Com de costum em vaig llevar a les sis del matí, no tenia gaire temps, havia de ser-hi a la comissaria a les set en punt. Vaig fer el meu esmorzar, un cafè i una cigarreta, i mentre anava cap al cotxe em venien déjà-vus de la nit anterior. Volia escriure a l’Anna, no sé el perquè, però la seva mirada em mirava amb la mateixa tendresa amb la qual ho solia fer la de l’Abi.

Havia trigat anys a superar la meva fòbia a tornar a agafar el cotxe. Aquell u de gener del dos mil tretze, feia ja dotze anys, m’havia deixat marca. Mai vam arribar a pensar que una nit on la felicitat i els records eren els protagonistes, podia acabar en tanta tragèdia. Unes llums em van penetrar el cervell i de sobte era la foscor la que envaïa l’espai. El quinze de gener del mateix any, vaig despertar, però l’Abi ja no hi era entre nosaltres, ella ens va deixar la mateixa nit de l’accident. No m’ho acabaré de perdonar mai. Però a mi m’agrada pensar que dels errors se n'aprèn, i ara el que em tocava era anar a la feina.

Un cop ja a l’oficina, i després de la xapa matinera de l’Olga a la recepció, em disposava a seure i a gaudir dels últims minuts que tenia lliures, aviat començaria el rebombori.

D’un cop de porta, van entrar a la sala quatre persones, semblaven desesperades. Volien denunciar la desaparició d’un parent seu, un tal Jan. Però si soc sincer, ni sé qui és, ni m’importa, perquè pel que m’han explicat no sembla ser res més que el típic cas d’un adolescent de vint anys que busca viure la seva millor vida. Ja tornarà.

Mentre ells parlaven sense parar, jo no deixava de pensar en quina seria l’excusa perfecta per tornar a veure a l’Anna. Sé que està lleig que ho pensi, però físicament semblava una versió millorada de l’Abi. Lluïa unes llargues cames, pell blanca, una llarga cabellera castanya. Tot el que m’agradava.

Quan per fi era l’hora del meu primer descans, em vaig tornar a encendre una cigarreta, em vaig comprar un cafè i amb el mòbil a les mans; vaig seure a un banc al costat d’un parc al carrer d’Àvila. Decidit a enviar-li un missatge, vaig obrir el whatsapp i vaig ser molt directe. “Ei, soc en Cesc, com vas, quan ens tornem a veure?”, “Hola, quant de temps! De fet, avui m’he recordat d’un restaurant que t’encantaria, sé que encara és d’hora, però em vols acompanyar?” I amb un somriure tímid vaig contestar-li que sí.

De nou a l’oficina, vaig començar a llegir-me el cas del noi desaparegut, fixant-me en cada detall; el color de pell, ulls, cabells, perforacions, tatuatges, marques de naixement, pigues, etc., i un cop havent investigat el més superficial, com la seva ubicació, vaig decidir que l'endemà passaria per casa seva, i així aprofitaria per preguntar i buscar testimonis que em facilitessin informació.

Arribat al vespre, ja era davant el restaurant on havíem quedat. Pel meu gust, era massa elegant, però ja m’estava bé, amb tal d’estar amb ella. La vaig veure arribar amb un jersei de coll alt amb les mànigues amples i uns texans. Estava preciosa.

Ja a taula, amb els plats al davant, ella va estendre el braç per agafar la sal, deixant veure una petita taca negra que no havia vist abans. Vaig agafar-li el braç, i el vaig acostar mentre li pujava la màniga. Era un tatuatge i ja m’havia trobat amb ell, però no sabia on. “Què vol dir Ramé?” vaig dir-li. “És un tatuatge que representa l’amor familiar, és molt comú, gairebé tothom se’l fa” va contestar ella esquivant-me la mirada. Vaig decidir no donar-li més voltes, volia gaudir del sopar.

“Adeu, Cesc, gràcies per haver accedit a sopar amb mi!”, va dir ella amb un somriure. “A tu! S'ha de repetir, jo també m’ho he passat prou bé.” Sense adonar-nos-en cada cop ens apropàvem més l’un a l’altre, fins a reduir l’espai en un llarg petó.

Tornant cap a casa, el meu cap no donava crèdit a tot el que havia passat. Em sentia bé amb l’Anna, però una petita part de mi encara sentia que traïa l’Abi. Amb l’Anna tornava a tenir ganes d’apostar per l’amor.

De cop i volta, la imatge del tatuatge em va venir al cap. Ja sabia a qui se l’havia vist, a en Jan. Una esgarrifança em va paralitzar el cos, fent que em parés en sec.

Abans de les vuit del matí, ja hi era al número 51 del carrer de Bilbao. Vaig picar al timbre, i va contestar una dona, la seva mare. Vaig pujar per les escales fins a arribar a la porta. Vaig inspeccionar cada detall, però no vaig trobar res fora de lloc. La seva habitació semblava impol·luta, no hi havia cap indici que indiqués que el noi havia marxat de casa, és a dir que la meva hipòtesi no era correcte.

Al llarg del matí, també vaig parlar amb diversos veïns del bloc o del barri i tots afirmaven haver-lo vist per últim cop al carrer de Llull, on casualment hi vivia la seva parella juntament amb el seu company de pis. Allà va ser on em dirigia.

“Inspector, que fa vostè aquí?” va dir l’Anna mentre obria la porta. “Vinc a inspeccionar l’indret on es va veure a en Jan per últim cop." Vaig dir amb una mirada apàtica “Endavant, és casa seva!” va fer mentre es feia a un costat per obrir-me el pas.

Vaig trigar ni més ni menys que dues hores i mitja inspeccionant un pis de 65 m2. No vaig passar per alt ni la més petita pista. Qualsevol cabell, restes de saliva, ungles, etc. Estava atent a tot, però res estava fora de lloc.

Finalment, al final del passadís hi havia una última habitació, la de l'Oriol, el company de pis de l’Anna. Amb tots dos al costat, vaig baixar la maneta de la porta i amb un suau grinyol aquesta es va obrir. Aparentment, no hi havia res a sospitar, però a mesura que revisava calaixos i mobles vaig trobar un portàtil. Sabia que aquest ens podria proporcionar informació, així que, notant la intensa mirada dels joves sobre el meu clatell, vaig aixecar la tapa de l’aparell. Sorprenentment, aquest donava la benvinguda a en Jan, per tant, volia dir que alguna cosa se'ns escapava de les mans.

Girant-me, l’Anna ja hi era explicant-me que en Jan se l’havia deixat dos dies abans de desaparèixer, però que no sabia que feia a l’habitació de l’Oriol. Aquest, notablement neguitós, va contestar que simplement l’havia vist per casa i l’havia deixat allà perquè no molestés i per tenir-ho tot net i recollit.

Alguna cosa no estava quadrant, però vaig decidir fer com qui no veu i no fer ni dir res en el moment.

Sota el llit, una capsa d’eines em va cridar l’atenció. Què feia allà una cosa així de banal?

Al obrir-la, vaig trobar el típic. Tornavisos, claus angleses, caragols, un metro, i un xerrac de punta metàl·lic, idèntic al que solia utilitzar el pare per fer talls interiors a les taules de fusta que fabricava. Ja no en feien d’aquests, era un model únic, i es caracteritzava per tenir unes finíssimes dents que aportaven una precisió impol·luta. En agafar-lo per admirar-lo de més a prop, vaig notar que una d’elles estava lleugerament trencada. Era un detall gairebé imperceptible a l'ull humà. Sense fer cap gest sospitós, el vaig guardar en una bossa de plàstic hermètica, que duria a analitzar més tard.

Tot seguit vaig anunciar que caldria fer unes preguntes rutinàries individuals per seguir el protocol, i que per això m’haurien d’acompanyar al despatx de la comissaria, on els interrogaria.

En arribar, el primer que vaig fer, va ser deixar la mostra al damunt de la taula de recepció demanat que s'analitzés al més aviat possible.

Abans de començar amb l’Oriol, mentre esperava que s’assaguès a la cadira del meu davant, vaig aprofitar per enviar-li un missatge a l’Anna avisant que avui no podria quedar. D’immediat, va sonar el mòbil de l’Oriol, que l’indicava que havia rebut una notificació.

“Oriol, què estaves fent tu la nit de la desaparició?”. Interrompent la seva resposta, el meu mòbil va sonar. “Confirmat, s’ha trobat una dent enterrada a un fèmur en descomposició, l’hem analitzat juntament amb el xerrac de punta que ens has proporcionat, i coincideix. Sens dubte aquell va estar l’arma del crim.”

Dirigint la meva mirada cap al front, vaig veure com l’Oriol extenia el seu braç per agafar l’aigua que tenia al davant, deixant al descobert un inesperat tatuatge…

Em vaig acostar amb ell i a pocs mil·límetres del seu rostre, mirant-lo fixament, vaig dir: "Sé qui ets, Anna…”. “ Correcte inspector, l’Oriol era la closca, jo soc la que hi havia dins, però dues ombres no poden ocupar el mateix cos, sempre n’hi ha una que acaba sense llum, i tu em pots ajudar a apagar-la.”

Dos mesos després…

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira a fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran…