Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



A la Gisela l’acaben de deixar. Portava un any i tres mesos amb l’Alex i avui de sobte l’ha deixat.

Quan van començar a sortir a l’estiu de quart d’eso a primer de batxillerat , ningú s’ho esperava, ni ella en realitat. Portaven tota la vida anant junts a l’escola i mai havien intercanviat una sola paraula apart de: “Bon dia, quina hora és?”o, “em pots deixar un boli?”

Aquella “calorosa” tarda del 25 de juny de 2024 , es van trobar a la gelateria de la plaça del poble.

La Gisela estava treballant, era una tarda avorrida. Feia tanta calor que la gent ni volia sortir de casa. Estava asseguda darrere el mostrador llegint un llibre en anglès que li havia portat el seu germà de Londres.



Es podia passar hores llegint i per a ella es sentien com minuts, era el seu hobby preferit.

Però aquella tarda no estava d’humor ni per llegir, així que quan va veure a l’Àlex entrar per la porta, se li va il·luminar la cara.

• Ei, què tal? No sabia que treballaves aquí - Àlex.
  
  
  
  
  
  
  
  Bé, sí, la meva mare m’ha obligat, creu que així faré algo de profit a l’estiu.-Gisela.
  
  
  
  
  
  
  
  Jajaja. Totes les mares son iguals.- Àlex.
  
  
  
  
  
  
  
  Emm, en que et puc ajudar?- Gisela.
  
  
  
  
  
  
  
  Ai sí, vull dues boles de gelat de festuc en un con, siusplau- Àlex.
  
  
  
  
  
  
  
  Serien 3,50- Gisela

L’Alex es va posar la mà a la butxaca i va treure 2,50€, s’havia deixat 1€.

• Jope, sembla que he fet curt, t’ho puc pagar després?- Àlex.
  
  
  
  
  
  
  
  És igual, no cal que em donis res. No em vindrà d’un euro-Gisela..
  
  
  
  
  
  
  
  Moltes gràcies- Àlex.

Des de aquell dia l'Àlex va anar cada tarda a comprar un gelat i quan no havia gent parlaven.

Van començar a fer-se amics, però a mesura que l'estiu anava passant, van començar a quedar fora de l’horari de feina.

Quedàven per anar a la platja, a la piscina de l’Àlex, sopar…

El 15 de juliol van quedar per anar a la platja just a les 17h, ja que era quan la Gisela plegava de treballar. L’Àlex estava esperant-la a la cantonada com sempre.

Ella el va abraçar i quan s’estava separant d’ell, de sobte es va acostar i li va fer un petó.

Ell mai es va atrevir a demanar-li per sortir, tampoc s’ho havia plantejat. Des del primer instant sabien que estaven junts.

Però l’estiu ja havia passat.



Estavem a 18 de novembre i la Gisela estava esperant a la psicòloga. Portava tres dies sense menjar, no havia anat a classe. Sentía que ningú l’entenia i que ningú no ho faria mai. La seva mare li va proposar anar a una consulta, però al principi es va desistir. Finalment va accedir. Estava molt nerviosa, trista , sentia moltes emocions i a la vegada no podia definir-ne cap.



Eren les 17h i portava 30 min esperant a la sala. Es tocava nerviosament l'arracada esquerra (era un tic nerviós que havia tingut tota la vida). Mai se li havia donat bé parlar amb desconeguts i menys encara si el tema de conversa era ella i la seva salut mental, sempre deia la cosa equivocada.

La porta del fons es va obrir lentament.



—Gisela? —va dir una veu suau.



Es va aixecar gairebé d’un bot, amb el cor accelerat. Va seguir la dona pel passadís fins a un despatx petit, amb una finestra oberta i una planta mig pansida a la cantonada. Tot era excessivament tranquil, com si aquell lloc no encaixés amb el caos que portava dins.



—Seu on et sentis més còmoda —li va dir la psicòloga, assenyalant una butaca.



La Gisela es va asseure amb les mans sobre les cames, rígida. Durant uns segons, cap de les dues va parlar. Aquell silenci li pesava més que qualsevol pregunta.



—Què t’ha portat fins aquí? —va preguntar finalment la dona.



La Gisela va obrir la boca, però no va sortir cap paraula. Va empassar saliva. Li van venir al cap mil coses: l’Alex, el missatge curt, la sensació d’estar buida, els plats intactes sobre la taula, el llit que no havia desfet en tres dies. Però no sabia per on començar.



—No ho sé… —va murmurar—. Em sento… trencada.



I en dir-ho, els ulls se li van omplir de llàgrimes. No va plorar fort, només li van començar a caure, sense fer soroll, com si el cos hagués decidit rendir-se per ella.



La psicòloga no la va interrompre. No li va dir que tot passaria, ni que era jove, ni que l’amor feia mal. Simplement la va deixar plorar.



Per primer cop en dies, la Gisela va respirar una mica millor.



Potser no tenia totes les respostes. Potser encara li feia mal tot.



Però havia entrat per aquella porta.



I això, encara que no ho sabés, ja era un començament.