“Anna, serà millor que aquesta nit no dormis a casa, m’he fet la prova de la COVID i ha sortit positiva” vaig dir, amb el cadàver refredant-se a poc a poc; “D’acord, gràcies per avisar, ara trucaré al Jan, a veure si em puc quedar a casa seva” va respondre ella amb una veu cansada. Pobra il·lusa, no en té ni idea… Tot seguit vaig agafar el mòbil i el vaig deixar cap per vall a la taula del menjador.

Lentament, em vaig apropar al cos defallit de la meva primera víctima. El vaig agafar de les espatlles i el vaig portar al menjador, on prèviament havia retirat els mobles, tapat les cortines i buscat les eines necessàries. Havia d’esquarterar a en Jan.

Vaig estirar la mà per agafar aquell xerrac de punta que havia trobat a la capsa d’eines, i mentre m’agenollava no podia evitar fixar-me en la seva mirada perduda, on es reconeixia la por que havia sentit abans de quedar-se congelat per sempre.

Mentre li treia la camisa, em venien records, imatges… M’havia de quedar amb cada pas, cada detall, cada moviment.

Quan la camisa ja era treta, vaig veure un cos que no era el d’ell, era el d’ella. L’Anna tenia tot el que sempre havia desitjat, i tot i el pesar que sentia, m’havia promès ser feliç, i ho pensava complir.

Vaig esquinçar-li la pell de l’espatlla, fent que se separés del tors amb prou facilitat. Mentre ho feia una suor freda em recorria el cos, el soroll de la carn desmembrada desprenent-se del colze em grinyolava.

Ràpidament, vaig agafar cada part del cos que havia tallat i de manera individual les vaig embolicar amb una capa de paper de diari, per absorbir la sang. Després ho vaig embolicar en dues bosses de plàstic diferents i ho vaig repartir en diferents bosses d’escombraries que distribuiria per tota Barcelona.

A dos quarts de dues de la matinada, ja lluïa com un d’aquells ninos de primers auxilis, sense extremitats. Però tot i l’esgotament, no podia parar aquí, em faltava una última cosa: el cap.

Subtilment, les gemmes dels meus dits van acariciar-li el coll, aturant-se al darrere de la seva orella. Vaig apartar els seus cabells amb delicadesa per centrar la meva atenció en el tatuatge que tenia. No l’havia vist mai. “Ramé”. Em va cridar l’atenció, però no hi havia temps, havia d’anar per feina.

Tenia els ulls plorosos, no sé si pel cansament o per la culpa, que encara em removia. No em deixava de repetir que era l’única manera, que ho estava fent bé.

Reconec que aquesta última part, tallar-li el cap, va estar la més difícil. Estava plenament concentrada amb la sang que ja no fluïa pels seus vasos sanguinis, sinó pel seu pit nu. S’estenia ràpidament, convertint la seva pell blanca en color escarlata en qüestió de segons.

En tancar l’última bossa, vaig anar directe a buscar lleixiu, havia llegit que anava bé per netejar taques de sang seca. Tot va sortir rodat.

Rondant les quatre de la matinada, ja era tot net. De cop i volta vaig sentir el politò del mòbil sonar, era l’Anna, vaig contestar fent veu de cansada, havia de semblar que estava dormint.

“Si?”, “Hola, Oriol perdó per molestar-te, què estaves dormint?” va dir ella. “Sí, però no t’amoïnis. Està tot bé? Ja hi ets a casa el Jan?” vaig dir fingint una tos seca. “No, em penso que no hi és, porto intentant contactar-hi gairebé una hora i no hi ha déu que em respongui. Però tranquil intentaré trucar a l’Ona, que estarà desperta, per veure si em puc quedar amb ella, si no aniré cap a casa”.

En aquell moment vaig despertar, havia de repartir totes les bosses en el menor temps possible. Hi havia 12 bosses en total. Sabia que costaria molt portar-les a mà, així que vaig agafar el carro de la compra i el vaig omplir tot el que vaig poder.

Un cop ja al cotxe, dos viatges més tard, vaig iniciar la meva ruta per Barcelona.

Agafant l’ Av. Diagonal, vaig arribar a l’Av. Maristany la qual em va portar fins a Sant Adrià del Besòs, on em vaig desfer del cap. La resta de les parts les vaig amagar en diversos contenidors a l’Eixample, l’ Av. Meridiana, la Mina, Sant Martí de Provençals i la Diagonal.

Eren tres quarts i dos minuts de cinc de la matinada quan vaig rebre un missatge de veu de l’Anna. Just m’havia acabat de desfer de l’última bossa quan vaig reproduir el missatge. “Oriol, al final em quedo a dormir a casa de l’Ona. He trucat als pares del Jan i tampoc en saben res, demà a primera hora anirem altre cop a casa seva, si continua sense aparèixer anirem a comissaria, anem parlant”. Semblava tan neguitosa, em sap greu que ho estigui passant malament, sort que aviat deixarà de sentir.

De camí al cotxe, vaig sentir el repic d’unes claus xocant contra terra. Cada part del meu cos es va tensar. Evidentment, el primer que se’m va venir al cap va ser la policia, que em venien a buscar. Però no. El que em vaig trobar va ser un home molt atractiu d’uns trenta-dos anys, morè, alt, amb una cigarreta a la boca i amb una característica olor de perfum. Va començar a caminar cap a mi i a mesura que s’apropava, el meu cor s’accelerava. Un cop cara a cara, em va mirar als ulls i, decidit va entaular una conversa amb mi. No sé el perquè, però semblava com si ja ens coneguéssim.

“Perdona, saps on és la parada de metro de Selva de Mar?” em va preguntar amb un to un pèl sec. “No sé on és la parada, però sí que sé que jo vaig cap allà, així que si vols et puc portar” vaig dir-li amb seguretat. “D’acord” va dir ell mentre apagava la cigarreta amb el peu.

Vam caminar cap al cotxe en silenci. Però hi havia una cosa que no havia tingut en compte, la pudor a descomposició que envaïa l’espai. Era evident que el noi havia notat l'olor tan desagradable que allò desprenia, ho podia notar en les seves expressions de fàstic, però sense dir-ne paraula, va pujar al cotxe.

Passat un temps vaig decidir-me a trencar aquell silenci incòmode. “Com et dius?” vaig començar. “Cesc, tu?”, “Anna, encantada!” vaig respondre amb una veueta dolça per res semblant a la meva. “Et puc fer una qüestió, Anna?” va dir, “Sí, digues”, sabia perfectament el que anava a preguntar. “A què et dediques, a traslladar porcs?”. Realment es notava l’esforç que feia per parlar sense vomitar. Ràpidament vaig inventar una excusa. “No, és que abans-d'ahir vaig anar a comprar carn al mercat, però soc tan despistada que me la vaig deixar al cotxe aparcat a ple sol. Avui en agafar-lo de nou per anar a treballar me n’he adonat, i tu? Què ets, humorista?” “Quasi, detectiu.” En aquell moment un altre calfred em va recórrer el cos, però per a la meva sort, ja havíem arribat.

“Aquí et va bé?” vaig dir amb ganes que marxés. “Sí, gràcies” va dir traient-se el cinturó; i mentre remenava la butxaca de la jaqueta, em va dir “Sé que poder un humorista t’hauria fet més companyonia, però aquí tens el meu número per si necessites quelcom”. Seguidament, va obrir la porta i després de regalar-me un mig somriure que em va capgirar el cor, va marxar. No entenia el perquè tenia la pell de gallina ni el perquè semblava que el cotxe estigués a quaranta graus a l’ombra, però en un cop de realitat vaig recordar el missatge de l’Anna i vaig posar rumb cap a casa, estaria a caure.

Arribada a casa, em vaig treure la roba i la vaig amagar al fons del meu armari, tenia pensat desfer-me d’ella en un altre moment. Seguidament, em vaig desmaquillar i posar el pijama.

De ben aviat, l’Anna ja era a casa. Preocupada. “Oriol encara no ha aparegut, ja fan gairebé vint-i-quatre hores que no en sabem res, i venint d’ell creu-me que és molt estrany”. La vaig rodejar amb els braços i mentre no deixava de repetir-li que tot estaria bé, no podia evitar pensar que la mort del Jan només era el començament.

Passaven les hores, però una idea em perseguia. De la pell d’en Jan en va néixer l’Anna, és a dir, jo. Per això vaig decidir que cada avenç seria una empremta eterna. Tot era un caos meravellós, mai millor dit. Ila tinta m’ho recordaria sempre.