Parla'm de tu, Millie.

Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

Em passo la llengua pels llavis, intentant guanyar temps. No estic acostumada a aquest tipus de llocs ni a persones com ella. La casa és massa gran, massa neta, massa perfecta.

— No sé ben bé què vols saber — expresso finalment.

— Explica'm tot allò que no poses en un currículum.

Agafo aire. Li parlo de la meva infància en pisos petits, de les feines que em duren poc, dels canvis d’aire constants…, però no explico la sensació de no acabar d’encaixar enlloc ni el meu passat més profund. Ella assenteix, com si cada experiència de la meva vida hagués estat estudiada prèviament.

L’entrevista continua esplèndidament. Nina pareix una dona grata i natural, tot i que estic segura que rere el seu aspecte perfecte amaga algun secret i algunes experiències de les quals no se’n pot desfer.

Ella s’aixeca amb un moviment elegant i em fa un gest perquè la segueixi. Els talons de Nina Winchester ressonen per tot el saló. A mesura que avancem per la casa m’adono que no és només gran, sinó que va ser construïda i decorada al detall: els quadres perfectament alineats, les flors fresques i cada rajola perfectament brillant.

— Abans de decidir res, m’agrada que les candidates coneguin l’espai — diu amb un somriure tranquil —. Una casa diu molt de la gent que hi viu.



Assenteixo en silenci. Creuem un menjador immens amb una taula on hi cabrien fàcilment dotze persones, tot i que no hi ha ni un sol plat. A la cuina, els electrodomèstics semblen nous, com si ningú no els hagués fet servir mai. Em pregunto si Nina realment cuina o si algú altre s’encarrega de tot això.

Al primer pis hi ha diverses portes tancades. Nina m’ensenya una habitació amb banyera d’hidromassatge i un petit despatx. Tot és sospitosament silenciós.

Quan arribem al final del passadís, m’adono d’una porta diferent de les altres. És de fusta fosca, més antiga, i no combina amb la resta. El pany sembla gastat, com si fos utilitzat freqüentment.

— Aquí no hi entrem — diu Nina massa ràpid, col·locant-se davant meu.

Però ja és tard. He sentit un soroll, gairebé imperceptible, com un sospir. Em quedo quieta, amb el cor accelerat.

— Hi ha algú? — pregunto sense pensar.

— Sí — admet finalment —. Aquesta és la raó real de l’entrevista.

Obre la porta amb delicadesa. L’aire de l’habitació és diferent, amb una olor antiga, de medicaments i roba guardada massa temps. A dins, asseguda en una cadira de rodes, hi ha una dona gran. Els seus cabells són blancs i esponjosos com el cotó, i la pell és pàl·lida i fràgil.

— És la senyora Winchester — explica Nina amb veu baixa —. La meva mare.

La dona mou lleugerament els llavis, però no em mira. No sembla adonar-se de la meva presència. Vora ella hi ha una tauleta amb fotografies antigues, un got d’aigua a mig beure i una campaneta petita.

— Necessita atenció constant — continua Nina —. Menjar, higiene, companyia… Algú que sigui aquí, que no tingui por del silenci.

— No busco una infermera — afegeix —. Busco algú que s’hi quedi, que observi, que escolti. Algú discret.

La dona gran deixa anar un so, una tos sense força. Instintivament, m’acosto i li col·loco la manta que li cau d’un costat. Nina m’observa amb atenció, com si aquell petit gest fos la prova definitiva.

Sortim de l’habitació i la porta es tanca darrere nostre. Tornem al saló. M’assec de nou al sofà, i Nina m’ofereix el treball. No sento alegria, sinó una estranya sensació d’alerta. Tot i això, accepto. Necessito els diners i, en el fons, també necessito un lloc on passar els vespres.

Quan surto de la casa, tinc la impressió que acabo d’acceptar alguna cosa que no entenc del tot. Però ja és massa tard per fer marxa enrere.