En Daniel es va despertar en mig del menjador. No sabia quant de temps devia haver passat des de... des de què? No recordava res. Ell estava esmorzant i parlava amb algú; després s’havia desmaiat i tot s’havia tornat negre. Va inspeccionar la zona amb la mirada, però no va veure ningú, ni la cuinera Rooth ni la persona amb qui parlava.

Va sortir de la sala i es va sorprendre en no trobar el passadís de la nau, sinó el passadís de la casa on s’havia criat, a la Terra. Allò no podia ser real, no? Es trobaven a milions d’anys llum del seu planeta natal. Llavors, que estava passant? Es preguntava ell mentre avançava neguitós pel passadís. Tot era exactament igual a com ho recordava: els quadres de paisatges per totes les parets, els mobles de fusta mal pintada de tots els colors, l’olor de romaní que recorria cada cantonada de la casa. Al fons hi havia la sala d’estar. Estava buida. Era com si hagués entrat en una reconstrucció perfectament detallada de casa seva; estava segur que allò no era la Terra.

Va voler avançar per una porta a la seva esquerra, però va xocar contra una paret i va caure a terra. No. No era una paret. Si més no, no una paret visible. Es va aixecar i va acostar la mà al lloc on s’havia xocat i va notar una superfície llisa i freda, com feta de metall.

• - Segueixo dintre del Morgaleth! - exclamà. La seva veu va ressonar com si en una cova es trobés.

Llavors l’eco va tornar-li una veu, dèbil i baixa, com un xiuxiueig. Estava parlant, però en Daniel no entenia que deia. De sobte es va sentir un crit. Un crit d’agonia i de desesperació.

I després un silenci.

Un silenci llarg.

Quan va avançar uns metres cap a on havia provingut el crit, es va marejar de sobte. Continuava avançant i, a cada passa, el mareig s’intensificava considerablement. Es va aturar i es va repenjar a la paret invisible. Tot li donava voltes. “Knox…” li va semblar sentir “Knox… No hi vagis. Corre. Fuig”. La veu va continuar repetint allò, com si tingués un nombre de diàlegs limitat. Al principi va pensar que s’ho estava imaginant, però es va adonar que la veu tampoc sortia d’algun lloc de la nau, o, si més no, no d'un lloc proper on la pogués sentir tan bé. La veu, va comprendre llavors, provenia de la seva ment.

Qui era el qui li parlava? Intentava protegir-lo o acostar-lo a la seva perdició?

Unes passes es van sentir, acompanyades d’un degoteig llunyà i el que semblaven unes urpes ratllant el terra de metall de la nau.

Va decidir fer-li cas i, amb una mà a la paret invisible i una altra davant va avançar pel passadís de la nau, ocult en aquella realista i estranya il·lusió. Estava a punt de xocar contra la paret de la casa, quan, de sobte, la seva mà va desaparèixer darrere la paret. La il·lusió s'acabava allà, va comprendre. Va creuar la paret falsa i es va trobar a la sala de control. Però allò no era possible, aquella sala es trobava a l’altra punta de la nau i ell no havia avançat tant.

En mig de la sala, com era habitual, hi havia l’elegant seient de la Capitana Qirael. Però no era ella aquest cop que ocupava el seu lloc, sinó l’Asha Keen. De sobte, ho va recordar tot: era amb ella amb qui parlava al menjador, s’havia desmaiat quan ella havia començat a parlar i… també va recordar una altra cosa. Un record que no era el seu, sinó de la Rooth, la cuinera del menjador oest. Es va veure a ell, desmaiat, va sentir una veu, la de la Keen. Li deia que ella seria l’última a dormir.

Així que tot allò era un somni o una il·lusió?

Va centrar la seva atenció en la noia de cabells blancs i mirada buida. No. Ja no la tenia buida. Ara, la seva mirada violeta brillava d’una manera especial, i somreia amb un somriure tètric i psicòpata. Semblava trista, però a la vegada divertida. En Daniel va fer un pas enrere.

• - Keen, que està passant aquí? - va preguntar.

Ella el va mirar i va somriure amb un somriure estrany. Es va aixecar i el va acorralar contra la paret al cantó de la porta.

• - Ai Knox. No ho entens? Segur que ja te n’has fet alguna idea, del que està passant… - abans que pogués contestar, la noia el va agafar del coll i el va alçar del terra. Les seves mans ara acabaven en unes afilades urpes, que se li clavaven a voltant del coll fent que caiguessin fins rajolins de sang pel seu braç.

En Daniel va ofegar un crit de dolor quan les urpes se li van clavar més endins al seu coll. En un intent desesperat d’alliberar-se, va mossegar amb força el braç esquerre de la seva atacant. La va mossegar amb força fins al punt que li va arrencar un bon traç de carn quan ella el va deixar anar per alliberar-se’n. En Daniel va aprofitar aquesta petita distracció per córrer cap al passadís, però la porta se li va tancar just quan anava a passar. Es va girar i va trobar la Keen enmig d’un enorme bassal de sang blava; s’agafava el braç malferit amb la mà bona i semblava esgotada, com si tancar aquella porta i perdre tanta sang l’hagués debilitat.

Llavors la Keen va aixecar el braç bo i un enorme raig de llum violeta va sortir disparat contra ell. No va poder reaccionar a temps; va tancar els ulls com a acte reflex… però la seva mort no va arribar.

Alguna cosa s’havia interposat entre el raig i ell. Va obrir els ulls i es va trobar la Capitana Qirael davant seu, amb l’estómac perforat que li sangrava a dojo tacant el terra de la sang més vermella i brillant que en Daniel hagués vist mai.

• - Capitana!! - va córrer al seu cantó. No es va molestar a dir-li que es milloraria. Aquella ferida no tenia remei; no la podria salva. La seva superior el va mirar i va assenyalar el sostre metàl·lic de la nau.
  
  - Trripulant Knox… és un… un somni - Li era difícil parlar, la vida se li n'anava com aire de les mans -. La Trri… Keen… Telépata… Ha de desperrtarr…

La Capitana va parar de respirar, el seu cor ja no bategava, la seva veu ja no parlava. Els seus ulls grocs com l’or que abans havien brillat amb intel·ligència, van explotar, tacant l’uniforme d’en Daniel. Va agafar una de les dagues que la Capitana portava penjades el seu uniforme, es va posar de peus i es va girar cap a la Keen. Creia haver entès el que li havia dit la Capitana Qirael. Allò no era una il·lusió, sinó un somni creat per l’Asha Keen. El seu instint li deia que, si matava la telèpata, el somni s’acabaria i despertarien tots de nou.

Es va llançar contra ella i va descarregar l’arma contra el seu cap. La Keen va reaccionar a temps, però justa per a parar el cop agafant l’arma amb la mà. La fulla li va fer un petit tall a l’espatlla. Ella va contraatacar amb l’altre braç i li va fer una ferida profunda al costat esquerre, que va començar a sangrar a dojo. Ell es va aturar i va intentar aturar l'hemorràgia amb les seves mans, però la visió se li tornava borrosa i la respiració dificultosa. Va caure de genolls a terra. De reüll, va veure com la Keen se li acostava i aixecava un braç amb urpes afilades com ganivets i el descarregava contra ell.

Va agafar una de les dagues i va aconseguir parar el cop clavant-li l’arma a través de la seva mà i l’avantbraç. La Keen va cridar de dolor i es va apartar d’ell, donant-li a en Knox el temps just per a agafar l’altra daga i clavar-li al coll. Va estirar la daga cap al cantó i la va decapitar.

El cap de la seva adversària va rodolar sota els seus peus, deixant un rastre de sang blava darrere seu.

La visió se li va tornar més borrosa i tot es va tornar negre.

En Daniel Knox es va despertar novament al menjador oest del Morgaleth. Aquest cop, però, sabia que era real. No li va caldre sortir del menjador i comprovar si hi havia una nova il·lusió. En girar el cap, ho va saber a l’instant; la cuinera Rooth jeia morta sobre el terra fred de la sala, amb la boca plena de sang i els ulls, explotats a bocins al seu voltant. Va sortir del menjador. Es va alleujar quan va veure que el passadís era el que havia de ser. Però el seu alleujament va durar poc; els cossos dels seus companys de tripulació jeien inerts per tot arreu on mirava, morts de la mateixa manera que la Rooth.

Va caminar intentant no mirar ni ensopegar amb els cossos estesos al llarg de tots els passadissos fins a arribar a la sala de control. Va dubtar un moment abans d’entrar, tot i que ja sabia que hi trobaria. Al cap d’uns segons, hi va entrar. Al mateix lloc on l’havia vist morir tan sols uns minuts abans, el cos de la Capitana Qirael estava estès, mort de la mateixa manera que tots els altres.

Uns metres més enllà, on havia matat la Keen, es va estranya en no trobar el seu cadàver decapitat. Només hi havia un bassal de sang blava i, enganxat al vidre de la pantalla de control, un tros d’ull amb l’iris d’un violeta intens. Aquell tros, tot i ser només un bocí de què havia estat abans, li va fer pensar en la mirada buida i captivadora de la noia a qui que havia considerat, probablement, una amiga més que no pas una companya.

Va sacsejar el cap per a tornar a la realitat. Si el cos de la Keen no era allà, on podia ser? Va seure al seient de la Capitana i va intentar engegar la nau. Havia de trobar algú que el pogués ajudar. Però, en polsar el botó per a activar els acceleradors, el motor de la nau va fer un soroll estrany i no es van engegar. Va obrir una porteta sota el comandament de control, que era on estava normalment el motor i es va trobar que no hi era. L’havien robat. No podia engegar la nau. No podia sortir d’aquell lloc. Es quedaria per sempre dins la nau Morgaleth.

I així, de la nau espacial que havia de tardar tres mesos a tornar al planeta d’on havia sortit, no se’n va tornar a saber res mai més. En Daniel Knox es va quedar sol la resta de la seva curta vida d’humà en una nau immensament solitària, en un punt remot de l’infinit i solitari buit de l’univers.



Segur que us pregunteu moltes coses. Com que va passar amb la telèpata de cabells blancs i mirada perduda, el cadàver de la qual mai s’ha tornat a veure. O, potser els més atents, us pregunteu qui narra la història d’aquest estrany humà.

No ho enteneu? Segur que ja us n’heu fet alguna idea, del que va passar… no?