Queralt! Desperta't si us plau!

Em vaig despertar perquela Mireiaestava cridant,no sabia que passava, estava al terra de la meva habitació amb la cara plena de sang, va ser difícil explicar que m’havia passat,perquè la Mireia no em deixava parlar, li vaig dir que m’havia despertat amb el cos de la meva mare el 1991 i m’havia estavellat amb la moto, no em va creure ella creia que em volia suïcidar, i per això m’inventava tot allò, i no era el que ella pensava, va trucar corrent a la meva mare que em va portar a l’hospital, allà em van dir que havia patit durant la nit una hemorràgia cerebral i que m’havien d’operar, però era un risc, no sabien si podia continuar viva després de l'operació o no, la Mireia va sortir de l’habitació amb ganes de plorar, la meva mare s’aguantava les llàgrimes i jo no vaig poder evitar plorar en veure aquella situació, el meu pare va aparèixer per la porta nerviós i corrents d'haver sentit aquella trucada, li van explicar tot i els metges els van dir que em deixessin una estona sola, que pogués assimilar-ho tot.

Els meus pares van estar parlant amb la Mireia.

-Mireia, és millor que marxis a casa aquesta nit ja ens quedem nosaltres. La Mireia va negar amb el cap, ja que no li sortien les paraules -No puc deixar-la sola, si vaig a casa... patiré més.

La Mireia va trucar a la seva mare per dir-li que havia passat i que no aniria a dormir a casa, el meu pare va marxar perquè treballava de nit, semblava que estava millor després de sopar, estàvem rient, parlant i de cop la màquina que tenia al costat va començar a fer uns sorolls estranys com si el cor me n'anés molt de pressa, vaig començar ahiperventilari semblava que anés a sortir disparada, la meva mare va cridar que vinguessin metges, mentre que la Mireia m’agafava de la mà.

Els metges van arribar corrent i van dir que la hemorràgia que havia patit la nit anteriorhavia accelerat els meus òrgans i podia ser que m’estigués donant un infart de cor.

-Com que pot ser! Ho heu de saber! Ho podeu parar veritat? - Va dir la meva mare nerviosa perseguint als metges mentre hem portaven amb el llit de l’hospital acirugia

(5h després)

-Família de laQueralt? -Va cridar un metge, la Mireia i la meva mare es van aixecar corrents desesperadesamb ganes de novetats, amb tot això, no havia dormit, potser tot allò eren somnis...

-LaQueralt ha sigut operada d’untransplantde fetge i de cor,s'estàdespertant, si voleu podeu entrar

La Mireia i la meva mare van entrar corrents i quan hem van veure es van quedar paralitzades, tenia la cara una mica deformada de la operació,del patiment que tenia,però... van actuar normal per no preocupar-me.

-Queralt! -van exclamar!Quantes ganes teníem de veure’t, ja veuràs que et recuperes ràpidid’aquipoc estem a casa...

No tenia força ni per parlar, el meu cos estava dèbil, sense força i no hem podia moure, tot hem feia mal.

Va passar un mes i vaig començar a caminar per l’hospital i després de quatre mesos vaig sortir d’allà, no podia fer vida normal,però sortia una mica al carrer, al principi amb una crossa, ara ja no, va passar un altre més i vaig començar a treballar, els somnis havien acabat, estar amb una altre vida també havia acabat, ara ho desitjaria, per no tenir mal, podercórrer.

Quan vaig tornar al treball hi havia un noi nou, de la meva edat, un any més gran,hem van dir que només portava un dia, jo l’havia d’ensenyar,hem va sorprendre ja que hem va dir que no sabia fer servir elexelni elWord, elexelno hem sembla estrany però elWord... tothom l’ha fet servir a l’escola,peròno vaig donar-liimportànciaivaig seguir amb la feina, constantment m’anava preguntant comfuncionavenles coses icadcop hem semblava mesextranyperò jo li explicava.

Vaig anar a visitar al Martí, el meu cap;

-Martí, et volia preguntar una cosa, saps d’on es aquest noi nou? El Joan

El Martí hem va dir que era d’un pobled’aquial costat, un noiextranyperò que servia per la feina sil’anavemensenyant, vaig seguir amb la feina però no hem podia quedar tranquil amb aquell pensament...

Tenia laintuicióque aquest noi no erad’aqui, ni tant sols d’aquest any, al pensar això li vaig veure el coll, aquell collaret... Molts records a l’hora hem van venir al cap, el Ferran, el collaret, 1991,tot a la vegada, no podia més, tenia la vista borrosa, de cop vaig veure al Joan acostant-se a micridant el meu nom, quan hem vaig despertar estava en un lloc estrany, mai l’havia vist.

-No! No hem diguis que torno a estar al 1991, hem vaig mirar i era jo, hem vaig calmar al saber que seguia sent jo, però...he de descobrir on soc.

-Hola!!Soc el Joan, el noi nou, t’has desmaiat, estaves molt freda i t’he portat a casa meva, m’alegro de que estiguis bevaig mirar la hora, eren les 15:00

Hem vaig tapar la cara amb les mans, no sabia que feia allà, quan hem vaig destapar la cara,estava a la feina,vaig mirar la hora i erenla 13:00, vaig apartar la mirada de l’ordinadori vaig veure com hem mirava fixament i... el collaret, era allà, al seu coll, es va girar i tot va seguir normal, fins que va arribar les 15 i aquella hora tenia programada ensenyar-li una cosa de l’ordinador.

-Joan!! Vaig cridar perquèvingués, algirar-se, hem vaig quedar gelada hem va costar respirar durant dos segons i vaig analitzar la situació.

No era ell, era... no ho se, un noi moltraroamb una cara molt familiar, el meu instint hem deia quecorrési això vaig fer, quan anava a sortir al carrer vaig aparèixer amb una sala