Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



La senyoreta Winchester em va mirar impacientment amb els seus ulls perfectament maquillats i aquella mirada de superioritat.



– Parla’m de tu, Millie – Va repetir amb una veu dolça com el verí.



Em passo les mans pel davant del meu vestit del Zara que m’he posat aquest matí. El vestit ja té arrugues i comparat amb el luxe que m'envolta, sembla poc professional. Doncs nerviosament dic:



– Tinc vint-i-cinc anys, vaig estudiar una carrera però mai la vaig acabar. He treballat d’altres coses, però quan vaig veure l’anunci d’aquesta feina em vaig sorprendre. –

Quan vaig llegir aquell anunci vaig pensar que alguna cosa no quadrava, ja que aquesta casa no semblava del tipus de família que recorre a pàgines web de feina barates per buscar mainaderes.



La Nina em va fer una ullada amb menyspreu que em va fer tremolar des de les cames fins al cap. Després d’uns minuts en silenci que van ser eterns, la nina va decidir parlar.



– Crec que ets la candidata perfecta per aquest treball – mentre feia un somriure dolç però escalfant. – Demà a les deu del matí has d’estar aquí, si arribes tard et quedaràs sense treball.



Em vaig aixecar del sofà un poc nerviosa, li vaig fer un somriure amable i me’n vaig anar a ca meva.



L’endemà em vaig despertar per culpa dels raigs del sol que travessen la meva finestra. Vaig mirar corrent l’hora, encara em quedaven dues hores per començar en la meva nova feina. Em vaig posar el més elegant que vaig trobar en el meu armari i vaig agafar el transport públic per arribar a casa de la senyoreta Winchester.



Una vegada a casa de la Nina vaig donar uns cops a la porta i la porta es va obrir tota sola, però de sobte va aparèixer la senyoreta Winchester amb aquell somriure enverinat.



– Bon dia Millie, m’alegro que hagis arribat puntual, passa i t'explicaré algunes normes de la casa i el teu horari. – Jo vaig assentir amb el cap mentre entrava a la casa.



Na Nina em va portar a una saleta que mai havia vist i estava ubicada a la tercera planta de la casa. Aquesta sala era distinta, no estava rodejada de coses luxoses, era una sala antiga i fosca. Tenia una porta que ressaltava entre les altres i quan s'obre feia un so escalfant.



– Millie aquest treball és diferent d’un normal – Va soltar de sobte ella– per això hi ha unes normes de convivència i a més tens dues setmanes de prova.



– Quines són aquestes normes? – Vaig preguntar amb curiositat. La Nina em va fer un somriure escalfant i va començar a parlar:



– En primer lloc, tens dues setmanes de prova per comprovar que fas bé el teu treball i quan passis la prova t’hauràs de mudar a aquesta casa amb mi, tindràs una habitació amb bany propi a la segona planta. En segon lloc, hauràs de netejar tota la casa amb l’ajuda d’una netejadora que només ve tres hores a la setmana, fer el menjar i ajudar-me en tot el que necessiti. Per últim, hauràs de netejar una habitació que està al costat de l’habitació en la qual estem parlant ara mateix, però només podràs entrar a l’habitació una vegada a la setmana i no pots agafar cap objecte – Jo em vaig quedar un poc desconcertada amb aquestes normes, però era un treball molt bé pagat i necessitava els diners així que vaig assentir amb el cap, vaig acabar firmant el contracte.



Quan vaig firmar el contracte, la senyoreta Winchester el va guardar dins d’un calaix antic que va cruixir com si ningú l’hagués obert en anys.



– Perfecte, Millie. Ja formes part d’aquest casa – va dir sense somriure.



Aquelles paraules em van provocar un calfred molt estrany i només tenia ganes d’anar-me’n a casa.



Aquella tarda vaig sortir de la mansió amb el cor accelerat. L’aire em va semblar més fred que abans i tenia una sensació molt estranya al cos. Durant tot el camí de tornada no vaig poder treure-me del cap si estava cometent un error o no, però vaig decidir no pensar més en aquella casa fins l’endemà, quan començaria a treballar.