Tres dies després de la confessió, Nina Winchester es trobava trista, però a la vegada estava contenta perquè deia que tenia a la seva germana al costat d’ella. Pareixia que s’estava tornant boja.



Avui era el dia en què més boja pareixia, parlava sola i es quedava mirant a un punt fix de vegades. Vaig decidir ignorar-la i em vaig limitar a fer les tasques de la casa.



– Millie– em va cridar la senyoreta Winchester des de la cuina amb un to de veu estranyament feliç.



– Què passa, senyoreta Winchester? – vaig soltar amb confusió, ja que mai m’havia cridat.



– A la nit et presentaré la meva germana, la meva meitat – va dir amb alegria.



Vaig assentir amb el cap i vaig fer les tasques que em quedaven. Quan es va fer de nit, vaig buscar a Nina Winchester. Aquesta es trobava a la mesa del menjador amb tres plats de menjar.



– Seu, Millie – va dir amb eufòria.



Li vaig fer cas i vaig seure al costat d’ella, però de sobte va xisclar:



– QUÈ FAS? AQUEST ÉS EL LLOC DE LA MEVA GERMANA–



Em vaig aixecar corrent i em vaig asseure al lloc del costat tremolant. Va ser un dinar un poc estrany, ja que la Nina va estar parlant sola tota l'estona i m'obligava a mi també a parlar amb una cadira buida que per a ella era el lloc de la seva germana. Encara que el més estrany va passar després del dinar, mentre pujava les escales cap a la meva habitació em va semblar veure l’ombra d’una persona i vaig pensar que estava boja, però quan em vaig girar per a mirar l’ombra, em vaig adonar que era la germana de la Nina, la Naira. Vaig notar un calfred per tot el cos i vaig començar a tremolar un poc, la Nina em va contar que estava morta, però pareixia tan real que vaig decidir pujar ràpidament cap a la meva habitació i oblidar-me del que havia vist.



De camí cap a la meva habitació em va cridar l’atenció l’habitació de na Naira. Aquesta tenia la porta mig oberta i una vegada cara a cara amb la porta es va obrir del tot tota sola com sempre. Per culpa de la curiositat vaig decidir entrar i una vegada dins em vaig adonar que el bagul havia desaparegut i en el seu lloc hi havia una nova prestatgeria amb un únic llibre. Jo de veritat que vaig intentar resistir-me, però no ho vaig aconseguir i vaig agafar el llibre. Pareixia un llibre antic, el seu títol era: “La vida a l’infern del nostre estimat Dante”.



Li vaig donar una ullada, però les pàgines estaven blanques, totes menys l'última. Aquesta tenia unes anotacions estranyes que no se sap bé de qui eren, però com en el lateral del llibre ficava el nom vaig suposar que era de na Naira.



Vaig llegir les anotacions i quan em quedava per llegir l'última, que era la que més destacava perquè era de color vermell fosc i les altres estaven escrites amb tinta negra, vaig començar a veure tot de color negre, fosc i vaig notar una sensació estranya. Em vaig desmallar.



– Hola...? – vaig sentir una veu femenina brusca però a la vegada suau



Em vaig despertar sola, no hi havia ningú. De sobte em varen espitjar. Era més gent, però tots tenien una expressió trista.



Vaig mirar al meu voltant, hi havia una foscor que em dificultava la visibilitat. De sobte va aparèixer una mena de llum vermella, vaig saber on estava, no ho podia creure. Estava ara mateix en el fantàstic infern de Dante.



Vaig pessigar-me, no estava somiant, estava impactada. Podia veure com la gent estava condemnada a donar voltes per atrapar una bandera impossible d’agafar. Em vaig posar trista i a la vegada em vaig indignar. No podia ser aquest el meu destí, no volia.



Va aparèixer la Naira, sabia que era ella perquè l'havia vist en fotografies. Però aquesta semblava distinta. Tenia un somriure escalfant, estrany… Es va acostar cap a mi, pareixia que volia parlar, però el so no sortia dels seus llavis.



De cop, va desaparèixer, les meves cames es varen començar a moure. No volia, però pareixia que les meves cames tenien vida pròpia. A la vegada que corria, sentia un murmuri, no sabia de qui era. Aquell murmuri es varen convertir en dos, aquells dos murmuris es varen convertir en veus i aquelles veus jo em coneixia una. Era la de la Nina, no entenia res.



– T’havia dit que no toquis res – va dir un poc… enfadada?



– No has fet cas a la meva germana, mira que ets valenta– es va sentir amb un to content.



En aquell moment vaig reconèixer les dues veus. Eren la Nina i la Naira, estaven allí amb mi, però a la vegada no, solament les seves veus. Això era un somni? Estic inconscient? Una il·lusió, potser? No, era el meu destí, només em queda acceptar-lo. No tinc escapatòria, estaré allí el que em queda de vida o… potser per sempre donant voltes intentant atrapar una bandera que sempre se m’escapa i és que ara recordo allò que vaig llegir a la classe de Literatura Universal, l’escrit que hi ha a la porta de l’infern, segons es descriu a la Divina Comèdia:



"Per mi entrareu a la ciutat sofrent,

per mi entrareu cap a l'etern dolor,

per mi entrareu amb la perduda gent.

La justícia mogué el meu constructor:

em varen fer la divina potència,

l'alta saviesa i el primer amor.

Abans de mi no va ser creat res

que no fora tan etern com soc jo:

deixeu tota esperança, els que hi entreu"…