Capítol 2-Veritats a la foscor
La nit no em dona treva.
Quan arribo a casa, no encenc cap llum. Deixo l’abric a la cadira, obro la finestraun dit i escolto;Sirenes llunyanes,un gos que borda, elsorollconstant de la ciutat que mai dorm del tot.Res fora de lloc. Em serveixo un dit de whiskyi m’assec davant la taula, la carpeta oberta.
El magatzem,la perifèria, zona industrial abandonada a mitges, empresesque tanquen, altres que només existeixen sobre el paper. EdwardWinchesterhi havia anat més d’un cop, segons els registres de peatgesi una factura de combustible mal amagada. No hianava per negocis legals. D’això n’estic segura.
A les dues de la matinada, ja estic conduint.
El magatzem és un rectangle, envoltat de tanques rovellades i males herbes. Cap llum. Cap vigilància visible. Massa fàcili simple. Aparco a uns carrers de distànciai m’hi acosto a peu, amb la caputxa posada i la mà dins la butxaca, tocant el fred reconfortantde la meva pistola. No m’agrada portar-la, però m’agrada encara menys no tenir-la.
Una porta lateral està mig oberta.
A dins, l’olor d’humitat i metallés forta. Caminoapoc a poc, evitantfer soroll.Hi ha caixes apilades, algunes obertes, buides, d’altres no. En una,trobo documents plastificats, noms falsos, comptes a paradisos fiscals. EdwardWinchesterno noméstenia secrets, tenia una doble vida ben organitzada.
Sento un soroll darrere meu.
Em giro a temps de veure una ombra moure’s entre les columnes. No dic res. Tampoc disparo. Encara. El silencipesa més que qualsevol amenaça.
—Sabia que vindries—diu una veu masculina, greu.
Surto lentament a la llum tènue d’unfocusencès. És un home d'uns cinquanta anysamb lamirada cansada però alerta. No sembla un sicari. Sembla algú que ha vist masses coses.
—Qui ets? —pregunto.
—Algú que també buscal’EdwardWinchester—respon — I que sap que no estàmort. Encara.
Això em glaça més que qualsevol pistola.
—On és?
Ell somriu, però no és un somriure amable.
—Depènde si confies en mi... o en la seva dona.
—Què vols dins amb això?
Abans que pugui respondre, sentim motors a fora. Més d’un cotxe.
—Ja ens han trobat —diu — Si et quedes, no surts viva.
—No penso fugir —responc.
—Aleshores ets més valenta del que pensava, omésinconscient.
Un soroll metàl·lic ressona quan algú força la porta principal. No tenim gaire temps.L’home em llança un petit dispositiu: un“pendrive”.
—Aquí hi ha la veritat, oprou per fer caure gent molt poderosa. Si sobrevius, busca’m.
No tinc temps de preguntar res més. S’escapa per una sortida del darrere mentre jo m’amago entre les caixes. Passos, veus, llanternesque tallen la foscor. Aguanto la respiració, el cor està a punt de sortir-me del pit.
En aquell moment ho entenc, EdwardWinchesterno era la víctima principal. Era només una peça. I jo acabo d’entrar en una partidaon les regles no existeixen.
I el pitjor de tot?
NinaWinchesterencara no ha mogut fitxai no entenc quina és la seva estratègia.
Les llanternes segueixen il·luminant el magatzem. Sento tres veus, de tres homes segurs. No busquen; estan convençuts de que hi ha algú.
—Revisa el fons, ha de seguir per aquí—Diu un.
Apretoel“pendrive”dins la meva mà,és petit i lleuger, però té molt més pes que la carpeta sencera.
Un dels homes s’acosta massa a la caixa on m’amago,si s’inclinés una mica més em descobriria. No separo el dit del gallet de la pistola, no vull disparar,si ho fes els altres dos homes em trobarien de seguida,però així em sento més segura.
De sobte un soroll ressonades del’altra punta del magatzem i els tres homes corren capel soroll.No se que pot haver estatperò aprofito l’oportunitat. Surto de l’amagatall ivaigcap a la sortida, molt silenciosament, tot i que el cor em batega tan fort que podria delatar-me.
Un cop al carrer esperoa girar la cantonada i llavors corro, corro moltfins arribar al cotxe i perdo aquell lloc de vista.
Quanperfi m’assec al meu despatx, bloquejo la porta i baixo les persianes. Encenc l’ordinador i hiconnectoel“pendrive”. Triga una estona en carregar. Hi ha vídeos, documents bancaris,missatges xifrats... I llavors veig una carpeta queal llegir el nom sento un calfred; N.Winchester.
Obro els documents, hi ha transferènciesmilionàries, pagaments a polítics i a policies locals. Veig un nom que reconec: El del detectiu encarregat del cas de la desaparició de l’Edward.
La policia estava investiganti un dels vídeos, gravat a un pàrquing des d’una càmera de seguretat,una nit fa onze dies,mostra com EdwardWinchesterdiscuteix amb algú, no es veu amb qui.
Segons després entra al pla, és la Nina, parlant amb ell.
El vídeo no té so però es veu claramentque s’estan barallant.El vídeo s’acaba i no hi ha més imatges d’aquella nit.
Tot encaixa, massa bé però hi ha una cosa que no em quadra. Si la Nina està darrere de tot això,perquè contractar-me i exposar-se?
Llavor el mòbil vibra, em truquen en número ocult.
—Sí?—tot es queda en silenci després de la meva resposta.
—Millie—és la Nina—Espero que no estiguis fent res imprudent.
Se m’accelera el pols al escoltaraixò.
—Depèn del que consideris imprudent—responc.
—Considero imprudent anar a llocson no hauries d’estar, parlar amb persones equivocades i mirar arxius que no entens.—Sap el que estic fent.—Et vaig advertirque aquest cas és delicat.
—No, tu em va dir que el teu marit tenia secrets, no que els secrets fossin teus.
—No juguis amb focMillie, no saps amb que t’estàs ficant. Si ho vols saber, vine sola demà ales dotze i t’ho explicaré tot.
Ella penja.Em quedo en“shock”i penso en que hauria de fer, si hi vaig estaria entrant directament a la gola de llop, si no hi vaig mai sabréque està passant.
Segueixo tenint una pregunta que se’m repeteix:On és l’Edward?
Si la Nina el volgués mort probablement ja ho estaria, potser no és la víctima, sinó qui ho dirigeix tot.
Si això és així llavors em temo que estic just on ells volen que estigui.
