La nau vibrava com una bèstia ferida.



El sistema d’altaveus escopia alarmes, codis, avisos automàtics que es trepitjaven entre ells. A la zona inferior, en Daniel i la guàrdia lluitaven per no ser empesos contra el metall ardent que els envoltava. Les barres es torcien, el vent artificial els castigava la cara, i l’aire s’omplia de partícules incandescents que semblaven estrelles mortes.



—Hem de pujar! —va cridar la guàrdia, aferrada desesperadament a una estructura lateral.



—L’escala d’emergència és per aquí! —va respondre en Daniel, fent un gest amb el cap.



Una escotilla rodona, mig desencaixada pel sotrac, conduïa cap a l’interior del mòdul. Estava bloquejada, però el tremolor havia afluixat un pany hidràulic. Si colpejava al punt correcte…

—Aparta’t!

La guàrdia va obeir i en Daniel va clavar un cop de peu contundent just on calia. Amb un soroll sec, la tapa es va obrir. Les flames i el soroll van quedar enrere quan els dos van introduir-se al passadís estret, tancant l’escotilla darrere seu.



La gravetat artificial fluctuant els feia balancejar.



—Qui ets? —va preguntar ella, encara jadejant.



—Sóc qui intenta evitar una catàstrofe —va respondre en Daniel—. I tu?

—La persona que hauria d’estar detenint-te.



—Doncs fes-ho després. Ara mateix m’ajudaràs, si vols viure.



La guàrdia va dubtar un instant… i va assentir amb un moviment rígid.



Van avançar ràpidament pel passadís fins a sentir una vibració diferent, més profunda. Era el centre de la nau. I al cor d’aquell lloc, just a l’altura de la carlinga clínica, la jove 07-ΛR estava asseguda, encara mig desorientada, mentre la doctora Soler intentava recalibrar la nau des del panell lateral.



Les portes automàtiques es van obrir de cop.



La doctora Soler es va girar, glaçada.



—No! —va exclamar—. No hauríeu d’estar aquí!

En Daniel va entrar primer, seguit de la guàrdia. La jove, en veure desconeguts armats i expressions crispades, va retrocedir, prement l’esquena contra la llitera.



—Qui sou? Què voleu? —va preguntar ella, amb la veu trencada per la por.



En Daniel es va aturar. Va respirar fons. I va parlar amb claredat:

—Volem saber qui ets. I perquè t’estan portant fora de la Lluna com si fossis una arma.



La doctora Soler va fer un pas endavant, interposant-se entre la jove i els intrusos.



—No tens ni idea del que estàs fent, Daniel. Ella no és… no és una passatgera normal.



—Ho sé —va dir ell, mirant la jove—. La vaig veure. La marca al braç. L’he vist a arxius prohibits del laboratori. És el símbol del projecte ELYSIA.



La guàrdia va obrir els ulls com plats.



—ELYSIA? Pensava que era un mite. Experiments il·legals amb memòries humanes…

La doctora va estrènyer les dents.



—No eren experiments. Era evolució.



La jove va tocar-se el braç, inconscientment buscant la marca que en Daniel havia mencionat. I va preguntar, amb una veu gairebé infantil:

—Què em van fer?

Silenci. Un silenci pesat, d’aquells que canvien el curs de les coses.



La doctora Soler es va girar cap a ella i, per primera vegada, va mostrar una emoció humana, crua: culpa.



—Et vam crear, 07-ΛR. Ets la primera humana capaç d’absorbir, copiar i recrear records d’altres persones. No només recordar-los… sinó reviure’ls, reordenar-los i tornar-los a implantar.



La jove va parpellejar, desconcertada.



—Implantar… records?

En Daniel va fer un pas endavant.



—Sí. Ets una generadora de memòria. Una creadora de records.



La jove va sentir com un mareig li enfosquia la vista.



—Per això no recordo res meu?

La doctora va abaixar la mirada.



—No tens passat perquè mai no te’n vam donar cap. Els teus records originals van ser esborrats el dia de la teva activació. Era l’única manera d’assegurar que no hi hagués interferències. Eres un recipient buit.



La jove va tapar-se el rostre amb les mans, ofegada per una sensació que només podia descriure com un buit literal al pit.



En Daniel va avançar un pas més, amb veu ferma però suau.



—Però això s’ha acabat. Tens dret a saber qui ets. I tens dret a triar el teu futur.



La doctora Soler va sacsejar el cap.



—No ho enteneu. La volen morta. O, pitjor encara, volen controlar-la. Si la detecten a la Lluna, l’eliminaran. L’únic lloc on pot estar fora del seu abast és l’estació exiliada. D’aquí el llançament.



La guàrdia va empunyar l’arma.



—Això no justifica segrestar-la.



—No hi ha altra opció! —va cridar la doctora—. Si la desconnecten, tots els records que conté s’esborraran. Totes les vides que ha recopilat. Centenars de persones! És un banc vivient d’històries, experiències, identitats… No podeu deixar que caigui en mans dels militars!

La jove va aixecar la mirada, humida.



—Quines vides…? De què parleu?

La doctora va respirar profundament i va prémer un botó.



El monitor es va encendre. Centenars de pistes visuals, imatges difoses, fragments de memòria. Vides alienes: una mare abraçant un fill. Un home caminant sobre sorra. Una parella rient sota la pluja. Un científic escrivint fórmules. Una nena mirant la Terra des d’un finestral lunar…

La jove va tocar la pantalla amb els dits tremolosos.



—Tot això… això sóc jo?

—Això és el que pots fer —va corregir la doctora.



Llavors, la nau va tornar a sacsejar-se. Aquesta vegada, amb un xoc ferotge i prolongat. Els llums es van apagar un instant i es van encendre en mode d’emergència.



—Què està passant?! —va cridar la guàrdia.



En Daniel va mirar el monitor de control.



—Hem perdut un motor. Si no estabilitzem la trajectòria, ens estavellarem.



Tots es van quedar immòbils. Tots menys la jove, que va fer un pas endavant, trontollant però decidida.



—Puc ajudar.



La doctora va obrir els ulls, horroritzada.



—No! No pots connectar-te ara! Ets massa inestable!

Però la jove va posar-se darrere del panell de control i va posar les mans sobre la superfície translúcida. El sistema la va reconèixer immediatament. La pantalla va reaccionar amb un llum blau intens.



—Estàs canalitzant records —va murmurar en Daniel, impressionat.



Ella va tancar els ulls. Va veure imatges: un pilot provant rutes de correcció, un enginyer ajustant motors, un científic estudiant protocols d’emergència. Vides que ella havia absorbit sense saber-ho.



I les va ordenar. Va reconstruir els passos. Els va fer seus.



—Puc fer-ho —va dir.



Va prémer una seqüència de moviments perfectes, mil·limètrics. El sistema va respondre. La trajectòria es va reajustar amb un brunzit profund. La nau va estabilitzar-se.



Tots van contenir la respiració.



Quan la jove va obrir els ulls, semblaven reflectir mil vides.



La doctora Soler va parlar amb veu trencada:

—Ets més poderosa del que vam imaginar.



En Daniel va somriure, honest.



—Però continua sent una persona, no una eina.



La jove va mirar-los a tots. La nau avançava per l’espai, ja estabilitzada. Davant d’ella, un futur que no tenia escrit.



—Vull decidir —va dir amb una calma nova—. Vull triar qui ser. No vull ser un contenidor de vides alienes. Vull… vull construir els meus propis records.



La doctora, amb llàgrimes contingudes, va assentir.



—Et portaré on no et trobin. Podràs començar de zero.



La guàrdia va abaixar l’arma.



—La protegirem.



En Daniel va mirar per l’escotilla. La immensitat fosca de l’espai els envoltava, imponent i alhora prometedora.



—Doncs som-hi —va dir—. Cap a la llibertat.



La nau va allunyar-se de la Lluna, convertint-se en un punt lluminós que es perdia al silenci del cosmos.



I per primera vegada, 07-ΛR va somriure.



No per un record implantat.



No per una emoció aliena.



Sinó perquè, finalment, començava el seu propi camí.