La gravetat artificial encara no s’havia estabilitzat quan ella va obrir els ulls.
Al principi, tot era un bloqueig borros. La llum esmorteïda del mòdul clínic li colpejava la retina com un flaix intermitent; l’aire feia olor d’ozó i metall calent. Un gel fred li recorria la columna. Es va adonar que estava estirada sobre una llitera, amb corretges ajustades al pit i als turmells, com si fos una presonera o una pacient perillosa.
Va provar de respirar profundament. Li va fer mal.
Va provar de moure’s. Les corretges no cediren.
—Identificació— va ressonar una veu sintètica des del sostre—. Estat vital: actiu. Subjecte: 07-ΛR.
07-ΛR.
El codi no li era desconegut, però tampoc podia lligar-lo a cap nom. A cap record.
De fet… no recordava res.
Va tancar els ulls i va intentar buscar alguna cosa al seu cap: una cara, una imatge, una frase. Res. Era com si algú hagués esborrat les pàgines del seu passat amb una fúria meticulosa.
L’únic que persistia era una sensació estranya, com si algú —o alguna cosa— hagués estat remenant dins del seu cervell.
Va forçar les corretges amb un moviment sec. No cediren. Però una de les sivelles va fer un clic molt suau.
Algú l’havia lligada… però no gaire fort.
Va tornar a obrir els ulls. La cabina era estreta, amb superfícies blanques i llises. Era una habitació funcional, sense cap objecte personal. Només una porta metàl·lica a un costat, tancada amb pany automàtic. A la paret es projectava un monitor, mostrant dades biomètriques que pujaven i baixaven en temps real.
A la part inferior del monitor hi havia una paraula destacada:
REINICI.
La noia va empassar saliva.
—Qui…? —va intentar dir, però la veu se li va trencar.
La nau va fer un sotrac. L’empenta la va sacsejar fins i tot dins les corretges. El sistema de gravetat artificial lluitava per estabilitzar-se i un brunzit irregular començava a omplir els altaveus.
Una alarma vermella es va encendre.
—Desalineació del mòdul inferior. Impacte estructural lleu.—
Ella va girar el cap cap a la porta. L’impacte havia estat sota seu. Com si alguna cosa hagués xocat o s’hi hagués enganxat.
No ho sabia, però eren en Daniel i la guàrdia, penjats a pocs metres, lluitant per no ser llançats al buit.
La porta va emetre un bip baix.
Algú la estava intentant obrir des de fora.
El seu pols es va accelerar.
—No… no sé qui sóc —va murmurar, amb la veu encara rovellada.
La porta va vibrar lleument i un panell lateral es va desplaçar. Un sensor òptic la va escanejar dalt a baix. El sistema va trigar uns segons que li semblaren eterns abans de desbloquejar la porta amb un xiulet sec.
La fulla metàl·lica es va obrir lentament, revelant una figura que avançava entre ombres: una dona amb bata blanca, cabell recollit i ulls freds com vidre.
La doctora Naíra Soler.
—Et despertes abans del previst —va dir ella, amb una veu perfecta, controlada fins a la darrera síl·laba.
La jove va moure el coll, els ulls encara buscant informació.
—Qui sóc?
La doctora va somriure lleument, però no d’alegria. Semblava un somriure d’algú que esperava aquella pregunta.
—Ets la nostra obra més important.
La noia es va tensar.
—On… on vaig?
—A un lloc segur. Llony d’aquí. Llony de qui et perseguiria si sabés què ets capaç de fer.
La jove va empassar saliva.
—Què… què sóc capaç de fer?
La doctora no va contestar. Es va acostar a la llitera i va deslligar les dues corretges del pit amb una calma inquietant. La noia va sentir com els músculs li tremolaven encara adormits o saturats per algun sedant.
—Pots aixecar-te?
—No ho sé.
—Ho descobriràs.
L’estructura de la nau va cruixir de nou. Un altre tremolor sec. Aquesta vegada més fort.
La doctora va perdre la compostura per una fracció de segon.
El seu rostre va mostrar… por?
—Què ha estat això? —va preguntar la noia.
La doctora va recuperar el control.
—Una simple interferència amb els estabilitzadors. Res que t’hagi de preocupar.
Però la jove va notar que la doctora estava mirant la pantalla de control amb massa insistència, com si busqués un avís o una confirmació que no arribava.
L’alarma va sonar una altra vegada, ara amb un to més urgent.
—Desalineació crítica del mòdul inferior. Presència no autoritzada detectada.
La doctora Soler va tancar la fitxa de dades d’un moviment sec.
La jove va arronsar-se.
—Presència… no autoritzada?
La doctora va fer un pas enrere, i per primera vegada la seva veu va trair una emoció clara:
—Algú ha pujat a bord.
|
