Capítol 3-El preu de saber massa
A les onze cinquanta-cinc jasócal punt acordat.
No és el seu despatx. No és cap restaurant exclusiu ni cap hotel de luxe. És el mateix pàrquing subterrani del vídeo.
NinaWinchesterno fa res per casualitat.
Baixo del cotxe i el soroll dels meus talons ressona entre les columnes de formigó.Tot sembla quiet, però la quietud noem transmet gens depau.
Ella apareix des de l’ombra, impecable com sempre. Abric negre, cabells recollits, mirada serena.
—Has mirat el que no havies de mirar —diu, sense salutació.
—M’has contractat per mirar —responc.
S’atura a pocs metres de mi. No hi haguàrdiesvisibles. Això no vol dir que no hi siguin.
—L’Edward volia marxar —diu finalment.
No m’esperava aquella frase.
—Marxar de què?
—De tot. De l’empresa. Dels socis. De mi.
La seva veu no tremola. Però hi ha alguna cosa nova en els seus ulls. No és por. És cansament.
—NinaW.Holdings no és només veu —continua —. És una estructura. Una xarxa. Gent amb massa diners i massa coses a perdre.L’Edwardva començar a parlar. A amenaçar amb entregar-ho tot a la fiscalia.
—Per això va desaparèixer.
—No —diu ella, i per primeralavegada perceboamb debilitat—. Per això el volien mort.
El silenci cau com una llosa entre nosaltres.
—On és? —pregunto.
La Nina manté la mirada fixament en mi.
—Viu. El vaig treure abans que els altres arribessin a ell. El vaig amagar.
Això canvia tot el que pensava, o ho complica encara més.
—Per què el vas amagar?
—Tinc molt clar que si el maten jo serè la següent.
No vaig dubtar en creure’m tot el que em deia.
De sobte un motor ressona a l’entrada del pàrquing i un cotxe negre baixa per la rampa sense ser discret, tampoc pretén ser-ho.
—Ens han trobat — em diu la Nina suaument.
—Qui? Els teus socis?
—No, els nostres problemes.
El cotxe s’atura no gaire lluny nostre i en baixen dos homes. Caminen cap a nosaltres tot i que a qui busquen és a la Nina.
—Has parlat massa Nina —diu un d’ells.
—Encara no —respon ella.
Noto el pesdelpendrivealabutxacainterior del meu abric, la seva assegurançaperotambé la meva condemna.
—La informació està duplicada —dic abans que ningúmés parli —. Si ens passa alguna cosa, sortirà a la llum.
És unfarol.
O potser no del tot.
Els homes es miren entre ells. No semblen acostumats que les peces del tauler parlin.
—No ho faries —diu un.
Somric lleument.
—No em coneixes.
Durant uns segons que semblen minuts, tot queda suspès. Un tret aquí dins rebotaria per tot el pàrquing. Massa soroll. Masses preguntes.
Un dels homes fa un pas endavant.
I aleshores sentim sirenes. Lluny, però apropant-se.
No és casualitat.
No he estat jo.
Miro Nina. Ella també em mira, i per primera vegada la seva màscara es trenca del tot.
—No he estat jo —murmura.
Això només deixa una opció. EdwardWinchester.
El cotxe negre arrenca bruscament. Els homes tornen a pujar-hi i desapareixen rampa amunt abans que arribin les patrulles.
Les llums blaves comencen a tenyir les parets de formigó.
Nina s’acosta a mi, molt a prop.
—Ja no controlem res —diu en veu baixa —. I si ell ha decidit parlar...
La frase queda suspesa.
Perquè en aquell mateix instant, el meu mòbil vibra.
Un missatge.
Número desconegut.
Només una adreça.
I una frase: “És hora d’acabar el que vas començar, Nina.”
Alço la mirada cap a ella.
I entenc que el veritable desenllaç tot just acaba de començar.
Les sirenes s’aturen a l’entrada del pàrquing, però cap policia baixa immediatament. Massa lent. Massa calculat.
Miro el missatge una altra vegada. L’adreça és als afores, prop del riu, en una zona d’antics edificis industrials reconvertits en oficinesfantasma.
—És ell —dic.
Nina no pregunta com ho sé.
—Porta’m-hi —respon.
—Si és una trampa?
—Ja hi som, dins d’una.
No discutim més.
Conduïm separades. No confio en ella, i ella ho sap. El cel continua descarregant aquella pluja fina i constantque sembla no voler netejar res.
L’edifici és antic, de maó vermell, amb finestres altes i fosques. Hi ha llum en un dels pisos superiors.
Pugem per l’escala metàl·lica exterior. Cada pas ressona massa.
La porta és oberta.
A dins, una única habitació il·luminada per un flexo. I ell.
EdwardWinchester.
Més prim. Ulleres marcades. Però viu. I amb el mateix somriure que a les fotografies.
—Sabia que vindries —diu, mirant Nina.
No a mi.
—Has trucat a la policia —ella no pregunta, afirma.
—No exactament —respon ell —. Només he enviat prou informacióperquè comencina estirar del fil.
El meuestómaces contreu.
—Has filtrat els arxius —dic.
Ell em mira per primera vegada.
—No tots. Només els que em protegeixen.
Això sí que encaixa amb el seu somriure.
—Volien eliminar-me —continua —. Però abans vaig fer còpies de tot. Si jo queia,que caiguessin tots.
—Inclosa jo —diu Nina, amb una calma gairebé admirable.
Edward sospira.
—Tu vas construir la xarxa. Jo només la vaig fer créixer.
—Jo et vaig salvar la vida —ella fa un pas endavant —. Et vaig treure abans que et matessin.
—No. —Ell nega lentament amb el cap. —Em vas apartar perquè et feia nosa. Perquè començava a qüestionar decisions.
El silenci és dens. No és una parella discutint. Són dos socis mesurant forces.
—Què vols ara? —pregunto.
Edward emtornar a mirar
—Vull sortir net. Immunitat. Protecció. I que tot això —fa un gest vague amb la mà —s'enfonsisensearrossegar-me.
—això no funciona així —dic.
Ell somriu.
—Ja ho veurem.
En aquell moment, llums blaves il·luminen les finestres. Aquesta vegada sí. Cotxes depolicía. Furgonetes.
No és una amenaça. És una operació.
Nina em mira. Entén el mateix que jo; ell ho tenia preparat. Les filtracions, la ubicació, el moment exacte.
—Ens has venut —diu ella.
—Us he avançat —corregeix ell.
Passos accelerats a l’escala exterior. Veus que s’identifiquen. Ordres clares.
Edward alça les mans abans que entrin.
—Hecol·laborat—diu fort, prou perquè els agents ho sentin.
La porta s’obre de cop. Policies armats. Crits. Ens fan posar contra la paret.
Enmig del caos, miro Nina.
No sembla derrotada.
Sembla calculant.
Hores més tard, asseguda en una sala d’interrogatoris, tot encaixa.
Els documents delpendrive. Les filtracions parcials d’Edward. Les transferències. Els noms.
La xarxa cau.
Però no del tot.
Edward negocia. Canta prou per salvar.se. No prou per destruir-ho tot.
Nina guarda silenci. Advocat car. Estratègia freda.
I jo?
Jo només era la peça externa. La que no pertanyia al tauler.
Quan surto a l’alba, la pluja finalment s’ha aturat.
Rebo una notificació al mòbil. Noticia d’última hora: empresari destapa trama de corrupciófinanciera. Investigació oberta i diverses detencions.
No es menciona que Nina fos el cervell, ni se’mmenciona a mi.
Somric lleument.
El casWeinchesters’ha tancat oficialment, però sé dues coses.
Edward no ha dit tota la veritat i NinaWeinchestermaiperd.
Mentre camino pel carrer encara moll per la pluja, amb el cel començant a aclarir-se, tinc la sensació queaixóno ha estat un final. Només un redistribució delpoder.
I en aquest joc, la veritat és l’última peça que es mou.
Però almenys aquesta vegada he sobreviscut.
