Es dirigeix cap a casa de na Helen, la seva amiga de la infancia, i amb la que havia quedat la nit passada. Eren les dues del migdia, arribava tard, ja que havien quedat per anar a dinar.

A lar fi és davant la casa, toca el timbre i li contesten amb un to un poc irritat.

-Mira qui arriba d’una vegada-

-Perdó, m’havia entretengut.-

-Venga, puja. Hauré de ficar el menjar dins el microones perquè ja està fred.-

Li obrin la porta, i ella puja. No es un pis molt moderns al contrari, pareix haver estat construït fa mil anys de tan desgastat que estava, es pot veure la pedra per davall de la pintura que queia a trossos i també alguns dels escalons pareixen que estan a punt de desintegrar-se en pols.

Entra dins el pis, un poc millor que l’entrada, però igual de vell, com a mínim els mobles eren bonics.

-A aquest pis renovar no basta, seria millor si el domolissin i en construissin un de nou.-

-Gràcies per recordar-m’ho.- Li contesta na Helen.

S’atraca a la cuina on hi havia la seva amiga que estava re-encalentint el menjar.

-Vés a seure, ara t’ho duré.- Li diu la seva amiga.

-No fa falta, te puc ajudar.-

-He dit, que vagis a seure.-

-Entesos…-

No tarda gaire en tornar amb el menjar i què comencen a menjar mentre miren la televisió.

Al principi hi ha un silenci un poc incòmode que es romp pel renou del programa que hi ha posat, una sèrie de comèdia que veien juntes cada vegada que quedaven.

-Que tal amb la missió?- Comença la conversa na Helen.

-No sé si ho puc fer.-

-Ja… deu ser dificil, després de tot t’agrada, no?- Poc després sent con un coixí que acaba de tirar na Rose li pega i li tira la cullera de les mans. -Ah! Dimonis, ara hauré d’anar a cercar-ne una altre.-

No tarda molt en tornar amb una altre cullera i seguir menjant.

-Perdó.- Li diu na Rose.

-No passa res, entenc que estiguis de mal humor, jo també estaria així.-

-Si ho faig, t’enfadaràs amb mi?-

-No. Després de tot, és el teu pare el que t’obliga.-

Després de menjar torna a casa. Es bastant tard, ja són les nou, però la missió ha de continuar, una vegada arriba agafa els seus ganivets i torna a sortir.

Els carrers són buits. No sap si el trobarà pero alla el veu, això sí, abans d’acabar vol parlar amb ell.

-Malin.-

-Oh, hola Rose.- es gira cap a ella, somrient.

-Podem parlar una estona?-

-Suposo que sí.-

Es dirigeixen a un carreró on no hi ha ningú, a lo millor qualque moix que ha sortit de casa per anar a fer una volta, però res més.

-No sé si ho puc fer.- Li diu, ell no sap què contestar.

En Malin s’atraca amb precaució i l’abraça.

-No puc, ets el meu amic, però, el meu pare…-

-Rose, tranquilitza’t, no és culpa teva.-

Hi ha un petit silenci, un silenci reconfortant.

Ell treu un dels ganivets de na Rose, està net, però ella recorda totes les vegades que ha estat tacat amb la sang de qualcú. Ell li posa dins la mà i posa la punta afilada contra el seu propi pit.

-No m’enfadaré amb tu.- Li diu.

Ella comença a pitjar el ganivet, però atura, no pot.

S’ho pensa, si ho fa, el seu pare estarà content però perdrà al seu amic i si no ho fa, no sap què passarà, seria una bona o mala opció?

El silenci continua, l’aire fred del carreró xoca contra la seva pell.

Pasa el temps, un silenci que continua creixent.

-Perdó.- Diu fluixet.

S’ho pensa una vegada més i ho fa, ell no diu res quan el ganivet es clava dins la seva pell, com si no ho volgués empitjorar per la seva amiga.

Les llàgrimes comencen a caure per les seves galtes.

En Malin s’atraca, ignorant el dolor creixent i la pèrdua de sang, li lleva les llàgrimes i li fa un últim petó.

Queda una estona més abraçant-lo, i una vegada la seva respiració s’atura, el deixa al terra i surt corrent.

Ja han passat cinc anys des d’aquell dia, ho recorda com si fos ahir, el seu pare la va felicitar, però ella no es va poder recuperar. Avui és el dia de la seva mort.

Es troba davant l'estàtua d’en Malin, conegut com un heroi ja que va aconseguir evitar molts d’assassinats a la ciutat, cosa que el va dur a la seva pròpia mort. L'estàtua estava rodejada de flors deixades allà per els ciutadans que el recorden.

Na Rose duu un ram de flors a les mans, les seves preferides, s’atraca, i les deixa als peus de l'estàtua.

Després d’estar en silenci una estona, un minut de silenci per l’heroi, es dona la volta i desapareix entre la multitud.