Arribo a la casa Winchester quan el sol comença a amagar-se a darrere les muntanyes. Nina m’ha demanat puntualitat absoluta. A la mà porto una bossa petita amb la meva roba i poc més, tot el que necessito cap aquí dins.

Nina m’obre la porta abans que pugui tocar. Porta un vestit gris fosc de seda, aparentment de gamma alta.

— Benvinguda, Millie. A partir d’avui aquesta és casa teva.

Aquella frase em remena l’estómac. Casa teva. Fa temps que no sé ben bé què vol dir això.

Em mostra l’habitació on dormiré. És petita, però impecable: un llit estret, un armari buit i una finestra que dona al jardí del darrere.

— Si necessites res, m’ho dius — afegeix abans de marxar —. A la nit prefereixo que tot estigui tranquil.

Assenteixo. Quan es tanca la porta, deixo la bossa a terra i m’assec al llit. El silenci aquí és diferent.

El primer que aprenc de la casa Winchester és que el silenci no és buit. Cada passadís sembla guardar records, i cada habitació té una atmosfera diferent. La meva rutina és clara: netejar, ordenar i no alterar res.

Nina passa moltes hores fora, i quan és a casa, gairebé no parla. Tot i això, noto que ho observa tot. De vegades tinc la sensació que sap exactament on soc encara que no em vegi.

M’ha ordenat que visiti la senyora Winchester cada dues hores. Quan entro a l’habitació, només hi ha una llum encesa. La dona continua asseguda a la cadira de rodes, amb la mirada perduda.

— Bona nit — dic fluixet, sentint-me ridícula.

No respon. Li ofereixo aigua i li arreglo el coixí. Quan li toco la mà, noto que està freda però ferma. De sobte, els seus dits es tanquen al voltant del meu canell amb una força inesperada.

— No obris — xiuxiueja.

Em quedo paralitzada.

— No obris què? — pregunto, però ja ha deixat anar la meva mà.

La seva respiració torna a ser lenta i irregular. Miro la porta fosca de l’armari del passadís, aquella que Nina no vol que ningú obri. Un calfred em recorre l’esquena.

Surto de l’habitació tremolant. Sé que he descobert alguna cosa important, encara que no entengui què significa. Intento convèncer-me que només ha estat una confusió, però el silenci no m’ajuda. En aquella casa cada soroll sembla més fort a la nit.

Cap a la matinada sento un so metàl·lic. Una campaneta. M’aixeco d’un bot i corro cap a l’habitació de la senyora Winchester. La trobo desperta, amb els ulls oberts com plats.

— Ella escolta — murmura —. Sempre escolta.

— Nina? — pregunto.

La dona nega amb el cap molt lentament.

— La casa.

Em giro instintivament. No hi ha ningú. Però durant un segon tinc la sensació que no estem soles.

Quan torna a adormir-se, em quedo asseguda a la cadira, sense atrevir-me a marxar. En aquest moment entenc què volia dir Nina quan parlava de no tenir por del silenci.

Quan surt el sol, estic exhausta. Nina apareix fresca, impecable, com si la nit no hagués existit.

—Tot bé? — pregunta.

No dic res del que he sentit. Encara no. Però sé que aquesta casa no és només un lloc de feina. És una porta. I alguna cosa, a l’altra banda, ja sap que he arribat.

Al llarg del matí, faig el recorregut de cada dues hores, parlant-li amb veu baixa, ajustant la manta, vigilant cada gest. Sembla que escolti més del que diu, que percep la meva presència i també les meves pors.

El migdia, quan Nina torna del treball, es mostra impecable com sempre.

— Has vist alguna cosa? — pregunta.

— Res que pugui explicar — responc, encara que sé que no podré ocultar-ho molt més temps.

Ella assenteix, com si ja s’ho esperés. No hi ha cap urgència, només paciència. Però a mesura que la tarda avança, sento que la porta fosca de l’armari del passadís provoca un estat d’alerta dins el meu cap, i mentre em preparo per al torn de tarda, sé que aquesta casa m’ha escollit per alguna raó, i encara ho he d’acabar de descobrir.