinze minuts per arribar a casa. Recordo estar posant benzina i sentir-me observat amb un mareig molt fort i ja. Després obrir els ulls i veure una sala blanca i a dos homes al meu costat. No recordo res més.
-Com és que estàs aquí?
-M’han trucat i m’han dit que estaves a l'hospital. El metge ha dit que has tingut un atac de cor i que si demà et trobes millor ja podràs marxar a casa.
-Júlia
-Si?
-Hem de parlar.
Tres dies abans de marxar
LLUÍS
Tanco la revista al moment, i surt de la porta que tinc a davant una noia, la psicòloga.
-Lluís ja pots entrar.
M’aixeco i entro dins l’habitació. Hi ha una taula de fusta amb una cadira pels pacients i la de la psicòloga al davant.
M’indica que segui a la cadira i ella es dirigeix cap a l’altre. Seiem.
Agafa una llibreta un bolígraf i es presenta, es diu Marta i té trenta-dos anys. Em demana que quin és el problema o què em preocupa, no sé ni per a on començar, ho nota i em diu que si vull un cafè, li dic que sí.
Mentrestant vaig pensant com explicar-ho tot. Torna a seure i veig que per a ella també se’n a fet un.
-Des de fa mesos que em passen coses molt estranyes, em sento observat molt sovint, veig i sento coses que en aquell moment per a mi són reals, però que per ningú més ho són.
Se’m fa estrany parlar amb ella, no em mira en cap moment, sembla que està escrivint a la llibreta tot el que he dit.
-Ho has parlat prèviament amb algú altre?
-No.
-D'ençà que he entrat a la sala d’espera m’he sentit observat, tota l’estona. He agafat la primera revista per distreure’m i a la primera pàgina hi ha una fotografia en la qual hi surto jo assegut al sofà llegint la revista, l’he tancat de cop i has sortit per cridar-me.
La Marta s’aixeca i es dirigeix cap a la porta, jo continuo assegut tinc la porta a la meva esquerra i la vaig seguint amb la mirada. La tinc al darrere i ja està obrint la porta, però veig que ha deixat la llibreta oberta a sobre de la taula, ella ja ha sortit així que l’agafo i hi ha un dibuix que ocupa tota la pàgina on hi surto jo posant benzina al meu cotxe i dins el vehicle al seient del copilot, hi ha la Júlia asseguda. Una esgarrifança em recorre per tot el cos i se’m posa la pell de gallina.
Miro cap a la porta que estava oberta es veu la sala d’espera i començo a tremolar perquè no hi ha dos sofàs verds sinó que hi ha dues butaques grises que estan de costat i de cara la porta de la consulta. M’aixeco agafo la llibreta i surto de l'habitació la porta de la consulta es tanca de cop, em giro instintivament en sentir el soroll, però la porta de la consulta no hi és, hadesaparegut, hi ha una paret llisa em torno a girar i aparec a dins de la nau amb la Júlia donant-me la mà a punt d’enlairar.
