Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira a fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran…



Dos mesos abans…

Ahir em vaig acabar d’instal·lar al nou pis, a Poblenou. Estic molt content que el pla que hem pensat durant tota la vida per fi s'ha pogut complir. Veurem pel·lícules, xerrarem fins a les tantes, i el més important… podré observar-la de prop, sense que sospiti res (ens tractem com germans). Podré observar com camina, com parla, com es vesteix, com actua… tot sobre ella.

Per descomptat el primer que vam fer va estar anar a fer la compra. Pel camí l’Anna va trucar als papes. Se’m fa estrany que l’Anna els hi digui papes, sento que de vegades em vol robar la identitat.

Vam arribar a casa, vam desfer les bosses i mentre fèiem el dinar, l’Anna em va estar explicant els problemes amb el Jan (que últimament s’ha estat despenjant molt de la relació). Mentrestant, jo m'afaitava la barba i li explicava els problemes que tenia amb el fet de ser autònom. Amb ella sempre puc parlar de qualsevol tema, és perfecte.

Vam passar tota la tarda veient The Office, però jo no podia apartar la mirada d’aquell quadre en mig de la paret del menjador on l’Anna sortia tan bé. Quina enveja, uns tant i uns altres tan poc.

Per sopar vam demanar makis i nigiris de salmó, com sempre ens vam matar pels makis i els nigiris no els vam tocar. Si no fos perquè aparentment jo soc un home i ella una dona, sens dubte seríem la mateixa persona.

A un quart de deu, l’Anna se'n va anar a treballar i vaig aprofitar per editar unes fotos, que havia d’enviar-li sense falta al meu client dimarts. Quan vaig acabar, vaig continuar avançant feina. El següent que havia de fer era fotografiar maquillatge per un anunci de cosmètics.

Vaig anar a l’habitació de l’Anna per fer la feina, però un cop allà dins vaig pensar que no passaria res per provar ser ella per un instant. Vaig començar amb el maquillatge. No ho havia fet mai, així que vaig agafar una foto seva com a referència. Em vaig mirar al mirall i fent-ho cada cop em sentia més ella, més jo. Després vaig continuar amb la roba, vaig obrir l’armari de l’Anna i vaig escollir aquell vestit negre, llarg fins als turmells. Finalment, vaig recordar les perruques que tenia guardades de l’anunci de xampús del mes passat. La cabellera llarga de color castany era la meva preferida, idèntica a la seva.

Estava decidida a sortir així al carrer, quan enmig del rebedor em va frenar el meu reflex al mirall. Si el pare em veies així em mataria, sort que ja no hi serà mai més. De vegades encara em couen les cicatrius deixades pel seu cinturó, les mateixes per les quals la mare va marxar.

De cop i volta va sonar l’intèrfon, era en Jan, que amb la seva veu aspra va preguntar si podia pujar a casa. Feia dos dies s'havia deixat l’ordinador de la feina. Estava tan emocionada de tornar a veure’l. Ara, ja no era el xicot de la meva amiga, era el meu. Sense pensar-m'ho dos cops, la porta ja era oberta.

Quan el vaig tenir davant, no vaig dubtar a llençar-me als seus braços, però a l’hora de fer-li un petó ell em va empentar. “Però que fas, animal?”, va dir ell amb l’expressió més seriosa que havia vist mai. “Què passa amor meu? Ja no t’agraden els meus petons?”. Em va mirar de dalt a baix, va agafar el portàtil i va intentar marxar. Jo el vaig agafar del braç i amb un cop de peu vaig tancar la porta mentre me l’apropava. “Fa dies que no ens veiem, t’he trobat a faltar”, vaig dir-li amb un somriure dolç i tendre. “Oriol, però que fas amb la roba de l’Anna?“, “Però de quin Oriol estàs parlant? Què no em veus, que soc la de sempre, l’Anna”, vaig dir amb incredulitat. “Trucaré a la policia, això no és normal”, va fer ell mentre agafava el seu telèfon de la butxaca esquerra del pantaló. Immediatament, li vaig prendre el mòbil de les mans i vaig tornar a intentar besar-lo. Ell em va tornar a empentar, però aquest cop de la mateixa inèrcia vaig xocar contra l’armari del rebedor, fent que el meu marc de fotos preferit caigués a terra. Instantàniament el terra es va omplir de vidres.

Des d’aquell moment tinc una imatge borrosa al cap, només recordo amb claredat els meus ulls injectats en ira i la seva sang corrent pels meus braços.

Ja era mort, no hi havia res a fer. En aquell precís instant, en veure'm reflectida al bassal de sang sota els meus peus, vaig sentir com oficialment deixava enrere l'Oriol per passar a ser l'Anna.



Aquell dia no només va morir en Jan, sinó també la meva antiga identitat. Però com tots sabem, dues versions no poden respirar el mateix aire…