Ara només faltaven menys de dos minuts perquè la nau Morgaleth s’enlairés i gairebé tota la tripulació era a bord. Només faltava en Daniel Knox, l’únic humà de la tripulació i també el més jove, que era a la base de la plataforma de llançament mirant fixament i atentament la superfície llisa i fosca de la nau, com si esperés que, tot d’una, s’enlairés cap a l'infinit de l’univers i els propulsors el calcinessin allà mateix. Un suau brunzit el va fer tornar a la realitat. Era el seu telecomunicador, una pantalla tecnològicament avançada que estava integrada al braç dret en el seu uniforme espacial. La Capitana de l’expedició demanava permís per comunicar-se amb ell. Va fer lliscar la mà per la pantalleta i un holograma en miniatura de la Capitana Qirael va aparèixer flotant-hi a sobre.

• Trripulant 022, Daniel Knox - Va dir amb el seu accent Gundiur. Tenia una veu dolça però esquerpa i freda alhora-. El Morrgaleth està a punt d’enlairrarr-se. Li rrecomano que, si no vol morrirr rreduït a cendrra, es rreuneixi amb la rresta de la trripulació a la sala centrral en menys d’un minut.

I es va tallar la comunicació. En Daniel va deixar anar un suau sospir i es va dirigir amb pas cansat a l’entrada de la nau. Quan va ser-hi dins, va caminar lentament cap a la sala central, on l’esperava la gent no humana amb qui compartiria equip i nau durant els següents tres mesos. En arribar-hi, la Capitana Qirael estava dreta en una mena de petit pedestal al centre de la sala. La tripulació l’escoltava formant una mitja lluna al seu davant. La Capitana estava enmig d’un discurs que estava lluny de ser motivador i en Daniel no creia que aquesta fos en realitat la principal intenció del discurs.

• … dels cent-trrenta-dos trripulants d’aquesta nau, és molt prrobable que morriu la grran majorria - estava dient -. Perrò heu de saberr que no parrarrem perr cap motiu la nostrra missió. L’explorració de l’univerrs en busca d'existència biològica és molt més imporrtant que qualsevol de les vostrres insignificants vides i…

En Daniel va deixar d'escoltar. Ja se sabia la resta. Va restar el següent inacabable minut dret al fons de la sala, recolzat contra la freda paret de metall intentant no prestar atenció al depriment discurs de la Capitana.

Un cop es va acabar, la Capitana va ordenar que tothom tornés a les seves posicions a la nau. Estaven a punt d’enlairar-se.

En Daniel va córrer a la sala de màquines per a posar en marxa els injectors i els propulsors del Morgaleth. Era una sala estreta i fosca, plena d’enginys estranys, canonades de gas i aigua i engranatges enormes. Ell havia après a fer servir tota aquella ferralla tan avançada, però li havia costat mesos.

Una llumeta verda es va encendre dalt de la porta d’entrada.

La Capitana havia iniciat el compte enrere.

S’havia de coordinar perfectament amb els segons del cronòmetre per a fer enlairar correctament la nau.

Deu, nou, vuit…

Va engegar els injectors.

Set, sis, cinc...

La ignició estava preparada. Va buscar la palanca de propulsió. On era? No la trobava al lloc on hauria de ser. Ho havien practicat centenars de vegades, no podia fallar ara. Si no l’activava, el Morgaleth podria explotar.

Quatre, tres...

Llavors la va veure. Era tan sols uns metres més enllà; només l’havia d’abaixar a temps i la Capitana faria la resta. Va allargar el braç i…

Dos, un...

La va abaixar.

Els propulsors es va engegar just a temps i la llumeta verda es va apagar. En Daniel es va agafar a la maquinària per no perdre l’equilibri durant l’enlairament. Va notar com la velocitat accelerava considerablement i també la força de l’atmosfera del planeta on es trobaven, que lluitava per contenir el Morgaleth dins el seu territori sense aconseguir-ho. Quan van sortir i van haver entrat al buit de l’univers, la nau es va estabilitzar i en Daniel va poder deixar anar la maquinària a la qual s’agafava.

Va sortir de la sala de màquines i va vagar sense una direcció clara per la nau. Tot i que ell era l’únic tècnic de la nau, no tenia gaire feina, ja que només s'ocupava dels llançaments i dels aterratges, així com les reparacions de la maquinària de la nau. Va arribar a una sala completament blanca - més i tot que la resta de la nau - envoltada de còmodes sofàs blancs i butaques del mateix color amb una petita taula de vidre davant. Al mig de la sala hi havia una taula més gran que comptava amb un seguit de botons i pantalles desllissants. S’hi va acostar i ho va examinar.

Va pulsar un dels botons i una gran pantalla hologràfica es va projectar davant seu damunt la taula. Era un mapa de l’univers conegut. Mostrava la galàxia en què es trobaven actualment i els passatges cap a d’altres de connectades. Va veure un passatge que indicava en lletres blaves fosforescents “Sistema Solar” i a sota “Ecosistema humà - vandar”. Un sentiment d’enyorança i malenconia el va envair durant un breu instant. Era casa seva. O ho havia estat. Ara pertanyia a la tripulació del Morgaleth, sota les ordres de la Capitana Qirael; ara allò seria casa seva fins que tornés del viatge interestel·lar… si sobrevivia.

• Veig que ha trrobat la Cámarra del Ghirr-nw, trripulant 022- va dir la veu de la Capitana darrere seu. En Daniel es va girar, sobresaltat.

La figura alta i ferma de la Capitana era a pocs metres d’ell. Duia una diadema feta d’ossos que anaven d’una banya recaragolada a l’altra, que sobresortien de la seva cabellera rossa. L’acompanyava una noia aparentment jove, de cabells blancs i arrissats, que vestia l’uniforme característic dels ajudants de navegació. Tenia la mirada perduda.

• Ghirr-nw, Capitana?

Ella es va acostar al mapa hologràfic i el va observar, donant l’esquena a en Daniel. La seva acompanyant va continuar mirant-lo amb la mirada buida.

• Mapa en Gundiurr antic - va dir assenyalant la pantalla hologràfica -. Veig que ha estat obserrvant el passatge cap al Sistema Solarr. És el seu sistema de prrocedència, entenc.

En Daniel va assentir, nerviós.

• Correcte, Capitana.
  
  Esperro que no es distrregui pensant en la Terra. No vull que descuidi les seves obligacions, Tripulant 022.
  
  No es preocupi. No em distrauré - Va notar un lleu mal de cap que ràpidament li va semblar que li taladrava el cervell. Va sentir d’alguna manera que l’origen d’aquell dolor no era sinó imposat per algú de l’exterior, com si entrés dins del seu crani i li colpegés amb força -. Si em disculpen, Capitana, Senyoreta, em retiro a la meva estança.

La Capitana va assentir i la seva acompanyant es va girar cap a ell i va seguir mirant el buit amb la mirada perduda.

Va recórrer els solitaris passadissos de la nau caminant amb dificultats degut al fet que un gran mareig s’havia sumat al seu mal de cap. Estava a punt d'arribar quan, de sobte, va sentir un dolor punyent al cap i va haver d’aturar-se a descansar arrepenjat a una paret. Li costava respirar. El cor li bategava tan de pressa que creia que li sortiria del pit. Va caure de genolls a terra i es ca contenir per no cridar; el cor també li cremava. Què era allò? Què ho provocava?

Va restar en aquella incòmoda posició uns minuts fins que el dolor va disminuir el suficient perquè es pogués incorporar, tot i que amb dificultats. Encara mig arrepenjat a la paret, va avançar lentament i insegurament. En girar la cantonada en una bifurcació, es va trobar l’ajudant de navegació que acompanyava la Capitana feia uns minuts.

• Tripulant Daniel Knox - va dir amb veu tranquil·la i freda-. Es troba bé? Necessita que el dugui a la infermeria?

Ja no tenia la mirada perduda. En Daniel va negar amb el cap.

• No cal. No es preocupi - va mirar la plaqueta d’or que brillava sobre l’uniforme de la noia. “Asha Keen. 002” -. Tripulant Asha Keen, si no li molesta, m’agradaria retirar-me a la meva cambra a descansar una mica.

La noia es va apartar i el va deixar passar. El va seguir amb la mirada mentre ell recorria el passadís i es parava per insertar el codi d'accés a una de les sales. El va seguir mirant mentre la porta s’obria; el va seguir mirant fins que va desaparèixer rere la porta metàl·lica i llavors se’n va anar passadís avall i va desaparèixer en girar la cantonada.

***

A la sala de control la Capitana Qirael acabava de tornar. Ningú sabia on havia anat, però sabien que era millor no preguntar. L’havia estat substituint un dels ajudants de navegació de rang més alt. En Zuun era un natiu del planeta Saeryx, habitat per persones amb trets humans i animals. Ell tenia els trets característics d’una guineu.

• Zuun, ja pots torrnarr a la teva feina - va dir la Capitana Qirael deixant una tassa de cafè bullint en una taula a prop -. Ja me n'ocupo jo.

En Zuun es va aixecar i, sense dir res, va tornar a la taula de comunicacions, on els seus companys rastejaven la possible existència de vida als planetes propers. La sala, que abans havia estat bastant animada, ara s’havia quedat en un fred i incomode silenci. I en aquesta estrany silenci van estar unes hores fins que, se sobte, una de les companyes den Zuun es va aixecar de cop amb un crit d’alarma.

• Capitana Qirael!! Crec… crec que hem detectat vida!!

Tothom es va girar a mirar-la.

• Està segurra Trripulant 147?
  
  Totalment - va indicar la pantalla en què treballava -. Els radars quàntics que tenim instal·lats al voltant de l’escut de la nau poden detectar vida fins a dos mil anys llum. Ha detectat moviment biològic molt a prop d’aquí. Sembla que sigui un planeta… invisible; les coordenades d’on he rebut l’avís no coincideixen amb cap planeta detectat.

La Capitana va restar en silenci uns segons, pensativa. Després, va demanar l’atenció de tots i va explicar que dirigirien el rumb cap a aquell possible senyal de vida.

I així el Morgaleth es va dirigir cap al que creien que seria una gran evolució de la ciència i de l’univers sencer.