L’estiu que havien passat junts havia sigut idilic, però ara està a la consulta de la Dra.Castella, estirada en una cheslong de color gris.

Aquella hora se li va fer llarga , més ben dit eterna. Sentia lo que la doctora deia, però no la escoltava, durant tota la consulta només podia centrarse en aquella única veu en off que portava sentint tota la seva vida, aquella veu que sortia i l’acompanyava en els seus pitjors moments la que li feia qüestionar-se tot.

Aquesta veu era la gran rao per que li agradava tant està amb l’Àlex, perquè quan estaven junts eren només ells dos sols i ningú més. Però ara que estava sola un altre cop , es va tornar a tancar dintre de la seva closca.

-Gisela, que em sents?- Dra. Castella.



-Gisela, Gisela- Dra. Castella.



-Ai , perdó Dra, a vegades em perdo en el meus propis pensaments- Gisela.



-No passa res, com et deia l’hora s’ha acabat, si pots al sortit ves a recepció i demana hora per d'aquí una setmana, i tornem a veure si encara tens el mateix estat d'ànim.



-A vale gràcies- Gisela.



Abans de sortir de la consulta la Gisela sabia que tornaria al mateix lloc, no perquè fos una mala doctora sino perque la seva vida no tenia sentit.

Que faria ara ella sense l’Àlex, havia perdut més d’un any de la seva vida en aquesta relació. Ara que faria , ningú ni res del món li podria tornar el temps que havia perdut , en una relació que l’havia deixat més desconcertada i destrosada que mai. Estava sola i ningú entenia pel que estava passant.

Capítol 3- El tall que mai cicatritza. (continuació)

Va sortir de la consulta amb el cap baix i les mans dins les mànigues del jersei, com si així pogués amagar-se del món. El passadís era massa blanc, massa net, massa silenciós. Cada pas que feia ressonava dins seu, com un record que no volia escoltar.



A recepció, la noia li va preguntar amb un somriure mecànic quin dia li anava bé tornar. La Gisela va obrir la boca, però no sabia què dir. Tornar. La paraula li semblava estranya, com si impliqués que hi havia alguna cosa a la qual tornar. Finalment, va assentir amb el cap sense pensar-hi gaire.



—La setmana que ve, a la mateixa hora —va dir la recepcionista.



La Gisela va assentir de nou, va agafar el paper i el va guardar a la butxaca sense mirar-lo.



Quan va sortir al carrer, l’aire fred li va colpejar la cara. Va respirar fons. Durant uns segons, es va quedar quieta davant la porta, mirant el reflex del seu cos al vidre. Semblava ella, però no ho era del tot. Hi havia alguna cosa diferent. Alguna cosa buida.



Va començar a caminar sense saber exactament on anava. Els carrers eren els de sempre, les mateixes botigues, els mateixos bancs, la mateixa gent passant sense mirar-se. Tot continuava igual, però ella no.



Abans, quan caminava, sempre hi havia algú a qui escriure. Algú amb qui compartir qualsevol pensament absurd. Qualsevol detall insignificant. Ara, el mòbil pesava dins la seva butxaca com un objecte inútil.



El va treure. La pantalla es va encendre. Cap notificació.



El seu dit es va moure sol, obrint la conversa amb l’Àlex. Encara hi era tot. Els missatges, les fotos, els àudios curts dient-se bona nit. Va rellegir-ne un a l’atzar.



“Arriba bé a casa, siusplau.”

Va notar una punxada al pit.



Abans algú es preocupava per si arribava bé a casa. Ara ningú sabia ni on era.



Va bloquejar el mòbil i el va tornar a guardar ràpidament, com si hagués tocat alguna cosa prohibida. Va notar com aquella veu tornava a aparèixer dins el seu cap.



Veus? Ja està. Ja no hi és.



Va intentar ignorar-la, però la veu era seva. Sempre havia sigut seva.



Va continuar caminant fins arribar al banc del parc. El mateix banc. Es va quedar dreta davant seu, sense seure. Va recordar el moment exacte en què tot havia començat a acabar-se. La manera com ell evitava la seva mirada. La distància invisible entre els dos.



Es va asseure lentament.



El món no s’havia aturat aquell dia. Els nens continuaven jugant, la gent continuava rient, el temps continuava avançant. Només ella s’havia quedat enrere.



Va mirar les seves mans. Encara eren les mateixes. Però ja no sostenien les mateixes coses.



Va entendre, per primer cop, que el que feia mal no era només haver-lo perdut a ell. Era haver perdut la versió d’ella mateixa que existia quan estaven junts.



Aquella noia que reia sense pensar. Que no dubtava de si mateixa. Que no sentia aquella veu constant recordant-li que, al final, tothom marxava.



Una llàgrima li va caure galta avall, lenta, silenciosa.



Però aquesta vegada no la va apartar.



Va respirar fons.



El dolor seguia allà. El tall seguia obert.



Però, per primer cop des de feia dies, va notar alguna cosa diferent. No era felicitat. No era pau.



Era només un instant de silenci.



I, dins d’aquell silenci, una part molt petita d’ella va començar a preguntar-se si algun dia deixaria de fer tant mal.