En Daniel Knox es va aixecar mandrosament. Va mirar per la finestra, esperant veure un paisatge de colors vius o amb almenys alguna cosa. Però només va veure el que havia vist durant el darrer mes. Res. Absolutament res. Negre fins a l’infinit de l’infinit. De vegades trobava a faltar la Terra. Estava poc ocupat a la nau. En l’últim mes, només hi havia hagut una fuita de gas al menjador est i un petit meteorit que havia esquinçat la coberta superior.

Havia tornat a sentir aquella potent migranya que l’havia turmentat el primer dia de viatge, però d’una forma més lleu. Solia sentir un lleu mareig primer o com el cap li donava voltes, tot i que, de vegades, notava com si li estiguessin punxant el cervell amb claus rovellats.

Feia ara un més que la Capitana Qirael havia decidit canviar el rumb. Segons li havien dit, un membre de l’equip que s’ocupava dels radars havia detectat una estranya forma de vida i havien decidit anar a investigar-ho. Tot i que era una gran notícia, a en Daniel ho havia trobat sospitós des del primer moment, i no només pel fet d’haver-la detectat tan sols unes hores després de l’enlairament del Morgaleth, sinó també pel fet que havien navegat durant un mes sencer i la tripulació no tenia noves notícies sobre la forma de vida.

Va sortir de la seva cambra i va caminar cap al menjador oest per esmorzar. Últimament, sempre anava a aquell menjador, tot i que era a l’altre costat de la nau. Ho feia així perquè, d’aquesta manera, tardava més a anar-hi i perdia temps de no fer res. Quan hi va arribar, estava gairebé buit, ja que segurament tothom tenia coses a fer i ja havien esmorzat unes hores abans.

La cuinera Rooth era una dona gran que pertanyia a una espècie d’un planeta llunyà que semblaven animals marins. Li tenia força afecte i sempre li guardava el menjar més que més s'assemblava al dels humans per a ell. El va saludar i li va servir un líquid que tenia gust de cafè tot i que de textura no s’hi acostava gaire i el que semblaven un parell d’entrepans d’ou i fuet. Li va donar les gràcies i va seure en una taula solitària, vora una finestra solitària per a observar l’infinit paisatge solitari de l’univers. Mentre es prenia el “cafè” mirant per la finestra, algú va seure a la cadira de davant seu i va deixar sobre la taula una safata amb un plat ple de creps amb un xarop verd brillant per sobre.

Va alçar la mirada per mirar el nouvingut, i no es va sorprendre de trobar la tripulant 002, l’ajudant principal de la Capitana Qirael, asseguda davant seu. Feia un parell de setmanes que esmorzaven junts aproximadament a aquella hora, però poques vegades es dirigien més d’una o dues frases de cortesia. Ella no el va mirar, com sempre, i va començar a tallar les creps amb un ganivet i a menjar tranquil·lament els trossos considerablement grans del seu esmorzar.

-Com es troba avui, senyor Knox? - Va preguntar amb veu dolça. Continuava sense mirar-lo - El seu mal de cap ha desaparegut gairebé completament, pel que veig.

-És correcte - Va respondre ell, encara mirant per la finestra. Feia uns dies sí que havia tingut un atac com el del primer dia, però res més. Fins aquell dia -. Fa dies que em pregunto si vostè no hauria de ser en algun altre lloc, com a ajudant principal de la Capitana Qirael.

La noia va parar de menjar i, per fi, va percebre la seva mirada plena de buit que semblava que jutgés cada cosa d’ell. Llavors la seva mirada fosca com l’univers va tornar a mirar-lo amb el posat buit i amable de sempre.

-No és de la seva incumbència, Knox - En el moment en què va dir aquelles paraules, el mareig es va tornar a apoderar del cos d’en Daniel -. Li donaré un consell, si em permet - Ell no va respondre, però, així i tot, va continuar -. No centri l’atenció en el que haurien de fer els altres, sinó en el que vostè hauria de fer, notar, sentir, témer i, sobretot, de que o qui hauria de sospitar - amb cada paraula que sortia de la boca de la noia el mal de cap s’intensificava i el mareig feia que la visió se li tornés borrosa.

-No… no ho entenc - va dir, abans de caure desmaiat sobre el plat dels entrepans. Keen es va alçar i va sortir amb pas tranquil del menjador, deixant-lo sobre la taula tal com estava.

La cuinera Rooth es va adonar de l’estat d’en Daniel i va córrer a mirar com estava. No havia vist a l’altra tripulant, tot i que sí que havia sentit dues veus ben diferents l’una de l’altra. Així i tot, només hi eren ells dos, al menjador. Volia anar a buscar ajuda, però una veu dintre al seu cap li ho va impedir. “Rooth, no hi vagi”, va dir dins la seva ment. Era la mateixa que havia sentit parlar amb en Daniel abans que es desmaiés. Es va aturar. “Desperta’l. Knox. Desperta’l”, va continuar dient la veu. La Rooth va decidir fer-li cas i va intentar despertar-lo. Però no obria els ulls. “Estarà mort?”- va pensar. “No, no és mort.” -va respondre la veu- “però ho serà si no el despertes. Ràpid!”

De nou a la sala de control, l'equip de comunicacions va captar un senyal als receptors de so. Era un missatge d’una flota de naus propera a ells. El van fer sonar pels micròfons de la sala i va sonar així: “Capitana de la nau Morgaleth. Aquí el Capità Thar de la nau Aleuun. Li fem saber que estan en una àrea de guerra interestel·lar entre Telèpates i Estelernes. Els recomanem que marxin com més aviat millor d’aquesta zona”. Aquí acabava la retransmissió.

Activant un seguit de botons, la Capitana va enviar un altre missatge com a resposta a aquell advertiment:

- Aquí Capitana Qirael de la nau Morgaleth. Hem rebut la vostra advertència. Ara mateix canviarem el rumb i sortirem de l’àrea de guerra.

Es va girar cap a en Zuun, que en aquell moment pilotava la nau, i li va demanar que accelerés la velocitat per a allunyar-se. Van passar uns minuts i la nau va rebre una notificació del Capità Thar. Eren fora de l’àrea de guerra i poden seguir el rumb a la seva destinació: l’estranya forma de vida que havien detectat un mes enrere. Però, quan en Zuun anava a desactivar els acceleradors per a reduir la velocitat, tothom a la sala va notar com un enorme mal de cap s’apoderava d’ells; el cap els donava voltes, sentien nàusees i, a poc a poc, van anar caient tots contra el fred terra de metall, completament adormits, desmaiats, inconscients.

Aquest succés es va estendre per la resta de la nau, on els tripulants queien profundament adormits, com cossos inerts allà on estiguessin.

A la cuina, la cuinera Rooth encara intentava, sense èxit, despertar en Daniel del seu sobtat son. “En Knox encara "dorm"?” va preguntar la veu. “Sí. Em sap greu, no he pogut…” va dir ella. La resposta que va rebre va ser del tot inesperada per a ella: “No et preocupis. Ha caigut com els altres. Però tu has intentat salvar-lo, és per això que et concediré el privilegi de ser l’última a "dormir"”. Va dir la veu. La dona va comprendre el que li deia i va somriure i va mirar per la finestra del menjador per veure les estrelles d’aquell buit univers infinit.

Ella va ser l’última a caure adormida.

Ella va ser l’última a veure la realitat.