El compte enrere era a menys de tres minuts.



I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.



Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava. Tot plegat era una combinació impossible de metall, mòduls de suport vital, cables que serpentejaven com venes i panells que reflectien la llum blanquinosa de la Lluna. Havia passat tres anys participant en la seva construcció, i encara li semblava massa fràgil per al que s’hi jugava.



Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.



En Daniel ho sabia massa bé. Ell havia escrit part del protocol.



—Trenta segons per al pas de seguretat —va ressonar una veu metàl·lica pels altaveus.



Va empassar saliva. Encara hi era. Encara no havia marxat cap al refugi subterrani. Aquell retard li podria costar la vida, sí, però també li podria donar respostes. Alguna cosa no quadrava en aquell llançament: l’ordre havia arribat massa de pressa, el personal tècnic havia estat reduït a la meitat i, sobretot, la identitat de la passatgera principal continuava classificada.



La nau no s’enlairava per transportar càrrega, ni personal, ni subministraments.



Transportava algú.



I aquell algú havia arribat dins d’un contenidor opac vigilat per dos escamots armats.



En Daniel només havia vist un fragment: una mà. Una mà que tremolava lleugerament, com si estigués adormida o sedada. Però no era això el que l’havia fet quedar-se. No. El que el retenia allà, sota una nau a punt de disparar-se cap al buit, era un sol detall que no podia oblidar: a aquell avantbraç hi havia una marca. Un símbol. Un gravat que ell havia vist abans… i que no hauria d’existir.



—Quinze segons per al pas de seguretat.



Va mirar cap a la torre de control. Des d’allà, la doctora Naíra Soler, la directora científica del projecte, observava l’operació darrere del vidre reforçat. Era una dona de posat imperturbable, tot i que aquell dia semblava més rígida que de costum. Tenia les mans entrellaçades a l’esquena i la mirada clavada a les pantalles.



Ella ho sap.

Ella sap qui hi ha dins la nau.

I sap per què la volen fora de la Lluna.

El so d’un mecanisme es va activar al seu costat. En Daniel es va girar: la passarel·la lateral començava a recollir-se. Només quedaven deu segons abans que el protocol automàtic tanqués l’accés als ascensors i segellés tota la zona.



Podia fugir.



O podia fer l’única cosa que li demanava la consciència: continuar buscant la veritat.



Va prémer la mà contra la seva tablet i va obrir el mapa intern de la nau. Una ruta d’emergència conduïa a un punt cec entre els dipòsits i el mòdul de càrrega, prou gran per amagar-s’hi uns segons. Després del llançament, si no moria, podria accedir a la carlinga per una escotilla lateral.



Va respirar profundament.



La decisió estava presa.



En Daniel va començar a córrer.



Els seus passos rebotaven sobre la plataforma metàl·lica mentre el cronòmetre seguia avançant, implacable. Els focus es van encendre amb un parpelleig, inundant l’espai d’una llum gairebé cegadora. Va sentir el brunzit inicial dels motors, un rugit profund que feia vibrar l’aire.



—Pas de seguretat finalitzat. Tots els equips fora de la plataforma.



Ja era massa tard per recular.



En Daniel es va llançar cap a la cruïlla entre els suports de la nau i es va endinsar en el passadís inferior. El soroll era ensordidor. L’escalfor sortia a batzegades dels reactors com respiracions d’un gegant famolenc. Va saltar un cable que li barrava el pas i es va enganxar a una barra lateral just a temps, mentre un corrent d’aire violent intentava arrossegar-lo enrere.



Quan va arribar al punt cec entre els dipòsits, es va ajupir i va mirar amunt. El metall vibrava com un animal viu.



—Un minut per a l’enlairament.



El cor li bategava desbocat. I en aquell instant, mentre l’aire s’omplia d’un brunzit cada cop més greu, va comprendre que l’error no havia estat quedar-se.



L’error havia estat pensar que estava sol.



Una ombra es va projectar darrere seu.



—No hauries d’estar aquí —va dir una veu, baixa però clara.



En Daniel es va girar d’un bot. Davant seu hi havia una dona vestida amb un dels uniformes negres de seguretat. La visera del casc ocultava els seus ulls, però la postura era prou reveladora: estava apuntant-lo amb un taser de càrrega alta.



—Expliqui’s immediatament.



El terra va tremolar, preludi del que vindria.



Trenta segons.



En Daniel va alçar les mans, tot i que no tenia cap intenció de rendir-se.



—Dins d’aquesta nau hi ha algú que no hauria d’enlairar-se. Algú en perill.



—Això no és assumpte teu.



El soroll dels injectors va esclatar de sobte, un estrèpit metàl·lic que va reverberar per tota la plataforma. La dona va perdre lleugerament l’equilibri. En Daniel no va dubtar: Va llançar-se cap a ella, apartant el braç que sostenia l’arma. El taser va disparar-se contra el terra, i un espurneig va saltar a pocs centímetres dels dipòsits de combustible.



—Idiota! —va cridar ella.



Però ja no hi havia temps per discutir.



La nau va començar a vibrar com si l’estiguessin estirant cap amunt amb cordes invisibles.



Deu segons.



En Daniel es va aferrar a una de les barres internes i la dona, per instint, va acabar agafant-se a ell. Cap dels dos podia fugir. Ni tampoc moure’s.



Cinc segons.



—Si ens quedem aquí morirem! —va xisclar ella.



—Ho sé! —va respondre ell, amb un somriure tens—. Però és massa tard per baixar!

Tres.



La pressió sonora els va esclafar contra la paret metàl·lica.



Dos.



El món va esdevenir un sol rugit. Un sol impuls.



Un.



La nau es va disparar cap al cel lunar i, amb ella, en Daniel i una desconeguda armada, penjats entre els engranatges, viatjant cap a un destí que encara no podien ni imaginar.



I a pocs metres sobre ells, a la carlinga principal, una jove adormida començava a obrir els ulls.