Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Passen un cinc minuts i per fi la criden per entrar a la sala.



Un home es troba assegut a una butaca de color marró vermellós amb una taula de fusta, plena de papers, al davant.



Ella s’atraca a la taula amb tranquilitat, fica les mans dins les butxaques.



-Bones tardes; explica'm què necesita.- Diu l'home amb un to amable.



-Venc a acabar unes feines de part del meu pare.- Contesta ella, apropant-se encara més a la taula.



Poc després se sent un crit esgarrifós, la secretària entra correns dins l´habitació, l’home es troba tombat al terra, una piscina se sang formant-se davall seu, és mort, i la causant ha escapat per la finestra.



La Rose corr pel carrer el més ràpid que pot, ja es senten els cotxes de policia, la cerquen.



Arriba a un carreró fosc entre dos edificis, segueix endavant i surt a un carrer secondari, la gent no sol passar per aquí.



Continua caminant fins que arriba davant un bar, s’atura, mira cap als dos costats, i una vegada veu que ningú la mira, entra.



Passa a dins i va cap a una sala al fons d’un passadís al bar, l’establiment està ple, però ningú li fa cas, saben quí es.



Obre la porta que dóna a un despatx, un home d’uns quaranta anys es troba assegut darrere una taula de roure.



-Pare.- Diu ella seriosament, s’atraca a la taula. -Ja he acabat amb la meva missió.-

L'home la mira de dalt a baix, es col·loca bé a la cadira i diu.



-Ben fet.- Ell s’aixeca i va cap a la finestra, mira fora. -Pots descansar, ja saps quina és la teva pròxima missió, no?-

-Sí, pare.-

Surt del despatx i puja per les escales que duen al pis de d’alt, on vivien. Una vegada a d’alt va cap a la seva habitació. Abans d’arribar s’atura davant el menjador, la seva germana està mirant la televisió mentre la seva mare mira el mòbil, les ignora i segueix endavant.



L’habitació no és molta cosa, només un llit que pareix tenir cent anys, un armari gairebé buit, una estanteria amb pocs llibres i una tauleta de nit amb un calaix on guardava les coses més importants per a ella.



Es posa el pijama i es fica dins el llit.



Obri els ulls i mira el despertador. Son les quatre del dematí, molt prest, massa i tot, intenta tornar a tancar els ulls però no pot.



S’aixeca, es vesteix i cull la bossa amb les coses que empra en els seus assassinats. Abans d'anar-se'n escriu a un paper avisant que tornarà més tard.



S’atraca a la finestra, l’obri i puja a la teulada.



Corr per les teulades dels edificis, té un objectiu, la seva missió més important. Aconseguir matar l’heroi de la ciutat, Malin Erenheart.



Uns minuts més tard el veu, es a la plaça, tot sol, ningú t'acompanya, just com la Rose esperava. Baixa per una de les parets, i una vegada arriba al terra, treu un ganivet, ell està desprotegit.



S’atraca tranquil·lament sense fer renou, i una vegada es darrere seu, ataca.



Alguna cola l’impedeix clavar el ganivet, sent pressió a la muñeca, l’ha aturada, un altre cop.



-Rose Cawthorne.- Diu amb tranquil·litat, el ganivet cau a terra.



-Malin Erenheart.-

-Un altre cop, ja es la tercera vegada aquesta setmana.- Li amolla el braç.



-És la meva missió, no aturare fins que et mati.-

-Idò hauràs de seguir intentant-ho.-

Ella s’atraca i li dona un peto, ell li cull una altre vegada la muñeca.



-Te pensaves que això funcionaria?-

-Aconseguiré trobar una forma de acabar amb tu, costi el que costi.-

En Malin es gira per collir el ganivet que havia caigut al terra abans. Pero quan es gira, na Rose ja no hi és.