Aquell capvespre, a la casa Winchester, el vent feia tremolar suaument les cortines del saló. Jo acabava de deixar la cuina impecable i em preparava per fer la ronda habitual pels passadissos per anar a veure la senyora Winchester. Aquelles estones de vigilància, encara que no fossin llargues, començaven a cansar-me.

El temps semblava allargar-se, i cada respiració em pesava més del compte. El rellotge de l’habitació marcava els segons amb un soroll exagerat, com si la casa sencera amplifiqués cada so.

En entrar a l’habitació, la vaig trobar com sempre: asseguda a la cadira de rodes, immòbil, mirant al sostre. La llum de la tarda entrava per la finestra i deixava un reflex sobre la manta que li cobria les cames.

— Bona tarda, senyora Winchester — vaig dir amb veu suau —. Com es troba avui?

No vaig obtenir resposta. M’hi vaig acostar per acomodar-li millor el coixí i apropar-li el got d’aigua, però just en el moment que li tocava la mà, un soroll sec va ressonar darrere meu. Semblava el cop d’una fusta contra la paret.

Em vaig girar a poc a poc i vaig veure que l’armari del passadís havia quedat lleugerament obert. Un calfred em va recórrer tot el cos. Sense apartar la mirada del sostre, la senyora Winchester va moure els llavis amb dificultat i va murmurar:

— No l’obris…

El cor se’m va accelerar. Tot i saber que no hauria d’apropar-m’hi, la temptació acumulada i la sensació que aquell armari amagava alguna cosa important, em van empènyer endavant. Quan vaig allargar el braç cap al moble, un soroll em va fer retrocedir d’un salt. L’armari es va il·luminar lleugerament, com si tingués vida pròpia.

— Senyora Winchester…? — vaig dir amb la veu trencada.

Aquell moviment va provocar que la cadira de rodes es desplacés. La senyora Winchester va intentar inclinar-se en direcció contrària a l’armari, però no tenia forces. La manta li va caure del braç i, en aquell mateix instant, un petit objecte metàl·lic va caure de l’interior de l’armari, ressonant sobre el terra. La dona va fer un gest brusc, va perdre l’equilibri i la cadira va patinar cap endavant.

— No! — vaig cridar, però ja era massa tard.

El coixí es va desplaçar, el braç de la cadira va colpejar la porta de l’armari i la senyora Winchester va caure endavant, impactant contra la fusta. Tot va passar en un instant brevíssim i, de cop i volta, el seu cos va quedar immòbil, amb els ulls oberts, fixos en el sostre.

Em vaig quedar paralitzada. El cor semblava aturar-se i accelerar-se alhora. Tremolant, m’hi vaig acostar i li vaig tocar la mà. Era freda, sense vida. La idea que tot hagués començat per aquell armari m’aterria.

— Déu meu… — vaig murmurar amb prou feines.

Vaig mirar cap a l’armari. La porta continuava entreoberta, com si em convidés a mirar a dins. Em vaig apartar instintivament. Aquell moble ja no semblava un simple armari, sinó el causant del que acabava de passar.

Vaig córrer cap al saló a buscar a Nina. La casa estava completament en silenci, i els meus passos ressonaven amb força. Quan em va veure, em va observar amb la seva calma habitual, tot i que als seus ulls no reflectien el mateix.

— Què ha passat? — va preguntar amb veu baixa.

— Ella… — vaig començar, incapaç d’ordenar els pensaments —. La senyora Winchester… ha caigut… l’armari…

Nina va caminar cap a l’habitació sense pressa. Va mirar l’armari i després em va clavar una mirada carregada de tristesa.

— Ja tocava — va dir amb serenitat.

— Com que ja tocava? — vaig preguntar, amb la veu trencada.

— Hi ha secrets en aquesta casa que no poden romandre tancats per sempre — va respondre —. L’armari sempre ha estat un límit, i no s’ha d’obrir mai. Quan es mou, quan algú el toca, les conseqüències són inevitables.

Vaig tornar a mirar l’armari, però aquesta vegada no el veia de la mateixa forma. Era un sentiment estrany, com si l’ésser que ens havia estat observant hagués fugit. Els panys semblaven encara més vells, de cop i volta, em vaig adonar que les marques que tenia reflectien les tragèdies que havia causat.

La senyora Winchester ja no hi era, però la seva presència seguia allà. L’armari continuava en el seu lloc, recordant-me que el silenci d’aquella casa no era buit, sinó ple de presències i conseqüències que ara sí que entenia.