Són les cinc del capvespre, na Rose és a la seva habitació, pensant. Algú toca a la seva porta, ella s’aixeca i l’obri.



-Chase, que vols?-

-Venc a parlar amb la meva germaneta, res més.- Li contesta, mentres entra dins l’habitació sense permís. -Un ocellet m’ha dit que has tornat a fallar en matar a l’heroi.-

-Tu, no xerris.-

En chase s'asseu al llit i estira a na Rose dins una abraçada.



-No passa res, jo sé que tu pots.- Li diu a l’orella a la seva germana.



-Gràcies.-

Després de parlar una estona més se'n va. Ella també, el seu pare l’ha cridada, te una missió per a ella.



-Pare.- Diu una vegada arriba al despatx.



-Filla meva.- Li contesta ell. -Tinc una cosa per a tu.-

-Digues, pare.-

Li passa un paper, és el nom del carrer i el nombre de la casa.



Surt del despatx i es dirigeix cap al carrer, tarda uns trenta minuts en arribar. Es troba davant la casa, mira per la zona, i una vegada veu que no hi ha ningú s’atraca a unes de les finestres. Està oberta.



Entra, fent silenci, he d’anar alerta ja que encara és molt prest

Els llums estan apagats, però s’escolta la televisió, prové d’una habitació més al fons.



S’atraca, treu un ganivet de la bossa, hi ha una dona asseguda a la butaca, la seva víctima.



S’atraca i una vegada està darrere seu, clava el ganivet. Es sent un crit agut.





Dona la volta, hi ha sang per la camia de la dona que cau a la butaca.



La señora està plorant, intenta aixecar-se pero en veure a na Rose es queda asseguda.



-Qui ets.- Li demana. Encara sangra però ho intenta amagar, està apretant la ferida amb una manta.



No obté resposta.



Na Rose treu un altre ganivet, la dona intenta escapar, però ja és massa tard. Es morta.



Surt per la finestra i corr pel carrer, ha d'amagar-se abans que qualcú la vegi.



Torna a casa, puja per les escales sense dir res, va plena de sang. Se'n va direcció al bany per una dutxa però s’atura en veure el seu germà, pareix trist, la mira, però somriu.



-Una altra víctima?- Demana ell

-Sí.-

-Qué tal ha anat?-

-Ha estat de les difícils.- No el mira a la cara, i parla sense mostrar emocions. -Vaig a dutxar-me.-

L’empeny un poc i passa pel seu costat, en Chase no diu res, només la mira preocupat.



Ella segueix endavant sense dir res més.



Després de sortir de la dutxa, es vesteix i treu el seu mòbil, està ple de missatges de la seva amiga.



-”Perdó per no haver dit res.”- Li envia.



quasi no passa gens de temps quan ja li han contestat.



-”No passa res. Et volia demanar per quedar una estona.”- Li contesta ella. -”No tens perquè si no vols.”-

-”Em va bé. Quant quedam?”-

-”Demà mateix?-

-”D'acord.”-

-”Fins demà.- La conversa acaba.



Torna a seguir amb el seu camí, aquesta vegada cap a la cuina.



Una vegada és allà agafa un tros de pa i algunes coses més i torna a la seva habitació, passa per davant dels altres però ningú li diu res, està estressada, i se li nota. És millor no parlar amb ella quan està així.



Una vegada és a la seva habitació tanca la porta i comença a menjar, a més de plantejar el seu pla final per acabar amb la seva gran missió. ha de plantejar bé, en Malin no és una víctima fàcil, sap lluitar, està entrenat i la coneix molt bé.



Es queda mirant la paret, pensant, la seva amiga sabia quina era la seva missió, pot ser en podia parlar amb ella el pròxim dia.



Encara se'n recorda de quan els va conèixer, eren amic a l’escola, però després, es varen haver de separar.



S’aixeca i es dirigeix cap a defora per la finestra, puja a la teulada i seu allà, era la seva zona segura, on passava el temps quan estava estressada.



Mira com passa la gent, des d’allà d’alt pareixen formiguetes petites, indefenses, però així encara fortes. Ella sempre es demana, que hagués passat si hagués nascut en una familia normal. Hauria conegut a en Malin i na Helen, els seus únics amics?