Un cop es va calmar la Gisela , la psicòloga li va demanar de què volia parlar. Al no respondre res, la Dr. Castella li va dir que comencés des del principi, des del primer moment en què es va començar a sentir així.



Quan la seva ment va sentir aquestes paraules, es va transportar directament al dia en què l'Àlex li va trencar el cor.

L’Àlex no la va deixar mirant-la als ulls.



Va ser un dimarts a la tarda, a les 19:42, mentre la Gisela feia deures al llit amb el mòbil recolzat a la panxa. Recordava l’hora exacta perquè va ser quan tot el seu cos es va quedar fred.



Portava uns dies raros, notava que l’Alex no estava igual que a l’estiu, pero va decidir no donar-li importància. Però quan el mòbil li va vibrar, sabia que era ell i que lo que li diria no li agradaria gens.



-Hem de parlar.- Àlex

Tres paraules. Cap emoji. Cap punt final.



Va contestar de seguida.



-Ara?- Gisela

Ell va tardar massa a respondre. Aquells minuts se li van fer eterns, com si el temps s’hagués alentit només per fer-li mal. Finalment, el missatge va arribar.



-Sí. Però millor en persona.- Àlex

El cor li va començar a bategar molt fort. Ja ho sabia. No volia acceptar-ho, però una part d’ella ja ho sabia

Van quedar al banc de sempre, (el que hi havia al costat del parc infantil), aquell on s’havien fet el primer petó de nit, rient i nerviosos.



Quan la Gisela va arribar, l'Àlex ja hi era, assegut, mirant el terra. No es va aixecar per abraçar-la.



—Què passa? —va preguntar ella, intentant amagar lo nerviosa que estava.



Ell va respirar fons.



—Gisela… jo… no estic bé.



Aquella frase li va fer més por que qualsevol altra.



—Què vols dir?

—No sé què em passa. Em sento confós. Tu no tens la culpa de res, de veritat.



Ella va negar amb el cap, com si així pogués desfer aquelles paraules.



—Això no és una raó —va dir—. Ho podem parlar. Sempre ho hem fet.



L’Alex es va passar la mà pels cabells, nerviós.



—No vull fer-te mal —va dir—, però tampoc vull continuar fingint que tot està bé.



Aquella paraula, fingint, li va travessar el pit.



—Estàs dient que m’has estat fingint?

—No… —va dir ràpid—. Només… crec que ja no és el mateix.



Silenci.



La Gisela va notar com si algú li apagués alguna cosa per dins. Tot el que havia construït durant aquell any i tres mesos es va desferen segons.



—Ja no m’estimes? —va preguntar, amb la veu trencada.



L’Alex no va respondre de seguida. I aquell silenci va ser la resposta.



—T’estimo —va dir finalment—, però no com abans.



Ella va somriure, però no era un somriure real. Era d’aquells que surten quan no vols plorar davant d’algú.



—Llavors ja està —va dir—. No?

Ell va assentir, sense mirar-la.



No es van abraçar. No es van besar per última vegada. No hi va haver promeses de seguir sent amics. Es van dir adéu i van marxar com si no es coneguessin, com si mai s’haguessin donat un petó.



Aquella nit, la Gisela va arribar a casa, va deixar la motxilla al terra i es va estirar al llit sense treure’s les sabates. Va mirar el sostre durant hores. El mòbil, mut. Cap missatge. Cap ja estas a casa?

L’endemà va intentar esmorzar, però el menjar li feia fàstic. El segon dia va deixar d’intentar-ho. El tercer, ja no va sortir de l’habitació.



No plorava tot el temps. El pitjor no eren les llàgrimes, sinó el buit. Aquella sensació que tot el que havia estat segur ja no ho era. Que potser ella havia estimat massa. O massa bé.



I és per això que, tres dies després, era asseguda en una sala blanca, tocant-se l’arracada esquerra, esperant que algú li digués que no estava trencada per sempre.



No sabia per on començar, no volia dir les paraules , perquè sabia que un cop ho digues es faria realitat.

La Dr. Castella era una dona jove, pero intimidant. Es notava que tota la seva vida estava organitzada meticulosament i que no havia deixat ni espai per l’error. A la Gisela sempre se li havia donat be observar a les persones i donar se compte de petits detalls que queden amagats pels ulls poc entrenats.