Els nombres de la pantalla gran, situada a l’altura del melic del Daniel, van quedar reduïts a u. La nau va començar a sacsejar-se com si d’un terratrèmol de magnitud 10 es tractés. El neguit i la expectació van omplir les seves venes; al cap i a la fi, l’excitació li obstruïa la sang.
Zero. Els propulsors havien enlairat la nau. Va tancar els ulls, pensant en tots els seus somnis, aspiracions, desitjos, ambicions… tota l’experiència viscuda i que encara li quedaria per davant si tot sortia bé. En Daniel no volia pensar en una vida en la que ell no estigués. Potser, arribar a casa i no veure la manta estirada al sofà amb traces d’alegria de la nit anterior no era pas l’escenari que ell buscava.
La nau per fi va accelerar-se i, al cap d’uns minuts, es trobava creuant la capa final de l’atmosfera. El tremolor va cesar. De sobte, els pulmons del Daniel van deixar d’agafar aire. La famosa reacció de tot astronauta. Es diu que, és tan forta l’experiència que el cos deixa de funcionar per una mil·lèsima de segon. Pot semblar molt poc temps, però és suficient per ser detectat. Però, el que ell no sabia era que, aquella mil·lèsima es convertiria en segons, i després en minuts, fins que el seu cos deixés de funcionar. «La nau té una fuga d’oxigen», va pensar.
Es veia en un camí sense sortida. Era una sensació tan real que semblava molt estrany que un joc de realitat virtual la pogués imitar. La seva ment jugava amb ell. O almenys això era el que ell es pensava fins que va sobtar-se d’una força invisible que li estava obstruint les vies respiratòries.
Arribar a Mart va passar a ser una missió secundària, al capdavall començava a ser conscient que havia de preocupar-se per coses més importants: treure’s les ulleres de realitat virtual i acabar amb allò que l’estava amoïnant. L’adrenalina del moment l’impulsà a desfer-se de les ulleres, esperant poder veure el causant d’aquella angoixa, però tot es va tornar negre. Intentà caminar, caiguí. Intentà parlar, no se sentí. L’amoïnament va desaparèixer per ser reemplaçat per la por.
***
Per fi ha arribat el millor moment del dia: tornar cap a casa després d’una llarga jornada a la oficina de l’empresa. Avui no he estat tan atabalat, però em ve de gust fer el camí de tornada a peu, així aprofito per pensar una mica.
Camí a casa em trobo la Mercè, germana de la Beatriu. La saludo com quan teníem vint anys i ens veiem cada diumenge a la bolera, encara que ja no és el mateix. Parlem uns minuts i cadascú segueix el seu rumb. Això em fa pensar en la situació a casa. Últimament està sent una mica complicada i no sé ben bé com actuar. De vegades sento que la Beatriu ja no m’estima. És com si cada dia es comportés més distant. Quan intento parlar amb ella del tema, no em surten les paraules i me la quedo mirant uns segons amb una barreja d’esperança i pena. He vist adient anar a peu donat que aquesta conversa s’apropa cada dia més.
Agafo les claus i obro la porta. L’escalfor de la calefacció em dona la benvinguda com qualsevol altra tarda de febrer. Em plantejo com fer-li saber al Daniel les ganes que tinc de veure una altra pel·lícula amb ell, encara que no sé si la va gaudir tant com jo. Millor no li dic res, segur que haurà d’estudiar o fer deures, coses d’adolescents suposo.
Camino fins a la meva habitació i, a sobre la còmoda, deixo la motxilla del treball. Quan surto i em dirigeixo cap al menjador, distingeixo al terra les ulleres de trescents euros del joc que tant li agrada al meu fill. No entenc què és el que les fa tan especials com per haver de pagar aquella burrada de diners. De qualsevol manera, em sembla una mica desconcertant que les hagi deixat d’aquesta manera tan descuidada al menjador. Diuen que els homes no tenim tanta intuïció com les dones, que no la tenim tan entrenada, o que potser no ens parem a escoltar-la per orgullosos, però he de dir que alguna cosa em fa creure en aquest sisè sentit.
Entro al menjador. Hi ha utensilis de cuina dispersats per tot arreu, calaixos completament oberts, el sofà desfet en trossets molt petits, amb ràbia. Però el pitjor arriba quan veig una taca a la paret. Sang. A cada metre trepitjat per les meves inestables passes, més sang escampada trobo pel meu hogar, ara fet pols. Una esgarrifança em recorre tot el cos. «Dani?», pregunto mort de temor. Els segons sense resposta se’m fan eterns fins que decideixo envalentir-me i posar peu a la saleta final del menjador.
Les paraules se’m trenquen i no arriben a sortir-me de la gola. Un nus, tan pesat i tallant com una pedra dissenyada per matar. M’apropo cada cop més, i quan ho veig… em trobo completament desolat. No ho vull veure, però ja ho he fet i, apartar ara la mirada seria actuar com un covard. El meu pobre fill, el que un dia va ser el meu nadó. Noto la seva ànima, m’ofega no poder dir que el veig sencer. Les imatges se’m queden gravades amb foc a la memòria. No és el meu fill complet, el seu cos s’ha fet servir com un llenç fastigosament. Tot i així, el xoc no em priva de córrer a abraçar-lo. «No et noto, fill» aconsegueixo xiuxiuejar.
Aixeco la mirada i em fixo millor. A la seva preciosa cara ja no hi destaca l'acne, només es distingeixen dos grans talls. Un va des del nas fins a l’orella i l’altre passa per sobre d’un dels seus ulls. Ja no es veuen blaus. La vista se’m torna borrosa, però aconsegueixo baixar-la cap a les seves mans. Alguns dits els té blaus, inclús morats. Té filferros envoltant la seva mà, tallant-li la circulació.
Escolto les ambulàncies i els cotxes de policia que havia trucat prèviament. «Ja estan aquí, venen a salvar-te» li dic amb la poca esperança que em queda. En el fons, sé perfectament que no hi ha res a salvar, però encara no soc capaç d’acceptar-ho. El temps sembla aturar-se. Contemplo com els paramèdics corren a càmera lenta i els indico on és el que ha quedat del meu fill. Torna la seva imatge al meu cap i la bilis em puja fins ser expulsada al costat de la dona que no para de parlar-me. No escolto el què em diu, i tampoc estic amb forces com per contestar-li. Només vull tornar amb el meu fill.
Escolto la clau obrint la porta de l’hotel. «Ja era hora» penso. Fa 48 hores que va morir el nostre fill i, fins a aquest moment, la seva pròpia mare no s’havia dignat a fer presència. Jo era a una habitació que m’havia ofert la policia local, mentre ells treballaven a casa nostra, ara considerada l’escenari d’un crim. Quan em van confirmar que el Daniel ja no hi era amb nosaltres vaig trucar-la la primera, pensant que aquest incident seria suficient com per allunyar-la del treball i portar-la a casa durant uns dies. La base dels nostres problemes eren el seu treball i aquest egoisme seu. Mai m’hagués imaginat que, fins i tot en una situació com aquesta, pensés més en ella que en nosaltres dos. La trucada va ser, si més no, cordial. Ignorant el fet que tots dos vam plorar, només em va dedicar unes poques paraules d’ànim, com si jo fos l’únic que havia perdut a algú. Després, per sorpresa meva, em va demanar que no la jutgés si trigava a tornar. Però, com tenía la cara de demanar-me que no la jutgés? Sembla mentida que sigui ella la que ha parit la recent víctima d’aquesta família.
—Sembla que ha sigut torturat –murmuro amb desdeny.
—Com dius?
—El teu fill, Beatriu. Torturat.
—No, no, no, no pot ser... Saben ja qui ha sigut? Algú s’ha d’encarregar d’aquest maleït!
—Ara sembla que t’importa, oi? On collons estaves!? –dic amb llàgrimes cristal·lines als ulls.
—Ja t’he dit que tenia un negoci molt important. Si el Daniel ja era mort, per moltes ganes que tingués de veure’l, no canviava res tornant a casa –em mira amb aquells ulls blau cel, que em feien recordar al Daniel–. Saps que me'l estimo igual que tu, no em facis sentir culpable.
—Tant com per fer com si res hagués passat amb el nostre fill? Doncs jo et diré el que ha passat. Està mort! Saps el que significa? Que no el tornarem a veure mai més, que no el sentirem i que arribarà un punt en el que oblidarem la seva veu. Això és el que volies?
—Creus que no ho sé? I qui era el que, encara estant a prop seu, no ha pogut fer res per evitar-ho? –diu la Beatriu, plenament conscient de que està ficant el dit dins la llaga– Ara no dius res? Saps perfectament que en Daniel només feia trenta minuts que era mort quan el vas trobar. De veritat no podries haver fet res?
Es va produir un silenci llarg, la tensió era quilomètrica i es podia tallar amb un ganivet. Si la Beatriu ha volgut fer-me mal, jo no seré menys. Ja tocava fer-la callar una estona. Em fa mal, però és necessari.
—Així que vols parlar crudament… Bé, ho farem. Però ara contesta’m. On estaves realment?
Ella sempre es creu molt llesta, més que jo. Però per una vegada se li havia passat una cosa per alt, un petit error. Finalment l’havia caçat. La Beatriu fa cara d’avorriment, a punt de respondre el que ja m’esperava: a Madrid fent negocis. De vegades està bé avançar-s’hi, oi?
—No tens un pam de neta –la tallo bruscament, ja n’estic fart–. Menteixes. Saps com ho sé? –dic veient, per primera vegada, com se li cau l’alma als peus al adonar-se’n del que jo sabia.
