Estava a una sala, moltestranya, eraquadradaamb una planta a cada cantonada amb 4 sofàs grocs i vaig llegirclínica psicòloga Aitanapuighem vaig quedar enshockperquè no sabia on era, havia aparegut allàal intentar sortir al carrer i de cop van cridar el meu nom per entrar a la clínica i vaig actuar normal i vaigentrar,sense parlar.
La Doctora sense jo dir res va dir“es aquest,veritat?” ensenyant-me una foto.La foto de l’home, el home del que havia escapat
Hem vaig quedarpàlidai no podia respirar,quan vaig intentar respondrevaig mirar a lapared, uncalendari, 1/10/2029
Però... fa 10 minuts estàvem al 2025 –vaig pensar
Eiiii! -va cridar la doctora. És aquest el home que t’ha estat perseguint aquest 4 anys?
Vaigtancarels ulls mentre la doctora parlava, pensava en tot el que m’havia passat, no se si tenia al·lucinacions,viatjava en el temps, hem convertia en altres persones,veia coses rares, i si... sonespiritus? Que volen contactar amb mi d’alguna forma i hem volen diralgo? Isobre tot... aquell home... el que ja no era al Joan, i ara de cop han passat 4 anys i resulta que m’ha estatperseguint4 anys.
La sala tremolava, jo seguia amb els ullstancatsi quan els vaig obrir...
Estava a una sala com de comissaria, hem vaig girar i... allà eraell, mirant-me, com si hem volgués diralgo.
Hem vaig apartar, no volia estar a prop seu, hem feia por, va començar a parlar –Queralt...no soc unaal·lucinació, niunesperit,bueno...algosemblant,quan vas tocar aquell collaret, no era un collaret qualsevol, era una relíquia, de la meva família,quan ho vas tocar hem vas obligar a enganxar-me a tu, fins que ho has vist tot clar, hem vas començar a veure, hem vasdenunciar i has acabat en aquell psicòleg sense sentit,perquela gent no et creu, mai ningú m’ha vist
Vaig notar un altre calfred, com el del primer dia.Vaig tancar els ulls intentant analitzar-ho tot mentre ell parlava
Els salts.
Els canvis de cos.
El temps que es trencava.
La hemorràgia
Els quatre anys perduts.
—Tu… —vaig dir—. Tu m’estaves matant, casi moro per la teva culpa, en tots els aspectes.
Ell es va quedarpàlid, gelat.
-No volia fer-te mal, cada cop que intentava allunyar-e, passavaalgo, jo volia marxar, per protegir-te, però no funcionavaaixique vaig decidir apropar-e per poder parlar amb tu iexplicar-totot.
-No obris els ulls- va insistir, si els obres... jo desapareixeré i res tornarà a la normalitat
Vaig aguantar.
Les llàgrimes hem queien per la cara. No sabia ni perquè, ho estava alliberant tot, els5anys de la meva vida oncasi estava morta, ho semblava perquèhavia perdut el temps.
Vaig notaralgofred recorrem per l’esquena -No obris els ulls, passi el que passi.
Un calfred molt fort varecòrerel meu cos i hem vaig desmaiar.
Quan vaig obrir els ulls... Els meus amics, els de l’excursió m’estaven cridant
-Queralt! Queralt! Estàs bé?
-Que ha passat? I el Joan? El senyor? Estem al 2029?
-Queralt que dius? Has caigut per unpenya cegat
De lluny, en un arbust vaig veure el senyor, hem va ginyar el ull, ho vaig entendre tot, hem va tornar al principi per poder aprofitar la vida.
5 anys després...
-Agraeixo tant aquell senyor, m’ha fet entendre la vida- Vaig pensar
Havien ficat una botiga nova a la cantonada del carrer on vivia, vaig decidir entrar, era una joieria,hi havien coses moltxules, i abans de comprar res vaig volerrecórrertota la botiga,i... vaig veure un collaret, ho vaig recordar tot, aquell collaret era el del noi, vaig preguntar-li a la dependenta si sabia d’on venia això, hem va dir que no i vaig decidir comprar-ho, notavapresènciesmolt raresdesque el portava albolsofins que... hem vaig trobar de nou al senyor,es va quedarmirant-mei vaig caure a terra, vaig morir.
