No ho pot saber. M’havia encarregat minuciosament que cap de les peces del trencaclosques encaixés.

—No sé de què em parles –aconsegueixo dir.

Encara havent posat tots els meus esforços en semblar convincent, la veu em tremola notòriament. Busco en els seus ulls alguna evidència que m’indiqui si ell se n’ha adonat o no. Llavors ho veig. Allà és. A la seva pupil·la, al seu iris, a la seva mirada que sembla enfoscar-se encara que el seu verd sigui el més clar que hagi vist mai. M’adono de tot, ara. Aquells ulls que, en algun punt, em van fer obrir com no havia pensat mai, ja no em miraven d’aquella forma especial. Ho sap.

—Em va semblar estrany, saps? Al principi no volia ficar-me en els teus assumptes, però l’espera se’m va fer molt llarga i em vaig cansar. Em vaig adonar que sempre observaves amb nerviosisme la teva còmoda. Al cap i a la fi, en situació de perill, la mare sempre observarà al seu petit nadó, tal com tu feies amb aquella maleïda estructura de fusta.

—A on vols arribar…? –començo a dir.

—Per fi –em talla bruscament–, vaig deixar de ser un ximple i vaig connectar els punts. Sabia que la còmoda era el teu punt feble per alguna raó que desconeixia. Bingo –treu de la butxaca i deixa agressivament un objecte sobre la tauleta.

Per primera vegada davant d’ell, em quedo sense veu.

—Has canviat molt, aquests últims anys. Què ens ha passat? –mai l’havia escoltat tan decebut amb mi.

—L’has obert?

—Utilitzar la data de naixement del teu fill no va ser una idea brillant. Diria que vaig trigar uns 2 minuts, o potser 3, en veure tots aquells contactes amb noms que no em van quadrar gaire. De fet, encara tinc dubtes, però n’estic segur que en tu no trobaré la resposta.

En Vidal prem el botó d’encès i obre l’aplicació on hi ha apuntats tota mena de noms associats a suposats contactes. Ell comença a llegir:

—«Fetge», «intestí g», «còrnia e»… Pseudònims, és clar. No tinc cap idea del que pot ser tota aquesta gent. Amants? Màfia? Tant de bo no estiguis ficada en negocis bruts, Beatriu… –diu més per a ell mateix que no tant perquè jo l’escolti.

Encara llisca els dits sobre la pantalla amb el front arrugat. Alguna cosa dintre meu em diu que hauria d’aturar-lo. Però no puc, em trobo immòbil. Aquest escenari em sembla tan surrealista que hauria de ser un malson. Torno al món dels vius i veig com, de sobte, s’atura.

—«Joan Campos».

Aquest el pronuncia diferent, no sona com un pseudònim. El meu cor s’atura durant una fracció de segon, però ell continua.

—Aquest almenys sembla una persona real –em torna a mirar després d’un llarg silenci–. Qui és?

No contesto, i no perquè no vulgui, sinó perquè sé que qualsevol paraula comportaria l’inici del final. Ell em mira inquisitivament, gairebé agressivament. Però jo no li puc donar la resposta que a ell li agradaria escoltar, i menys sabent que el nostre fill és mort.

—Un contacte de la feina.

La mentida surt massa ràpid, més del que m’esperava. Potser, molt en el fons, ja la tenia assajada. Totalment fora dels meus plans, en Vidal deixa caure un riure sec entre nosaltres. No ha funcionat.

—«Queixals», «clavícula»... Quina mena de feina tens, llavors? –pregunta amb supèrbia.

Les mentides ja no serveixen, però la veritat tampoc és una opció. Ara només queda el silenci. Mentre ell continua investigant l’aparell, em pregunto com em veu ara mateix. Però un pensament em relaxa: tinc sort que els missatges s’esborren automàticament al cap de 12 hores, per la qual cosa ell mai podrà saber més enllà del que ja sap.

El Vidal manté la seva concentració en els noms dels contactes. Però s’atura de cop en sec, deixa de baixar. M’adono que aquesta no és igual a les altres vegades. El seu cos sembla canviar completament: tots els músculs es tensen. Encara amb la meva mirada fixa a terra, puc veure de reüll com el Vidal s’asseu al llit matrimonial. Alguna cosa no va bé.

—Què passa? –pregunto amb una por que mai havia sentit abans.

—«Marc Figuerola».

Merda, l’únic nom que ell no devia veure. El cor em comença a bategar com si fos perseguida per un animal salvatge. Les mans em tremolen, em sento perduda. De sobte, tinc la sensació que l’habitació és cada vegada més petita, les parets m’acabaran esclafant.

—Era un amic meu de tota la vida. Va morir fa dos anys.

Es produeix un silenci llarg. No sé què haig de dir.

—I aquí diu… «Última vegada en línia fa una setmana» –llegeix amb la veu trencada.

Vull ser empàtica amb ell i consolar-li, però hi ha una paret que no em deixa. L’ansietat em fa voler escapar i no tornar mai.

Amb llàgrimes als ulls, el Vidal pressiona un parell de vegades la pantalla. La seva cara s’arruga encara més. Noto la seva confusió, però ara sí que no sé per què.

—Em pots explicar per què aquest número no té res a veure amb el del meu difunt amic? –el seu to de veu ha escalat uns decibels, estem entrant en un terreny pantanós.

Per mil·lèsima vegada, no sé què dir-li per mantenir-li satisfet. Davant la seva mirada de jutge decideixo acabar la conversa, deixant-li mil dubtes sense resposta. Abans que continuï amb el seu espectacle, un pensament intrusiu em ve al cap i l’arrenco el mòbil de les mans. M'enduc l’objecte.

—No tens ni idea de com funciona el món, Vidal.

Sento com la meva motxilla invisible és buidada. M’apropo a la porta, giro el pom i surto de l’habitació de l’hotel. He decidit no girar el cap per tal de no veure la seva cara decebuda un altre cop. Sento com crida el meu nom, però ja és massa tard.

***

Fa una hora que dono voltes per la ciutat de Barcelona. És clar que no em trobo al nostre barri, en comptes d’això he caminat fins a la parada més propera i he agafat el primer autobús que passava. He baixat a l’última parada i de casualitat he vist el Vivari al qual de vegades acabo quan no vull ser trobada. Travesso les portes mecàniques de la cafeteria alhora que visualitzo el lloc buit on em prendré el meu cafè preferit.

Des de molt per sobre sento una veu femenina pronunciar «disculpi». Giro el cap lentament i la mateixa veu repeteix «disculpi», aquesta vegada una mica més fort. Deixo enrere els meus pensaments i veig una dona amb els cabells recollit observant-me des de només deu centímetres de distància. Aquesta dona, d’aparent jove i vestida amb mig davantal, fa cara d’afartament. «Un cafè sol, si us plau», responc finalment. Suposo que la meva resposta la satisfà, perquè expira sorollosament i es dirigeix cap a la barra murmurant alguna cosa per a ella mateixa.

Les mans encara em tremolen, així que les amago sota la taula, com si algú d’aquest establiment pogués reconèixer el sentiment de culpa que tinc escrit a la cara. Jo no volia que ell ho sabés d’aquesta manera. En realitat, jo no volia que ell se n’assabentés mai. Pensava que seria fàcil separar la vida a casa del treball, però després d’aquesta discussió m’adono que no; que hauria d’haver sigut més astuta, que hauria d’haver tingut més cura d’on i com guardava el mòbil, que no hauria d’haver evadit que la situació arribés a aquest punt. Errors, molts errors que s’acumulen i a poc a poc van carregant una motxilla només visible per mi.

Registres, números, llistes. Al principi només eren “peces” o “inventari”, mai noms. Els noms només apareixen quan la peça era completa. Amb el temps se'm va exigir més i més fins a arribar a “unitats” senceres. Era el seu amic i jo hi vaig caure. No vaig pensar en res: ni en ell, ni en ningú, només en les oportunitats i en el treball que això em portaria.

M’arriba el cafè i llavors em fixo millor en les faccions facials de la cambrera mentre em somriu cordialment. Per alguna raó la meva atenció se centra en la seva mirada, en els seus ulls. Són blaus, i no un blau qualsevol. Són d’aquell color blau del cel a l’estiu, quan els ocells peregrinen i el seu cant mai cessa. Em recorden al Daniel.

Encara reprodueixo el seu naixement al meu cap, com si fos una pel·lícula. Va ser el dia més especial per mi, i m’enfada que el Vidal tingui la insolència de qüestionar el meu amor pel nostre fill. L’estimo com a ningú. Millor dit, l’estimava, perquè ja no està. La realitat m'arriba com una onada que se m’emporta i m’empeny cap a un forat negre. La vista se’m torna borrosa i el cap em palpita. De sobte, mil pensaments sobre ell em venen al cap.

Faig memòria enrere, dues setmanes abans del moment de la seva mort. Aquell dia, ell em va sorprendre a la cuina amb una pregunta. «Qui és l’Arnau?». Em vaig aturar en sec, allò sí que no m’ho esperava. Vaig deixar el que estava fent i vaig pensar en una resposta ràpida: «Un company de la feina» vaig dir. Ara que ho penso, sembla que tingui la resposta automàtica; avui he contestat el mateix quan el Vidal m’ha preguntat per un contacte del mòbil. «Encara estimes el pare, oi?» em pregunta desprevingudament. Pobre del meu Daniel, no es mereixia patir d’aquesta manera. Em vaig enamorar més d’una vegada, però ell no tenia per què saber-ho.

Pensant-ho bé, a partir d’aquesta conversa tot va canviar. Inclús amb l’Arnau, quan li ho vaig explicar. A partir d’aquell moment res es va sentir normal, encara que tampoc ho era pas abans. Miro per la finestra i veig com una fulla d’un arbre es trenca i cau a terra a causa del desgast que li provoca la força del vent. Noves idees em comencen a omplir el cap sense cap mena de filtre. En Daniel sabia de l’Arnau, i no trigaria molt a descobrir el negoci. Si no hagués sigut per la seva mort… No pot ser.

Una lleugera vibració a la taula m’altera. Prenc un xarrup de cafè i miro què és. És el meu mòbil, m’ha arribat un missatge. Sense deixar la tassa a la taula, llegeixo el missatge. El xoc fa que la tassa se’m rellisqui i vessi el líquid.

«L’inventari ha estat actualitzat».