–Hola Millie, com estàs?



–E-Eh, molt bé. Què fas aquí? No estaves treballant?



–Ja. Pensava que eres més intel·ligent xiqueta. No he treballat avui, m’he agafat el dia lliure. Saps per què?



–Per q-què?



–M’ha dit un ocellet que em volies matar. És això veritat?



–N-



–No t'esforcis en mentir-me, dona. Era una pregunta retòrica.

Mira, tens dues solucions. O et mates tu o et mato jo. Pots agafar la soga que tinc a la mà o et clavo la daga que tinc a l’altra mà.



Què? Per què estic immobilitzada? Per què no faig res? Per què no estic corrent o intentant contraatacar? Què és això que sento?



–L-la la soga.



Què? Què estic fent, per què m’estic movent cap a ella? Què és això? Per què no puc controlar res? PER QUÈ? NO L'AGAFIS, QUÈ ESTÀS FENT!



–Crec que has escollit la millor opció. Els nens de l’internat diuen que la daga fa molt de mal.



No sé què està passant, si us plau, para! No, no posis la cadira. No puc deixar de tremolar. No, la soga a la llum no, para. Per què puges a la cadira, Millie? Baixa, si us plau, baixa. Tinc la soga al coll, no ho facis, no et deixis anar.



–Adéu, Millie.



Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie. Adéu, Millie.



Ah, ja ho entenc tot. No soc jo, no soc la que està al control. Són els records. Això ho explica molt bé. Tot aquest temps he estat sense cap múscul funcionant, sense el cor bategant. Tinc les mans fredes, no sento res al meu voltant, no soc capaç ni de sentir la meva presència, només ha quedat el meu cervell, i ara se n’anirà també. És així com se sent la mort? De veritat que moriré? No vindrà mai a ajudar-me no? A lo millor aquest és el meu càstig. A lo millor em mereixo això. És així com es va sentir l’avi que vaig matar? Amb impotència? Amb ràbia? No ho sé, ara mai ho podré saber.

Adeu.



Millie Calloway, de divuit anys, ha estat trobada morta dins d’un contenidor. S’estan investigant les causes de la seva mort. La policia l’ha trobat sense dues extremitats i creuen que el crim pot estar relacionat amb la mort d’un avi que va morir fa 6 mesos. Creuen que Millie el va assassinar i que la seva família va voler venjança. El seu amic, Liam Wood, també ha desaparegut. Creuen que està relacionat amb la Millie, i actualment la policia l'està buscant. Si l’heu vist, si us plau, contacteu amb la policia el més aviat possible.



“Millie, sé que mai arribaràs a llegir això, però ho he de dir. La Nina s’ha sortit amb la seva. Ningú no sospita d’ella, com sempre. Després de saber que t’havia matat, vaig fugir. Fugir al lloc més llunyà que havia vist. Volia acabar amb tots dos, ho sabia tot des del principi. No sé com. Mai no ho sabré i tampoc vull saber-ho, ja és tard. Només vull que sàpigues que et dono les gràcies, tot i que vas perdre. Gràcies per intentar-ho. M’he adonat, que després d'això, mai seré capaç de tornar a la meva vida d’abans. No podré viure mai més amb aquest sentiment de culpa, de culpa per haver sigut qui et va guiar a la mort, culpa perquè podria haver fet molt i no vaig fer res. Ho sento. Adeu, Millie.



Liam Wood, de dinou anys, s’ha trobat mort en un bosc, als afores de la ciutat. S’apunta al suïcidi com a causa més probable. Si tens qualsevol mena d’informació sobre la seva mort, si us plau truca al 112.



–Ai déu meu millie, com la vas pifiar… i el teu amiguet també. Quina llàstima que ningú sabrà mai més que va passar en realitat. Tots els secrets s’han mort, ja no hi queda ningú per interferir a les meves decisions. I qui diria que al final no vaig haver de matar a en Liam… o sí? Per sort meva només ho saben dues persones, i una ja està morta.