Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.
Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.
Ja està.
Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.
S’asseu. El sofà fa una olor rara, com d'antic. La sala és petita. Mira els cotxes que passen, esperant que algú l’atengui.
No sap per on començar. Ni sap si s’ho creuran. Perquè, ni ella mateixa sap com explicar-ho.
-Ferran Pujol!?
S’aixeca i camina fins a la sala, no sap què dir
-Hola! - li diu la psicòloga, que et porta aquí?
No dic res i començo a parlar mirant a terra.
-Era una excursió normal amb amics. Caminàvem, fèiem fotos, rèiem... i vaig trepitjar malament. - Vaig dir
-El terra es va trencar vaig caure per un penya cegat. Ho recordo tot, fins que vaig caure a terra.
-Em vaig quedar estirada, intentant respirar, però no podia, tot em feia mal, i... vaig veure un noi, estirat, no es movia, semblava que estigués mort.
-Vaig apropar-me em vaig acostar i vaig veure que al coll tenia un collaret de ferro, com antic. Tenia com uns símbols gravats, però no sabia què volien dir. Quan el vaig tocar, vaig sentir una mena de corrent, com un calfred molt fort... i després, em vaig marejar uns segons, però tot va continuar normal.
L'endemà quan em vaig despertar, no estava al mateix lloc. Ni tan sols al meu cos.
Estava en una habitació rara, amb mobles vells, estirada a un llit, com si hagués dormit allà. I quan m’hi vaig mirar... vaig veure aquell noi. El que era mort. El que havia tocat. Ara... era ell.
Per això estic aquí. No sé si m’he tornat boja, si estic somiant o si de veritat ha passat.
Jo... no soc el Ferran Pujol, soc la Queralt Roca! -Va exclamar.
La psicòloga es va quedar impactada, amb una cara de no saber què dir –Mmmm, d’acord, crec que has somiat molt, no has estat a cap penya cegat, ahir vas estar tot el dia al treball.
-Ja ho sé!! -crida, en aquesta vida no n’he estat a cap, he estat a la meva vida de veritat, la del 2025, no la d'ara, per cert, a quin any estem?
-Crec que ja has somiat massa Ferran,al 1991 estem, estàs molt estrany, ves a casa a dormir, que la Júlia t’espera
Júlia? Quina Júlia? No sabia on vivia ni qui era la Júlia.
-Tens raó, estic molt cansada c-c-cansat dic, perdó, m'acompanyes? No puc conduir amb tanta son.
-Està bé -Va dir amb dubte.
Vam arribar a casa i vaig veure a una noia asseguda al sofà mirant la televisió.
-Júlia? -Vaig dir amb intenció que fos ella
-La Júlia està al lavabo, corre! Soc la seva bessona!
-Sisi, sempre em confonc perdó -Vaig dir intentant dissimular
L’endema...
-Bon dia, Queralt! -Era la meva mare! Tornava a ser jo.
Vaig deixar-me caure al sofà alleugerida intentant pensar que tot havia estat un somni, però va semblar tan real... Ara que penso, estava a aquesta mateixa ciutat del 1991, la meva mare hauria de conèixer en aquell noi, i aquella Júlia, vaig decidir no preguntar-li, ja que estava una mica rara des de que els policies havien retirat el cos del Ferran d’aquell penya cegat. Segur que aquesta nit hi torno, quan dormi. Però eren encara les 10 del matí i arribava tard a l’institut.
-Va Queralt! Arribes 2 hores tard! -Va dir la meva mare enfadada.
-Vaig! Em vaig vestir corrent i vaig baixar a agafar el bus.
Quan vaig arribar vaig veure a la Mireia, la meva millor amiga esperant-me per entrar, no li vaig dir ni hola, el primer que li vaig dir va ser –Crec que estic boixa.
Va començar a riure, no vam tornar a parlar d’aquest tema fins a l’hora del pati, quan vam sortir al pati, li vaig explicar tot, com esperava, no em va creure.
-Mireia... Sé que no hem creus però es veritat, et donaré probes
Vaig passar la resta del dia pensant que podia ferperquèla Mireia hem cregués, vaig pensar que... si dormia tornaria a aquella època, i estaria en aquell cos un altre cop, però no va funcionar.
-Queralt! -hem va cridar la professora –Ja saps que no pots dormir a classe.
No ha funcionat, seria un somni? Segurament si.
Vaig oblidar-me d’aquell tema i va seguir passant el dia, vaig quedar amb les meves amigues i no vaig parlar d’això més.
Va arribar al nit i estava tranquil·la ja que pensava que tot això havia sigut un somni, vaig sopar i vaig anar al llit a mirar unapel·lícula,hem vaig quedar dormidai al dia següent hem va sonar l’alarma, però aquella no era la meva alarma, queraro, jo no tenia les parets grogues niaquella distribució a l’habitació, hem vaig mirar al mirall i...
-No! Nonono! Un altre cop no! Però quisoc? NosocelFerran!
Vaigmirar-mebé, era la meva mare! Al 1991!
Estava a la mateixa època i al dia següent però... amb una altre cos, en el de la meva mare.
Vaig vestir-me, la veritat es que la meva mare tenia bon gust en la moda, després de vestir-me vaig baixar, hem coneixia la casa ja que era la dels meus avis però estava bastant diferent, al arribar al institut vaig veure al meu pare! De jove clar... ja erennoviisal 1991, que faig? -Vaig pensar? L'abraço? Li dono un petó?No vaig fer res, livaigdir –Hola!
Vam estar parlant una estona i després vaig veure que algú s’apropava saludant-nos, era el Ferran! Vaig pensar que haviad'evitarquepassesaquella desgracia, que no podia morir tant jove, però... si ho evitava potser jo nonaixeria.
Vaig descobrir que teníem els 3 un grup de música i vaig aprofitar per parlar amb el Ferran, i si no havia sigut un accident i s’haviasuïcidat?Isi el van matar apropòsit? I si va sersensevoler i el van tirar per la muntanya perquèningúsàpiguesres? No podia quedar-me amb aquella intriga, peròencara quedaven 3 diesperquèpassés, i ho havia de descobrir.
