Dues setmanes i dos dies abans.

Tic-tac, tic-tac… El rellotge repica i fa eco a la cuina. Tret d’aquest petit soroll, el silenci és sepulcral. De sobte, el meu telèfon vibra sobre la taula. M’estranya perquè no espero cap missatge abans de dos quarts de nou. Pressiono el botó d’encès i llegeixo la notificació de l’aplicació de missatgeria: «Hola». Dubto si respondre o no, però de seguida m’arriba un altre: «No t’apropis més a la Beatriu Casanova, o patiràs conseqüències.». Interessant. Aquest últim missatge és el que m’acaba atrapant. Sigui qui sigui aquesta persona, està buscant alguna cosa i jo tinc ganes de jugar. «Amb qui tinc el plaer de parlar?» responc jo. Sembla que l’anònim no s’esperava aquesta jugada, perquè triga una bona estona en contestar: «El que em preguntes no és important. L’important aquí és que jo sé qui ets tu i què fas. Això és una advertència, Arnau Vilaseca.». Inesperat, però inquisitiu. Em trono una mica el coll amb divertiment i decideixo fer-me el boig: «No sé de què em parla vostè, però l’asseguro que jo no conec cap Beatriu.». «Doncs jo em penso que sí, així que deixa de mentir, dona la cara i no tornis a trucar-li en ta vida.» contesta l’anònim ràpidament. Mm… oloro algú enfadat… Però no importa, perquè l’he caçat. Ja sé qui és. Només un parell de persones podrien estar tan interessades en la Beatriu, i només una és tan impulsiva com per investigar, treure el meu número de telèfon i escriure’m sense filtre. Somric al rellotge, que continua repicant. Jo ja sé el que passarà, però ell encara no en té ni idea.

Una setmana i dos dies abans.

—A dos quarts de vuit. No arribis tard aquesta vegada –la veu neutra mai falla per fer-me entendre.

—No ho faré. Ja està tot confirmat? –em pregunta ella, a través del telèfon.

—Sí. Volen veure la peça abans de transferir els diners.

Però ella no em contesta, es fa un silenci a la línia que no sé com interpretar.

—És segur? –em pregunta finalment.

Se m’escapa una freda rialla.

—Sempre ho és, Beatriu. Per això treballen amb nosaltres.

Encara havent utilitzat la tècnica de sempre per mantenir-la tranquil·la, hi ha alguna cosa que li segueix pertorbant. Ho sé per com respira, per l’elecció inconscient que ha fet de fer silenci en comptes de contestar-me.

—Què passa?

—El Daniel ha preguntat per tu –diu després de dubtar una bona estona.

—Per mi? –repeteixo amb un to gairebé divertit–. I, exactament, què ha preguntat?

—Només… qui eres. –la seva por la puc notar fins i tot a l’altra banda de la línia.

No contesto immediatament. Trigo una mica per escoltar-la a ella, per saber la seva intenció, si diu la veritat o no, o si potser em té por.

—Els adolescents són curiosos per naturalesa –dic finalment–. No significa res.

—Doncs a mi no m’ha agradat la manera en què ho ha preguntat. Semblava com si ja sabés alguna cosa i…

—Beatriu –la tallo amb calma–. Tu confies en mi?

—És clar que sí –respon gairebé en un xiuxiueig.

—Doncs tranquil·la que no hi ha cap problema.

Inspiro lentament. Sé perfectament que ella ha pogut escoltar el meu mig somriure, mentre parlàvem. El meu to protector sembla funcionar.

—Ens veiem a dos quarts de vuit –afegeixo per anar tancant la conversa–. Ah! I Beatriu…

—Sí?

—No li diguis res més sobre mi.

Dos dies abans. 14:38 hores.

L’he estat observant tot el dia, ara sé que està sol, que no hi ha ningú més que ell a casa seva. És hora de tenir una conversa cara a cara, de deixar-nos de “missatgets” covards. Soc a la vorera del davant, neguitós de veure en persona aquell mal de cap. Agafo, del paquet de cigarrets, el que serà el meu cinquè cigarro del dia. Miro fixament al cambrer esperant la seva reacció. S’apropa, després d’uns llargs segons, i pago el compte.

Cada cop es fa més real l’escena al meu cap, l’excitació augmenta i em fa sortir de pressa del petit local. 1r pis 2a porta. Timbro i, quan una veu amb to masculí pregunta «Qui pica?», asseguro ser el repartidor amb un paquet pel Sr. Campos. Arribo a la porta i un senyor amb aparença innocent em saluda cordialment. No espero ni deu segons des que m'obre la porta, i trec la injecció que dorm fins i tot al més actiu. El senyor es desploma a terra i em deixa via lliure al seu pis. Tanco la porta per fruir d’una estada tranquil·la, encara que molt curta. Avui dia s'obre la porta a tothom, aquesta ingenuïtat ens facilita el treball.

Em dirigeixo directament al balcó, obro la vidriera i observo l’espai que separa aquest amb el del meu objectiu. Un metre aproximadament, més del que creia. Miro avall, uns quants metres d’altura segur que m’haurien d’espantar, però només fa créixer l’adrenalina. Miro que no hi hagi ningú al carrer que pugui alertar-me i, des de la vora de la barana, salto. Aterro al seu balcó sense fer molt de soroll, resultat de tanta pràctica. La vidriera està oberta, així que puc entrar fàcilment al seu pis. Seguidament analitzo el que m’envolta.

Veig en Dani al mig del menjador, jugant amb unes ulleres que no li deixen veure la realitat. M’apropo a ell fins que trobo el moment perfecte per deixar-lo inconscient. Aprofitant que no em pot veure, agafo el seu coll amb les dues mans i l’estrenyo amb ganes. Observo el precís moment en què comença a notar la pressió, la desesperació per respirar. Noto com la sang li deixa de passar amb normalitat. Uns segons després el nen deixa de moure’s. Que poc ha durat, m’esperava més d’ell. Llavors el deixo caure a terra, tot indefens.

Camino fins a la cuina, agafo una de les cadires i remeno tots els calaixos fins a trobar un rotllo de cinta americana. També decideixo agafar diversos ganivets de diferents mides. De la motxilla trec els filferros que havia comprat per aquesta ocasió tan especial. És el meu moment. Toca fer una mica d’art.

Dos dies abans. 14:56 hores.

Encara escampo tot el possible per la casa quan escolto uns gemecs insuportables. L’objectiu planificat per a aquesta estona, mentre ell es despertava, era fer semblar això un atrac. Es veu que aquest nen té uns altres plans per a mi, quin remei.

—Ja era hora –dic mentre m’apropo a la cadira on havia lligat en Daniel uns minuts abans.

Al principi em mira mort de por, sense entendre res, però seguidament canvia d’expressió. Ja comença a entendre la situació.

—Tu ets… –xiuxiueja amb veu trencada.

M’inclino cap a ell, perquè em vegi millor els ulls, perquè m’entengui i parlem en la mateixa pàgina. Aleshores comença la conversa que tants cops havia remogut el meu cap.

—Per fi ens coneixem, Daniel. Encara que tu ja em tenies ben vist, oi? –el somriure em surt automàtic, genuí– Mira, seré ràpid i concís; tu portes massa temps darrere meu i això no t’ha convingut, ara ho veus clarament. Potser mai t’havien explicat que entremetre's en la vida dels altres mai acaba bé.

—La meva mare… ella no sap qui ets en realitat. No sap el que ets.

—I què creus que soc? –se m’escapa una rialla.

—Res bo. Sé el que no ets: només un company de feina. Ets massa proper a la meva mare i potser t’oblides que és una dona casada.

—No vas per bon camí, nen –nego amb el cap.

Llavors m’apropo una mica més. No cal tocar-lo per notar com el seu cor bombeja més ràpidament del que hauria de fer-ho.

—També sé que no us heu conegut a la feina. Almenys no a la que, a casa, en tenim registre.

Això sí que és inesperat. Em sorprèn que el nen no sigui tan ingenu com em pensava.

—No ho hauries d’haver dit. Ara… els plans canvien una mica. No esperaràs que jo em quedi de braços plegats, oi?

El noi no respon, així que li dedico un gran i fred somriure. Agafo el ganivet més gran que veig.

—Espera! –crida alterat– Encara podem negociar coses, puc fer-te favors… el que tu vulguis, de veritat! No fa falta precipitar-se. No explicaré res, t’ho prometo. Ni tan sols a la meva mare! No hem d’arribar a aquest punt, si us plau –parla massa ràpid, el seu nerviosisme no em deixa entendre’l del tot.

—Nen, crec que no t’assabentes molt de la situació. En saps massa i el teu moment ha arribat fins aquí. No es pot ser tant gall per unes coses i tan covard per altres.

Quan faig el primer tall, l’escolto com intenta ocultar el dolor, fer-se el fort. Però això no funciona amb mi, em motiva més a seguir tallant-li el cos. Aleshores contemplo els seus ulls llagrimosos. Aquests s’obren com dues grans finestres quan detecten els filferros que jo havia portat. Això sí que m'excita: veure tota la sang i el seu sofriment em recorda com gaudia quan el meu treball consistia només en això. Li miro els dits i agafo els filferros, ara toca experimentar i jugar com jo ben sé.

En el present.

El sensor detecta el meu peu dret i els mecanismes fan obrir les dues portes corredisses de la cafeteria. La busco amb la mirada i la trobo asseguda, davant un gran esquitx de cafè. Sé que la Beatriu m’ha sentit entrar, però no vol mirar-me. M’apropo lentament, esperant una incòmoda conversa. M’assec al davant seu i espero la seva reacció per començar a parlar.

—Per què m’has enviat un missatge perquè vingui?

Al principi no em contesta, ni em mira. Però després d’uns segons, dirigeix els seus ulls cap a mi. La seva mirada és diferent, no sé què esperava, però ben segur que això no.

—No pensava que series capaç. El meu amor per tu em tenia cega. Però tranquil, ja no en queda res d’aquest.

—Estimada, no et precipitis –allargo el meu braç de manera que la proximitat de la meva mà alliberi la tensió–. Parlem-ho bé, primer.

—De què vols parlar, doncs? –la seva veu histèrica acompanya els seus ulls cegats de ràbia– Has assassinat al meu fill, Arnau. Ara mateix només et veig com un assassí –la faig baixar els decibels de volum amb un gest veraç–. Com has pogut arrabassar la seva vida? La d’ell, la de la seva família! M’has deixat un gran buit emportant-te l’única persona a qui tenia veritable estima.

Les llàgrimes li comencen a brotar descontroladament dels ulls i la seva veu se sent més aguda que mai. La meva espatlla és observada per unes trenta persones; la cafeteria sencera és conscient de la nostra conversa. Abaixant el to de veu, li responc:

—Beatriu, de veritat que no sé què dir-te. Si us plau, entén-ho. Ho he fet per nosaltres, per tu. Saps perfectament que aquell nen començava a ficar la cullerada, i jo no volia que res ni ningú es fiqués entre nosaltres.

Es crea un silenci, la seva cara sembla empal·lidir-se més del que ja estava abans. Espero una resposta per part seva, però quan veig que no arriba, m’avanço:

—Ho he fet per amor a tu –les paraules surten lentes, espaiades, per assaborir cada una.

—Estàs més boig del que em pensava, i mira que és difícil. Ets un pirat. No em puc creure que siguis capaç de dir-me tot això –la seva cara d’incredulitat és digna de fotografiar–. Doncs, has de saber que ho pagaràs. No em quedaré mirant com tu te’n vas de roses després de tot el mal que has provocat.

Per fi, em guanya el pensament intrusiu que m’havia estat molestant des del principi de la conversa, i deixo de pretendre. Deixo d’aparentar que m’importa, que ho vaig fer per ella, que no em va agradar prendre-li la vida, que no vaig pensar en tots els diners que aquell producte em donaria.

—Ah, sí? –la meva mitja rialla sembla estremir la Beatriu–. I com ho faràs exactament? Et recordo que tu formes part d’un negoci bastant immoral i, si més no, il·legal. Si oses obrir la boca, és clar que m’enfonsaré, però tu ho faràs amb mi. Tot el que hem treballat fins a arribar aquí hauria sigut en va. Ai Beatriu… jo sé que estàs enfadada amb mi, però també sé que mai no podries abandonar aquest món. Ets massa egoista, saps que està malament vendre òrgans i persones a gent d’influència, però bé que te n’aprofites. Ara digues-me, com penses acabar amb mi?

Un fort silenci envaeix el local i l’instint ens fa donar un cop d’ull a la televisió, que portava encesa uns minuts. Poso atenció al que tothom està mirant. Llavors ho entenc tot.

—Notícia d'última hora: s’ha trobat mort el pare del recent adolescent torturat i assassinat. A priori, les autoritats comuniquen que ha sigut un suïcidi, amb tot i això…

Sense esperar que acabi el titular, agafo el telèfon i envio un missatge a un contacte.

«La peça 52 ja està preparada. Aquesta vegada ningú preguntarà.»