No entenc com va ser que la Nina em va escollir tan ràpid. Serà que vaig ser l'última a ser entrevistada? No, hi havia una noia que va entrar després. Al final no sé per què m’estic preguntant això, si és el que volia, però no sé per què tinc un mal pressentiment sobre aquesta dona. Tampoc sé per què he de matar-la, en Liam no em va donar cap explicació, simplement em va dir que la seva família va ser afectada per culpa d’ella. No entenc com això és possible, és clar, la dona té diners, però no es veu maliciosa. Simplement es veu com una mare cansada.



–Millie.



–Perdó, que em deies?



–T’estava presentant als meus fills. Et trobes bé? Si vols podem deixar-lo per un altre dia.



–No, no, disculpa’m, els nervis, com sempre.



–D’acord, doncs segueixo. El petit es diu David, i la més gran Isabella. Tenen 5 i 8 anys, apa nois, saludeu.



No sé per què tinc la sensació que no són els seus fills.



–Hola, senyoreta Millie.



–Hola nois, com esteu?



–Bé.



Quina resposta més seca per una nena de vuit anys, i encara el petit no ha mogut la boca.



–David, parla tu també!



–Hola, Millie.



Em sento molt intimidada, quina por. No tenen ànima o què és això?



–D’acord, doncs ara estàs tu d’amunt d’ells, jo me'n vaig a treballar. Adeu! Porteu-vos bé!



Aquesta dona no sent cap mena d’amor per als seus fills.



–Què voleu fer nois? Ei, espereu, a on aneu?



–A la nostra habitació.



–Eh, d’acord. Si necessiteu cap cosa aviseu-me!



Crec que mai he estat tan perduda en la meva vida. La casa sembla molt trista, els passadissos no tenen color, està tot apagat, i a més els fills semblen robots sense sentiments. Qui ho diria! El meu apartament té més ànima que la mansió d’una multimilionària. Mare meva… Ui, m’està sonant el mòbil.



–Liam?



–Millie, a s d s rt i d ell a casa a a mat x, JA!



–No et sento molt bé, crec que no tinc cobertura. Pots repetir?



–UE SU T S ARA!



–Ai noi, no t’entenc, només sé que estàs cridant.



Boom. Boom. BOOM.



Però què merda ha sigut això?



–Eh Liam, després truco, he de veure que ha passat.



Estaran bé els nens? Quin soroll més fort.



–Esteu bé? Què ha passat?



–De què parles senyoreta Millie? No ha passat res.



–He sentit un soroll molt fort, i venia d’aquesta habitació.



–No hem escoltat res nosaltres, t’estàs imaginant coses.



–Què? Però si ho he escoltat, no estic boja.



És una broma? M’estic imaginant coses? A veure, ja sé que no estic molt bé del cap, però no arribo a tenir esquizofrènia. Jo he escoltat una cosa real. O no? Potser aquesta casa fosca m’ha tornat més boja del que estic.



MILLIE!



Ostres, els nois.



Ja, ja, ja, ja, ja…



Què?



–Xiquets, que són aquests sorolls?



–Millie, no hem fet res.



Ja, segur. A la pròxima hauré de veure si matar-vos a vosaltres també. Ara que ho penso, hauria d’estar mirant com matar-la, crec que verí seria una bona idea, i si no funciona, doncs llavors hauré d’aplicar la força.



–Ei nois, sabeu on és l’habitació de la vostra mare?



–No vivim aquí.



–Què?



–No res, perdoni, al meu germà de vegades li dona per fer-se el graciós. L'habitació de la mare està al segon pis, al costat de la biblioteca.



–Ah, moltes gràcies, xiqueta.



Mare meva, quin par. No sabia que els nens de 5 anys feien brometes tan estranyes. Segon pis al costat de la biblio, hauré de veure si està tancat o no.

La casa aquesta és molt fosca. No m’imagino com serà l’habitació de la Nina.



Ring ring



–Liam, què vols? Estic a punt d’entrar a la seva habitació. Li posaré verí a l'ampolla o alguna història.



–Mira, Millie, escolta’m molt bé. Aquella dona està més boja del que pensava. No t’ho havia dit, però la raó per la qual vull que acabis amb ella és perquè és la directora d’un internat. En aquell internat, va viure el meu germà, perquè segons els meus pares no es comportava bé. Ella el va matar Millie, li va tallar el cap, i no va ser l’únic. Aquella dona el que fa és matar nens per vendre els seus òrgans després. Com creus que té tants diners? I ara ve la part forta, ella sabia des del principi que anaven a matar-la, estàs corrent molt de perill en aquella casa.



–Liam, tranquil. Estic a la seva habitació ja, agafaré alguna cosa per aplicar la força si cal. No et preocupis.



Ui, s’ha tallat la trucada, no hi ha connexió. Quina sorpresa.



-Hola, Millie.



-Què?



Per què em sento estranya?